Músiques sense les quals

L’oreneta picassiana (1969)

2012-01-11T19:39:00.000+01:00

Anduriña by Juan y Junior on Grooveshark1969 – En el minso univers musical (la ràdio i la tele eren n’eren els distribuïdors sagrats i únics) hi havia una parella que havia de menjar-se el món peninsular. Venien de formar part dels Pekenikes, i després dels Brincos, i finalment s’havien establert com a parella musical.

Però un dia, ai las, un dels va modificar la veu enregistrada de l’altre, per a un disc, i sense que l’altre ho sabés, i quan ho va descobrir, el divorci musical va ser inevitable.

El de la conducta ofensiva era en Júnior. L’ofès era en Juan.En Júnior surt sovint a la tele, encara avui dia. Si no en sabeu el motiu, sort que en teniu. En Juan Pardo també va anar sortint durant un temps fins que, benaconsellat o sense benaconsellar, s’ho va anar deixant córrer.

Com a duet van durar tres anys. Un dels seus darrers èxits va ser Anduriña. I no fa pas gaire vaig saber –durant la visita d’uns alumnes gallecs– que anduriña vol dir oreneta. El que no sabia és que les orenetes poguessin migrar abans de tenir plomes (almenys això és el que diu la cançó; potser és una metàfora).

I el que tampoc no sabia és de què li venia a en Juan Pardo –mallorquí– d’escriure un tema en gallec, tal com diuen que ho va fer. Potser perquè qui manava llavors n’era.

En tot cas, he de reconèixer que Anduriña va marcar el preadolescent de catorze anys. Un piló d’anys després –ara– gairebé podria cantar-la tot i que el temps que fa que no la sento. Potser hi ajuda que és una balada, i que la lletra no és compendi de complexitat.

També diuen que en Picasso s’hi va emocionar, fins al punt que els va fer un gravat perquè sortís al disc. Però com que en Picasso era massa modern per a aquells temps del franquisme, van decidir de posar el gravat a la contraportada.

Senyors, senyores, tornant sol i a peu del cinema de Pardinyes, ja de fosc, per la carretera buida i per tots vostès, arribada la tardor...

No tinc ni un pèl... ni un (1991)

2012-01-10T22:39:00.000+01:00

The Emperor's New Clothes by Sinéad O'Connor on Grooveshark1991 - Sinéad O’Connor va saber com cridar l’atenció. Musicalment i no. Elsalumnes de l’aula d’anglès de Camallera em demanaven que escoltéssim i traduíssim la cançóNothing compares 2 U, que ells ja entonaven lliurement amb el text “No tinc niun pèl... ni un”, suposo que ja sabeu per què. I ho vam fer. Aquesta va ser la presa de contacte amb la Sinéad.

Tanmateix, en el disc hi havia altres temes que em van acabarinteressant més. Una bona llista. Dins la qual la de The Emperor’s New Clothes destacaria. Lletrai música de la mateixa Sinéad. Una lletra complicada que podria molt béil·lustrar una situació personal.

Puc imaginar escoltant la música a tot volum, a Sant Pere, i no gairelluny els meus fills, d’un i tres anys, preguntant-se què li agafava al parecom per escoltar allò i voluntàriament. Sort que no se’n poden recordar. Abansno tinguessin formada la plataforma dels records conscients, jo ja devia haverescoltat el disc uns quants milers de vegades.

La revolta de les hormones (1969-70)

2012-01-06T17:58:00.000+01:00

1969-1970. Sexe. Una tercera part de por, o de terror, ode respecte. Una altra part d’atracció imbatible, fatal. I una última part d’algunacosa que no sabíem, digues-li misteri, digues-li absurd.

El sexe era més el que ens explicaven –vés asaber si era cert– i el que ens imaginàvem –que segur que no era cert– que nopas el que experimentàvem en primera persona (en primeríssima persona).

Una part de l’aprenentatge sexual també podiavenir per part de la música. Una de lenta i una altra de moguda.

En Serge i la Jane, europeus, hi posaven l’experimentaciómorbosa, una cosa que feia gràcia per força o per ignorància, esnobisme, manilles,fum, lentitud arrossegada, coses de parella... Va ser publicat, és clar, l’any 69.

Je Taime... Moi Non Plus by Serge Gainsbourg & Jane Birkin on Grooveshark

En James Brown, nord-americà, hi posava elfuror i l’ordinarietat, la insistència mecànica, l’obscenitat riallera, coses de grups sorollosos... Vaser publicat l’any 70.

Get Up (I Feel Like Being A) Sex Machine by James Brown on Grooveshark

I això érem: pedants, ignorants, morbosos,maquinals, instintius, gentils, obscens...

No sé si eren els mitjans on escoltava música (laràdio, les discoteques, els guateques amb els amics) que barrejaven els dostemes, o si només és la meva ment que n’ha acabat fent un híbrid. Per no acabarfent res malfet, evito el potipoti de les dues cançons, però segur que us hoesteu imaginant. Je t’aime get up moi non plus like a sex machine.

Enamorat sense enamorada (1970)

2011-12-07T23:43:00.001+01:00

Without You (Remastered 2004) by Nilsson on Grooveshark

1970 - Suposo que arriba el moment d’enamorar-seper primer cop, de qui sigui, com sigui. Enamorar-se com a sortida de ladisbauxa hormonal, a més a més del canvi de veu i dels quatre pèls al bigoti iper la resta del cos. La veu ja ha quedat com ha quedat. I els quatre pèls hanquedat en quatre mil, al bigoti i a la barba, ara tots blancs, i a la resta delcos escampats amb generositat.

Tornem al primer enamorament. Anar parant lacanya, que en diuen ara. Donar cops de cec, que s’escauria més. A lespalpentes, amb les mans lligades, i sense conèixer el terreny. Dramàtic.Patètic. En fi, hi hauria molt per explicar, però la intenció d’aquest escrités la banda sonora.

Una música que anava al pèl a aquelldramatisme patètic la va posar en Nilsson. La cançó es deia Without You. Untema quasi d’amagat. Només per mostrar sensibilitat davant d’aquell espècimen homogamètictan curiós. Com el cantant mateix, que ens descobria l’èxit que podiaaconseguir algú que es distanciava tant del machoman.

En Nilsson va fer més coses. Per exemple unacançó amb en John Lennon, Old Dirt Road, amb fama de ser un dels temes mésdepressius mai compostos. Però, què voleu, jo insisteixo en el joc de veus (de veu) delWithout You.

No puc, encara, sentir la cançó sense reviurealguna d’aquelles situacions que no explicaria públicament ni sota torturamalaia. Per sort ja no l’escolto gaire sovint.

Un lloc on anar a parar (1972)

2011-11-23T22:33:00.001+01:00

Room To Move by John Mayall on Grooveshark
John Mayall, vam aprendre a dir. I els Bluesbrakers, i amb prou feines sabíem què era un blues. I el John tocava amb gent de categoria, com l’Eric Clapton de qui en sabíem el Sunshine of your love, amb Mick Taylor, que al cap de quatre dies es va convertir en el jovenet dels Rolling Stones, i amb altra gent que ens esforçàvem perquè ens sonés el nom, i sort que teníem memòria lliure i en condicions.

Però quan em diuen John Mayall em situo en un moment indeterminat de començaments dels 70, quan amb prou feines em deixaven entrar a les discoteques, i el més fort és que, a més de per les noies, hi anava per la música. La música pertanyia a la secció de “moguda”. Les noies pertanyien a la secció de “lenta”. I d’entre les músiques “mogudes”, alguna d’estranya, psicodèlica, diguéssim, tot i que no en tenia res de psicodèlica. Però ens faltava vocabulari.

La cançó era Room to move i, després de vés a saber quants solos de guitarra, entre riffs i beats de totes les categories, de cop i volta quedàvem esparverats d’aquella harmònica, incontestable, inqüestionable. Ho ballàvem o no, ens movíem o no, ens traslladàvem o no, maldestres, hipnotitzats, litúrgics... com una marea informe a la pista de ball, amb els llums de colors que més aviat ens atordien i feien un flac favor a la música.

Veig que en Mayall continua (o continuava fa poc) tot i tenir l’edat de mon pare. Jo em vaig quedar amb aquell estereotip, i encara el porto incorporat.

Castella comunera al cor de l'Empordà (1982)

2011-06-19T20:38:00.000+02:00

1982 – Parlar de los Comuneros és parlar d’en Germán. En Germán era carter a Sant Miquel de Fluvià. Vivia prop de l’escola. Ens portava les cartes. Si podia es quedava a fer una mica el comentari. Si no, saludava i anava per feina, i ens deixava anar per feina a nosaltres. De tant en tant apareixia per casa, i es quedava a dinar o a sopar o a fer-la petar. Ens posava al dia de la situació política de les Castelles. Tècniques i tàctiques antigrisos. I ens il·lustrava de la història antifranquista de les seves Castelles. Un dels seus temes preferits era Los Comuneros.

Jo havia fet el servei militar en aquells paratges, i sí que havia vist alguna pintada, sobretot en pobles petits del camí d’anada i de tornada (que vaig fer poques vegades, és cert) enaltint els Comuneros. No havia investigat. Era una època de trànsit. En Germán va veure clar que allà hi havia una llacuna d’informació que calia resoldre. I s’hi va posar. Amb el disc dels Nuevo Mester de Juglaría ho va tenir més fàcil. Va ser una lliçó llarga i profunda. En Germán podria ben donar-se per satisfet. Padilla, Bravo i Maldonado el podrien inscriure en el club d’honor de portadors de la flama comunera.

Sé que els Nuevo Mester van fer una nova versió del disc fa pocs anys (el disc original era del 76). No l’he sentida, la nova, ho confesso. També confesso que els vaig escoltar en altres discos, uns quants, però que cap no va desbancar la força i la fluïdesa del disc del Germán.

Germán va desaparèixer pocs anys després, per canvi de destinació, crec, ajuntant-hi problemes familiars. En un no-res li vam perdre la pista. I la seva imatge –d’una humanitat persistent, sociable, compromesa– va quedar lligada a un disc i a un passatge històric dels que cal reivindicar al seu estil: amb persistència, sociabilitat i compromís.

Tot acompanyant el missatge us comparteixo el moment final del disc, en què després de traïcions i ajusticiaments, ells creuen que encara hi ha espai per a l’esperança. Castilla, canto de esperanza. He tornat a aquells paratges, i me’ls he mirat diferent. Era un deute comuner, un deute a en Germán. Allà on sigui, salut!

Fora de la llei i prop del mar (1978)

2011-04-24T11:21:00.001+02:00

Havíem passat l’hivern perduts per les muntanyes del Bernesga. Una manera de reviure el febrer del 56 –els que hi eren. Però al febrer, precisament, ens van empaquetar cap a Astorga. Aquell maig va nevar, a Astorga. Doncs sí, del “servei” se’n poden explicar moltes, però això ho deixo per als altres. A mi em fa mandra (a vegades una mandra rabiosa) explicar-ne coses. Ni disfressant-ho de crònica de l’absurd, ni malparlant de la vida militar, ni sabent que faria riure.

Però un matí un noiet (bufó, amb el cabell una mica més llarg que els altres, fins i tot amb un serrellet ros, que feia de cambrer d’oficials o de suboficials) que dormia al mateix megadormitori però no sé on, va posar el seu tocadiscos a la sala gran, on passàvem revista, i hi va posar un disc, que li acabaven de portar, segons explicava al seu seguici, i a tot volum. No deixava de ser una fatxenderia, és clar. Però aquell dia l’hi vaig perdonar. Fins i tot m’hi vaig acostar, malgrat la distància de “rang” existent entre ell (i els que l’envoltaven) i jo. M’hi vaig acostar per mirar el títol del disc. Ell va estar-me nomirant, com si estigués vagament recelós que li toqués el disc, cosa que no vaig fer. “Outlaws” deia la portada. No em va caldre gravar-m’ho a la memòria. Abans de tornar-me’n a la “meva zona” ens vam ullar. No va ser allò de “sostenir-se la mirada”. Cap expressió. Ni de simpatia ni d’antipatia. No ens vam dir-nos res. No teníem res a dir-nos i no crec que ens tornéssim a mirar. Ni ell no ho necessitava ni jo tampoc.

Des de la meva zona, però, vaig continuar sentint el disc. Impossible dir si era la música en concret o la música en aquell context o la música en aquell moment, però allò era la música de “fora d’aquell lloc”, era la música dels “fora de la llei”. Alguns mesos després –massa mesos– es va acabar la mili. Una de les primeres coses que vaig fer de la meva reestrenada pseudollibertat va ser un homenatge al període anterior. Vaig buscar el disc i no va parar de sonar durant dies. Continuava tenint el mateix gust tot i que n’havia perdut una part de la intensitat. Després va anar quedant enterrat a poc a poc, com l’any que havia passat en pausa de mi mateix.

El setembre del 2009 un dels guitarristes i cantants i compositors de la banda –en Hughie Tomasson– va morir d’un “aparent” atac de cor (així va quedar documentat). Segurament sabia que alguns dels seus temes havien estat importants per a molta gent, però ignorava el meu cas. Com que no estic en condicions de fer-li-ho saber, comparteixo amb vosaltres el seu Green Grass and High Tides. No deixa de ser xocant que quan vaig sentir la cançó per primer cop, sense ni ser-ne conscient, jo era a relativament pocs quilòmetres de la “costa verda” on l’herba verda arribava ben bé fins la línea de la marea alta.

Desert sky (we need new dreams tonight)

2011-03-12T23:41:00.000+01:00

1987 - Jo baixava de l’hort, amb els pantalons de fangar. Visitàvem en Jordi, que tenia una enorme reputació musical. I entre pilons de discos de música clàssica tenia el The Joshua Tree dels U2. Simplement el vaig veure. No el vaig escoltar, llavors. Però ja ho vaig tenir clar.

Quan el vaig tenir, al cap de poc, el portava a un dinar a Parlavà on va ser destripat del davant i del darrera. Qui em pensava que l’assaboriria proclamava que era poca cosa més que sorollós.

Això separa les persones. Aquella vetllada em va portar més a prop de la guitarra de The Edge i dels bleixos d’en Bono.

Un cop superades les cançons estrella, com Where the streets have no name, I still haven’t found what I’m looking for, With or without you, que, a més a més, eren les tres primeres, van anar arribant les altres.

D’entre la segona línia de foc, he estat dubtant entre One Tree Hill i In God’s Country, totes dues amb un fort component paisatgístic. A hores d’ara ja deveu haver endevinat que he optat per la segona, no sense problemes de consciència.

Potser és el seu àlbum més americà. Però no importa, si l’Amèrica amb que sintonitza és el desert de Mohave i els seus arbres que semblen implorar déu. Recordem el fort component catòlic dels irlandesos. Encara ressonen el Desert sky a les parets de "la cambra de música", tot i que la cambra ja ha desaparegut. O això crec.

Help, ajudeu-me! (1972)

2011-01-16T17:35:00.003+01:00

Hi ha una llista inacabable d’anècdotes compartides amb els antics veïns de la Torre que es podrien resumir i il·lustrar amb una cançó. ¿Una cançó? Alerta: us parlo del “Help! Ayúdame!” d’un tal Tony Ronald.

D’acord. És una cançó que tothom coneix i ningú no suporta. Però la necessito si vull condensar alguns estius de collir peres a ple sol, de curses fins al riu i tornar, de viatges a Lleida amb la furgoneta dels veïns, d’anar al ball dels Campos, de pantalons de pota d’elefant i la camisa descordada fins a mig pit, de cabells incipientment llargs, d’afaitar-me amb la navalla acabada d’esmolar del pare, de cartes a noies que demanaven correspondència a les revistes, d’informacions d’urgència sobre fisiologia femenina, i en Dionisiet que diu: quan tingui tocadiscos aquest serà el primer disc que compraré.

No sé si va tenir tocadiscos, que suposo que sí, ni si va comprar el disc, que suposo que no.

Rememorar aquelles boires baixes del temps requereixen aquesta única banda sonora. Casualitat, suposo, tot i saber que les casualitats no existeixen.

La cançó és del 71. Però en aquella època les cançons duraven quisapló. En realitat es titulava Get me some help. En Tony Ronald, un holandès que en realitat es deia Siegfried Anthonius Den Boer Kramer, la va versionar a uns quants idiomes. Un exitàs. Si no la volies sentir havies d'apagar la ràdio. El tema l’havia escrit en Daniel Vangarde, un compositor francès que en realitat es deia Daniel Bangalter, molt conegut a l’època (¿recordeu el Oh, oh, July dels Fórmula V?).

Perdent el que no ens mereixem (2010)

2011-01-01T15:14:00.000+01:00

Els Linkin Park van entrar a casa juntament amb Green Day. Els portava en Josep-Esteve. I van ser escoltats sobretot l’estiu del 2004, tot i que l’estiu següent encara escoltàvem Meteora i American idiot.

Després va aparèixer Minutes to Midnight. També va entrar a casa però no va fer tant de soroll. Va aparèixer el CD al cotxe –algú se l’havia deixat– i va acompanyar-me en alguns viatges.

Tanmateix el disc del 2010, A thousand suns, sense que segurament s’ho mereixés del tot, va ser el que va revitalitzar tota la breu discografia acumulada –part de la qual subreptíciament– i engegà la curiositat sobre aquells californians que sabien sonar amb tan fràgil contundència.

Durant aquell mateix 2010 es van promocionar dos temes de l’àlbum: The Catalyst i Waiting for the End. Tanmateix el meu cotxe podria certificar que els dos temes més reescoltats no serien cap d’aquests dos. Un d’ells és Burning in the Skies. L’altre, m’ho reservo.

El Burning in the Skies no és terriblement original, s’assembla a altres cançons, del LP i d’altres. Però em resulta evocador, tant l’embolcall musical, com el solo de guitarra, com la mateixa tornada que va cantant en Mike Shinoda: I'm swimming in the smoke / Of bridges I have burned / So don't apologize / I'm losing what I don't deserve. Pot estar parlant de qualsevol cosa, evidentment. Però el títol del disc i moltes de les lletres del disc sembla que van a parar a temes de fons: les guerres, l’energia nuclear, i la relació entre totes dues.

Segurament estic d’acord amb les lletres apocalíptiques, però també podria ser que no. Tant li fa. Un s’adapta els significats segons li convé, sempre que la música acompanyi. I els Linkin Park acompanyen. El d'aquest i dels seus tres discos anteriors.

Retorn a la família (1970)

2010-12-09T23:37:00.001+01:00

S’havien acabat els Beatles. En tenia una molt vaga consciència. Una portada d’una revista penjada a l’aparador i algú que comenta entre emprenyat i decebut. “Sí, home, quins collons!”. I reculant una mica més en el temps sento un connat de conversa entre mare i fill als Alamús –hi havia anat a ajudar a collir, a l’estiu–. La mare que diu que sí que ho feien bé però que s’havien tornat molt estremats i s’havien deixat los cabells llargs per cridar l’atenció, i el fill que li diu que calli que no sap res.

O sigui que s’havien acabat i jo els anava descobrint de mica en mica. També els descobríem a través dels seus antics integrants. Cadascun buscant-se la vida. Però en Lennon que ja se la tenia buscada. Com si esperés a desempallegar-se d’aquells pallisses per anar fent camí amb la seva xicota.

A la màquina de discos de Lleida que ja ha sortit en aquest bloc referint-se al Hey, hey, what can I do?, sonava una cançó feta a base d’uns acords raríssims, o si mé no m’ho semblaven. Era en John Lennon i la seva Plastic Ono Band interpretant el Mother.

La lletra de la cançó –aleshores totalment opaca per a mi– era de les de sucar-hi pa. Crida sa mare, morta atropellada per un policia borratxo. Crida son pare, que abandonà la família quan ell era un nadó. I tant de reclamar ve de les sessions que en Lennon feia de teràpia primal, tutelades per la seva dona, en què intentava trobar l’essencial d’ell mateix. La mateixa teràpia donaria lloc a altres temes interessants. Working class hero, per exemple. Deia que la intenció de Mother se m’escapava, si més no en els detalls, però crec que en el fons l’entenia perfectament en la intenció: Mama don’t go, Daddy come home.

Ara, el millor de la cançó és el vestit: la veu i el piano d’en John, la bateria d’en Ringo Star i el baix d’en Klaus Voorman. Res més. El vestit nou de l’emperador, però el dia que l’emperador va anar més ben vestit.

El començament (1978)

2010-11-26T20:31:00.001+01:00

Recordo la darrera conversa que vaig tenir amb en Quim, a Lleida. Hi havia la seva germana Glòria. Si haguéssim estat preparant una conversa de comiat no ens hauria sortit millor. Crec que no n’he tornat a saber res més, ni directament ni a través de cap amic comú. Sé per internet que té consulta a Lleida.

En aquella última trobada també vam parlar de música. Devia fer temps que no ens vèiem i volíem saber de quin pal anava l’altre. No sé quin pal anava jo però ell em va fer una inacabable apologia dels Genesis. Sí, sí que els coneixia però, vés...

Potser aquell panegíric em va influir més del que era previsible, perquè em vaig trobar al cap de poc escoltant Genesis a totes hores, i vaig acabar entrant en el club del Quim, amb un retard considerable.

Tinc els meus seriosos dubtes de com il•lustrar aquella incursió dins el Rock Art, però sé del cert que serà alguna peça de l’època Peter Gabriel. És sabut que va ser el 75 que el Peter va decidir de deixar el grup en mans d’en Phil Collins, que ja hi era des del 70. En Phil també té el seu què però... Anant garbellant, a la fi em quedo amb The Musical Box (hi ha un vídeo d’un directe impagable penjat al Tutub).

I això vol dir deixar de banda The Lamb Lies Down On Broadway, amb les fotos d'Hipgnosis! No sé si em caldrà una altre missatge per resoldre una injustícia tan descomunal.

Himnes per sortir corrents (1975)

2010-10-24T13:34:00.001+02:00

A començaments del 75 jo tenia 18 anys però encara no podia votar. Com que no ho havia fet mai, tampoc no ho trobava a faltar. Però...

Va ser en un concert als “Pagesos”, una sala de Lleida que va fer de teatre, sala de ball i altres coses amb més o menys encert durant molts anys, a tocar del Clot de les Granotes. I podria ser que encara existís a hores d'ara.

Doncs en aquell concert hi actuaven en Joan Isaac i en Lluís Llach. Encara no es coneixien; no entre ells, sinó entre la gent, entre molts de nosaltres. O se’n coneixien algunes cosetes, una mica barrejades i molt distorsionades. Només us diré que mentre actuava en Joan Isaac alguns li demanaven que cantés L’estaca, i ell s’entestava a anar cantant Però no em robareu la força. I els que no sabíem què era l’estaca, intuíem que devia ser l’hòstia, de cap manera se’ns havia de notar que no sabíem què era.

Evidentment recordo aquestes cosetes, més que no pas la major part de les cançons. Quan després, en el concert, va sortir en Llach ja tots vam tenir clar qui era qui. I vam adjudicar la cançó a qui pertocava. Estàvem actius, escoltant, i a punt per si calia sortir corrents i rebre alguna garrotada.

Pocs anys després vaig anar a veure en Llach al Principal, però aleshores jo ja dominava el tema i sabia tot el que calia saber, era un convers amb tots els ets i uts. I no calia estar preparat per sortir a corre-cuita. Va ser en aquell segon concert multitudinari que va estrenar mundialment la cançó Laura, I ja s’havia inventat el Viatge a Itaca i tots ens omplíem la boca amb Kavafis.

Però en l’altre primer concert encara teníem la boca buida. Sabíem coses però la major part no sabíem que les sabíem. Tot semblava nou. Acabat de destapar. Érem molta gent i tots amb necessitat d’aprendre. Ens calia aprendre a ser catalans. Per sort vam tenir bons mestres.

Crec que el primer disc que vaig tenir del Joan Isaac (a Lleida no dèiem “d’en” sinó “del” i, si per algun motiu fèiem pausa després de “de” calia continuar amb “lo Joan”)... Bé, això, que el primer disc del Joan a entrar a casa va ser Viure. I segurament el primer disc del Llach que vaig tenir devia ser el Viatge a Ítaca. Me’ls devia escoltar milers de vegades. Permeteu-me, però que reculi als precedents: en honor a aquell concert us en poso els dos himnes activistes.

Ai, las: no he pogut trobar enlloc el Però no em robareu la força. Seguiré buscant!

La Joana d'Arc amb americana (1988)

2010-10-16T21:36:00.000+02:00

És cert, vaig comprar el disc perquè me n’agradava la música. No els havia vist ni en vídeo, ni havia escoltat les lletres amb atenció, no sabia de què anaven ni ells ni les cançons.

Devia ser cap al 88 que vaig aparèixer a Lleida amb el vinil del The Queen is Dead, i mon cunyat, ell sempre més modernet, va estranyar-se’n: ¿Tu? ¿Amb un disc dels Smiths?

No sé si hi havia motiu o no. I és cert que quan vaig veure’n vídeos amb en Morrissey dislocant-se sense arrugar l’americana, i quan vaig llegir les lletres, vaig pensar: Home, també és normal que se n’estranyin.

Però la música m’agradava, en Johnny Marr en plena efervescència discreta, fins i tot la manera d’en Morrissey de passejar-se per sobre les frases: Hang the DJ, Panic in the streets of London, I've got no right to take my place in the Human race...

Home, jo no era ben bé un pijo consentit i sense ocupació. Tenia ocupació que, a més d’agradar-me, necessitava per poder cobrar cada mes i gastar-me alguns calerons en discos com aquell. La meva absoluta solidaritat amb la pobre víctima del bocamoll de la cançó, tot i que potser no calia sentir-se com la Joana d'Arc a la foguera, total perquè malparlin una mica d'un.

Senyor dels Temps (1977)

2010-09-28T20:47:00.001+02:00

1977. Poso aquest any com en podria posar qualsevol altre. Magna Carta és una música que vaig començar a escoltar en alguna època –com qui diu sense adonar-me’n– i que devia d’anar deixant d’escoltar de la mateixa manera.

Crec que tenia aquest disc que us poso, el Lord of the Ages, i també un altre d’anterior, el Seasons. No devien ser discos que escoltaria amb bogeria, amb necessitat física de sentir, però que sí que devien d’anar sonant de tant en tant, intermitentment, deixant anar el seu pòsit, o la seva llavor, imperceptiblement.

I com em passa alguna que altra vegada, el nom m’ha vingut per atzar, i la primera cançó m’ha fet pensar en la segona, passant de l’Easy if you try al Give Me No Goodbye, i al final t’adones de les vegades que vas arribar a escoltar aquells discos, de postadolescent a Lleida, o fent de guerrer de l’antifaç per les terres de Lleó, o buscant-me la vida per Blanes i Tossa i Sant Miquel de Fluvià.

La cançó del Lord of the Ages és del 73, però em suposo que l’acostament definitiu a aquest tipus de música em va venir uns anys després. En aquell disc també hi havia el Father John, que és possible que us soni. I el Wish it Was. Totes compostes pel Chris Simpson. Una màquina (de vapor). I una portada obra d’en Roger Dean, que... tela.

Beibi com va? tut-turururú (1968)

2010-09-18T12:43:00.002+02:00

El back no portava cap problema. El come no gaires; que no es pronunciés la e final ja era normal: s’ho havien copiat dels francesos, i que la o no fos gaire o segurament era perquè es barrejava amb la música i ho deien de pressa, sense fixar-s’hi. La gran novetat era el baby. Que la a la fessin ei, ja era un mica excessiu. I aquella mania per posar una y grega al final de les paraules... Però, vaja, eren anglesos, ja se sap.

La meva vida consistia en treballar a la granja i anar a Lleida a col·legi. El meu amic d’aleshores era el Conesa (amb aquest nom se’l coneixa a classe; per fer-lo enfadar li dèiem Conejo). Vivia a tocar de la plaça Sant Joan (aleshores plaza de España) en una casa que ha desaparegut. Quan hi passo, a hores d’ara, sovint se m’hi va la vista, cap al carreró on vivia el meu amic. ¿Què se’n deu haver fet?

Anàvem i tornàvem junts d’escola. Alguna vegada va venir a la torre. Més de quatre vegades devíem parlar de la cançó de moda. No era pas gaire habitual que una cançó en anglès es posés contínuament a la ràdio. Però aquesta tenia molts avantatges: era enganxosa, repetitiva, no deia res que no es pogués dir. I a la ràdio no es veia la foto: no sabíem que alguns del grup eren negres.

I aquesta no la van traduir al castellà,com se solia fer en altres. Vam començar a aprendre anglès, vés per on. El grup es deia The Equals, però quan a la ràdio es volien marcar un punt, pronunciaven Di Íquals. Vam intuir que allò de l’anglès havia de ser més estrany que un deu en mates.

Marianne versus Suzanne (1960-76)

2010-09-15T23:19:00.002+02:00

Suzanne. Era electritzant. Una veu tan greu havia de dir coses profundes, necessàriament. No acabàvem d’entendre la lletra, la veritat, i com era que hi sortia en Jesús embolicant la troca d’una cançó que semblaria que era d’amor, però és que els jueus, ja se sap. Ara bé, se sabia que parlava d’un riu, de les barques, i la música es movia com l’aigua o com les fulles dels arbres de ribera, i aquella imatge esplèndida de “the Sun pours down like honey”...
Suzanne. També corrien llibres de poemes d’en Leonard Cohen, en edició bilingüe, i no en trèiem l’entrellat ni en anglès ni en castellà. Potser no teníem l’edat d’entendre-ho, o que la traducció era una cosa precipitada per la mort del dictador. Però era igual, amb les paraules ens tornava la veu, la balada.
Suzanne era un referent. Curiosament ha continuat essent un referent, de l’època, de l’autor, i d’aquells nosaltres que vam deixar de ser però que alguna cosa devíem continuar essent, si no no s’entendria. Va ser igual quan vam saber que la Suzanne va existir de veritat, que era la dona d'un amic seu quebequès, però que en Leonard només va flipar imaginant-se fent l'amor amb ella. Oooooooooh!
Marianne. I és clar, també hi havia la Marianne. Ostres tu, tanta dona ja comença a ser sospitós. No serà en Leonard un d’aquells que preguen en el moment del coit, i que, per tant, necessiten tenen un rotllo o un altre per no faltar a les seves obligacions religioses. Deia: “I forget to pray for the angels / and the angels forget to pray for us.”
Marianne. Fins la propera, li deia. Ens veiem un segle d’aquests. Quedem al geriàtric. ¿Però es pot fer això? Dir adéu a una noia, si el problema que teníem en aquella època és que si una noia et feia una mica de cas, t’hi enganxaves com una paparra. I va i també. També la Marianne va ser real i aquesta sí que va viure amb ell, a Grècia i a Montreal. Per tant el "So long" anava de veres.
Marianne. Quan jo vaig conèixer la Marianne i la Suzanne, les cançons ja eren quasi antigues, però en aquella època les coses no caducaven a marxes forçades com ara. I, sí, en Cohen ens explicava que hi havia una altra realitat, una altra dimensió. Jo no hi entenia massa res, i estava convençut que el que entenia era malentès, però m’agradava.
I encara m’agrada.

Vehicles (1974)

2010-09-05T19:41:00.001+02:00

El 74 vaig començar Magisteri. Hi anava amb moto. Quan s’espatllava, amb bicicleta. De fet s’espatllava sovint. Estava a punt de fer els 18 i això significava el carnet, i amb el carnet les expectatives del cotxe. La moto, per tant, estava fent els seus darrers espetecs.

Entrar a Magisteri va ser conèixer un piló de gent, alguns dels quals encara reconec, altres conec i altres em són amics. Vaig conèixer altres coses a fer, altres maneres de fer-les. Per fer-ho venir amb la música, voldria recordar –sense gaires detalls– una excursió a la baronia d’Àger. Apa que no hi van passar coses.

Magisteri volia dir posar-se en pregoneses desconegudes, un moment polític difícil amb el dictador dinyant-la a càmera lenta, però també hi havia coses amables. Per a aquests moments més lleugers i sense complicacions, hi posaria dos trens.
Peace Train era un dels èxits de Cat Stevens. Havia aparegut en el seu àlbum Teaser and The Firecat. El disc me’l vaig comprar anys més tard, quan vaig tenir el meu sou. Però la cançó ja l'havia conegut quan tocava. Devia sonar de tant en tant per la ràdio. En Cat Stevens era molt apreciat a casa. Un dels gats –un de ben negre amb un medalló blanc al mig del coll– el vam batejar, precisament, com Stevens.

Una altra cançó que també sonava molt a la ràdio era d’un anglès gibraltareny que després es va fer espanyol, em sembla, o potser no. Havia fet una cançó parlant de les qüestions meteorològiques al sud de Califòrnia, que es va fer molt famosa, i de les cançons que van anar radiant-ne en els mesos posteriors, una era la del tren: I’m a train. Va aparèixer en un disc que mai no he tingut, anomenat Albert Hammond. Que és el nom del que canta. Si el busqueu a la xarxa no el confongueu amb el seu fill (jr).

Vagin aquestes dues cançons per Magisteri, per la colla, pels moments d'apaivagament, per Àger, i pel 127 de color verd que va venir a finals d’aquell any: moto, bicicleta, tren, però la llibertat arribaria en cotxe.

Si nassiste pa tortilla (1981)

2010-08-15T10:54:00.002+02:00

Pedro Navaja era un bon element. A finals dels 70 i a començaments dels 80 l’Orquestra Plateria el va posar de moda a totes les ballades de festes majors, menors i eventuals. La van enregistrar en disc el 1979. L’Orquestra Plateria que s’havia format el 75 per a fer un únic concert (a la Sala Zeleste, al carrer Argenteria, llavors anomenat carrer Plateria), va aconseguir prou èxit i fama com per continuar en actiu el 2010 i com per fer servir també el nom de Orquesta Platería per a les seves actuacions fora del gueto català.

Doncs el Pedro Navaja explicava una història que tot i moderna venia de lluny. Bertolt Brecht havia fet la lletra de la cançó Mack The Knife, (¿No us sona allò de Macky Navaja?), amb música d’en Kurt Weill. Segur que l’heu sentit. Fins i tot en Robbie Williams n’ha tret una versió. Doncs, aquesta inspiraria en Rubén Blades per fer 1978 Pedro Navaja, inclòs en el seu disc Siembra, i que després li va donar una continuació titulada Sorpresas.

A part del dramón d’història negra que explica la cançó, aquesta tenia l’afegitó d’algunes frases fetes al final que funcionaven com a improvisada col·lecció de morals i lliçons populars. Els de l’Orquestra Plateria en variaven algunes de les que en Rubén Blades hi va posar, amb omissions i afegitons.

El disc de la Plateria el va tenir pràcticament tothom. Em sembla que va ser la Caixa que el regalava un Nadal o en fer una imposició o per anar a preguntar l’hora.

La cançó va ben servir per a aprendre a ballar en parella i riure, per a ballar en colla i riure, per a fer play-backs escenificats tot provant de no riure, música socorreguda per a concerts improvisats, a la vora del foc o a la vora d’on fos. Un referent imprescindible.

Gelosies (1971-1982)

2010-08-12T15:56:00.002+02:00

Un noi gelós. Semblaria una simple i ximple historieta d’amor. I potser ho és. Embolics amb la Yoko. En tot cas la història de la cançó es remunta a la visita que els Beatles van fer a l’Índia on van assistir a una conferència del iogui Maharishi Mahesh. La cançó que en John Lennon va proposar sobre el tema (Mother’s Nature Son) va ser desestimada pel grup. En Lennon va recuperar-la per al seu disc Imagine, del 71, reconvertida en devoció-advertència per a la seva parella. En aquella època vaig conèixer-la (a cals Tranquils). En aquella mateixa època començaven a sonar els Roxy Music.

Doncs precisament vaig redescobrir el Jealous Guy anys més tard, en veu de Brian Ferry. I podria ser que acabés sent la cançó que més m’agradi dels Roxy Music, encara que això resulti una mica injust. Vaja, que era els anys 81 i 82. Escoltava àvidament el Flesh + Blood, i no tant l’Avalon, i entremig apareix aquesta versió en homenatge al Lennon assassinat. Encara diria més: la vaig sentir per primer cop pels altaveus d’un supermercat, a Tossa. I vaig pensar: si és que aquesta cançó era perquè la cantés en Ferry! Llàstima de vestuari!

Bé, aquesta era una del centenar de versions que té. Una altra la canta el Rod Stewart, per exemple.

Però, ¿què voleu que us digui? No totes les veus aconsegueixen el to entre planyívol i tracanet (i sincer, malgrat tot) d’en Lennon i d’en Ferry. Escoltant-los, jo també me n’estic sentint gelós.

Roxy Music - Jealous Guy
Cargado por hushhush112. - Ver más clips de música, videos en HD!

Si no t'agraden les meves pomes (1993)

2010-07-22T09:07:00.000+02:00

1993 – Van ser uns anys d’una certa sequera, en molts aspectes. Contínuament intentava mapes per a la desorientació. Emocional, laboral, estomacal.

En Page també ho intentava. Es va aliar amb en Coverdale, que havia estat dels Deep Purple, i amb en Carmassi i en Phillips que havien estat dels Montrose.

Semblava que en Page aixecava el cap després d’allò dels Firm. Però era un vol gallinaci. Bé, en aquella època de gestació (o de congestes), res no volava gaire enlaire.

L’àlbum començava amb Shake my tree.

Prometedora. Una cançó de presumpte desamor. En èpoques fosques, el desamor és una bona moneda. “I don’t want be your slave / you’re trying to drive me to an early grave”. ¿Quina mena d’estimada era aquesta? Podia ser-ne tantes. Estimades desestimades.

Altres cançons del disc van tenir un cert èxit: Pride and joy que va arribar a ser número 1 als EUA. A Europa la que va reeixir més és Take me for a little while. I la que trio és la que comença, la que promet, encara que després tot es dilueixi de mica en mica. Ja sabeu què diuen: "If you don't like my apples, don't shake my tree". Ens falta una expressió com aquesta en català. Ens hauria fet falta, vaja, més d’una vegada, en aquells anys.

Bé, a Sant Pere s’estaven plantant pomeres pertot. I començaven a venir negres a collir-les. No sé si hi té relació.

Menorca, t'he de dir una cosa... (1990)

2010-07-20T16:05:00.001+02:00

Menorca ha acabat essent un lloc, un paisatge, un refugi, un referent important a la meva vida. Crec que el primer viatge és del 96. El primer d’uns quants altres.

Però hi van haver certs precedents. Un precedent és un llibre d'anglès que feien servir on treballava. Tot el llibre era sobre un viatge d'un grup d'estudiants anglesos a Menorca. Era un llibre que vam fer servir uns quants cursos a començaments dels 80. Un altre precedent va ser la pel·lícula El vent de l’illa, d’en Gerard Gormezano. I el precedent incontestable van ser els Ja t’ho diré, en la seva etapa empordanesa.

Els Ja t’ho diré ho feien prou bé a mitjans dels 90. Els havia sentit a la ràdio. El cop important i decisiu va ser veure’ls en directe a Sant Pere Pescador. Va ser un concert compartit entre els Incombustibles, els Glaucs, i els Ja t’ho diré. Una sessió verament memorable. Més que res perquè no se n’han fet gaires més. Millor dit: que jo sàpiga, no se n’ha fet cap més.

Em sembla recordar que en aquell moment els menorquins encara no havien editat el disc Moviments salvatges però el material del disc va servir per a omplir bona part del concert. En tot cas, el disc aquest és el ha quedat adjudicat com a pont entre el grup i la meva memòria. Em fan pensar en la sort immensa que tenim que hi hagi gent i grups disposats a fer música, a inventar, a crear. I no estic defensant els que necessiten els músics per a omplir-se les butxaques i justificar-se els sous. Em refereixo a l’agraïment absolut i recompensat que sento cada cop que assisteixo a un concert que m’agrada, o que escolto música en directe sense ser conscient de tots els intermediaris que en viuen.

Doncs, tornem als Moviments Salvatges, un disc complet. Faig servir la cançó Així i tot com a il·lustració a l’article, i em reprimeixo de posar el Si véns, com a insinuació i homenatge a l’illa.

Menorca, t’he de dir una cosa, però ara encara no...

Al darrere d'Immigrant Song (1971)

2010-07-20T15:44:00.003+02:00

Lo Gual tenia els tres LP dels Led Zeppelin. Fantàstic. Però a la màquina de discos hi havia un disc senzill que a la segona cara hi apareixia una cançó que no era a cap LP. Hey, hey, what can I do? Concretament a la sala de màquines (sí, aquelles del milió, les pinball) de la pujada Santa Marta hi era. Doncs cap problema. Es posen piles al cassette, es posa moneda a la jukebox, i s’enregistra.
Recordo el dia. Vaig dubtar on posar el micro perquè la màquina dels discos era estèreo i tenia un bafle a cada banda. Vaig triar a l’atzar. Per un moment vaig pensar d’enregistrar-la dues vegades, una a cada bafle. Així que va començar a sonar la música i jo ja tenia el micro enganxat a l’altaveu, es va acostar ràpidament l’encarregat del local. “Ja hi som.” vaig pensar, “ara em dirà que això no es pot fer i l’invent a prendre pel sac.” Però no, curiosament es va posar al costat impedint que els curiosos fessin soroll i m’espatllessin la gravació.
Vaig donar-li les gràcies descartant de tornar-la a gravar de l’altra banda. I encara abans de marxar em va fer comprovar si s’havia enregistrat bé.
Doncs sí. Sí que va quedar bé, perquè vaig escoltar aquella cançó centenars de vegades gràcies al cassette. Al final tot s’acaba trobant, amb una certa decepció, no cal dir-ho. No m’hagués pas sabut greu que la cançó no es publiqués mai, i, fins i tot, que haguessin desaparegut totes les còpies d’aquell single de la sala de màquines.

Aprenent a caminar com els celtes (1980)

2010-06-27T21:30:00.003+02:00

Fins feia poc allò dels celtes era una marca de tabac, molt econòmic i sense filtre. El pare en gastava. Abans de l’època dels Ducados. Una manera de fumar a la brava. Bons devien ser aquells celtes que sortien aixecant l’espasa enlaire, per sobre del casc amb dues banyes alades impressionants.

Però també devien ser gent caminadora. Per les ales del casc, potser. Un caminar com a pertot, potser. Però és evident que hi havia un ritme, persistent i lleuger. I hi havia una manera de posar els peus en aquell paisatge, que era suau, humit i relliscós i alhora abrupte i esquerp. I hi havia aquella combinació de vents, cordes i percussió, sons i ressons, buscant la vibració íntima.

Tenien més armes que l’espasa.

Parlo d’un disc que tenia en Pep. Un que ja devia escoltar a Blanes, quan el vaig conèixer, abans de les dinades al Jardín de Alà. A la portada, un xic infantil, el gegant aquell que recorre el món mundial (o sigui, el celta) tocant la gralla i posant color a la vida de la gent.

En Pep i en Lluís ja havien tingut les seves primeres incursions bretones, n’explicaven aventures inversemblants dins d’un dos cavalls, i allà havien trobat els Gwendal. Se’ls havien endut enllaunats, i dins de la lluna havien fet cap al davant de sa Palomera, per gaudi i ensinistrament de lleidatans àvids de camins.

Temps després –no cal dir que havent passat tots els vinils a cintes de casset– vaig fer-me a mans, amb el corresponent dispendi, d’un disc també amb referències mòbils. Es deia Locomo. No estava malament, però res capaç d’ensorrar aquell primer Irish jig, i el Joe can’t reel.

Doncs res, ens posem a caminar. El disc és de l’any 1974. Però, honestament, la meva entrada forta en tot això és del 80.

El jazz és d'una elegància felina (1970)

2010-06-18T17:04:00.002+02:00

En Thomas O’Malley era un pinta. Tenia la mateixa veu que el Baloo del Libro de la Selva i que en Little John de Robin Hood. La seva història amb una gata d’alta societat era molt semblant a la de la Dama y el Vagabundo. És a dir, res de massa nou.

Però l’O’Malley era un gat amb estil. Bé, parlar de gat i parlar d’estil és redundant.

Amb els seus col·legues interpretava una proclama swing que es deia Everybody wants to be a cat que en castellà es va traduir com Todos quieren ser Gato Jazz, que no és ben bé el mateix, però que als anys 70 tant li feia.

Aquell any, el 1970, es va estrenar la pel·lícula, Los Aristogatos, una barreja d’història quica i previsible amb músiques que per aquests rodals no eren tan habituals. Tot molt americà però molt assumible.
Qualsevol d’aquells gats suburbans podien correspondre als gats que teníem a la torre. Molts els vam batejar amb noms dels mitjans, com ara el Cat Stevens, però cap no es va dir Thomas O’Malley. Així i tot, la pe·lícula era la demostració subliminal que a casa, lliurats al noble art d’empaitar ratolins, teníem veritables estrelles de cinema, felinament elegants. Tant en Bernat com jo vam caure subjugats pels gats parisencs del jazz.

Anys després, en Josep-Esteve i la Ginesta em permetrien reviure totes i cadascuna d’aquelles fites animades. No recordo si l’apartat dels gats va ser especialment reeixit, però segur que mentre la miràvem, possiblement al vídeo de casa, els ulls infantils no devien ser els més àvids i atents. Ells tastaven un nou menjar, el seu pare el remugava.

Tot s'acaba (1970)

2010-06-01T20:14:00.001+02:00

Los Módulos. Ostres. Deixeu-me viatjar-me fins el 1970. Jo tenia catorze anys quan van començar a sonar a la ràdio. A catorze anys la música era una prioritat molt secundària. Sí, hi havia la ràdio dels vespres. També sortien de tant en tant cosetes per la tele, molt per despistar. Però encara no hi havia un intercanvi exhaustiu ni de músiques ni d’informacions. No hi havia recerca personal. Potser on més es notava era als Alamús, en una mena de balls al voltant de la màquina dels discos. A can Martí es feia això. Posaven la màquina dels discos (anys després aprendríem que li havíem d’haver dit juke box, i quan començar a dir-li juke box vam aprendre que, en definitiva, no era altra cosa que la màquina dels discos) a la sala de ball, quan no hi havia ball, esclar. I els joves s’hi remolinaven al voltant, i de tant en tant, ballaven per parelles, com a les festes majors. Sempre hi havia algú que li tocava posar moneda, perquè si no la màquina no anava. Entre la pesseta de la cançó i la pesseta de la beguda, a can Martí anaven fent un raconet al calaix.

Doncs los Módulos eren de Madrid. I sonaven però amb no massa insistència. Se sentien molt més els Fórmula V, que per aquella època treien una cançó que ara està de moda a la tele, Cuéntame. Uns altres eren los Diablos, i el seu Rayo de Sol. I encara n’havia uns altres, los Ángeles, que cantaven el Mañana, mañana.

Sembla que a aquests darrers, los Ángeles, l’any 69 els va tocar de fer la mili a tots alhora, i alguns van obtenir permís per a continuar amb els concerts, i altres no. Aleshores van haver de substituir els que faltaven. I un dels substituts temporals va ser un madrileny-malagueny que es deia (i encara es diu) Pepe Robles.

Aquest va ser qui va compondre Créeme per a los Ángeles, i quan se li va acabar la feina substitutòria va formar el seu propi grup: los Módulos. En aquell moment eren els que feien el mateix que tots però amb una mica més d’estil. Els de la canción del verano aviat se’ls hi va veure el llautó, i los Módulos van mantenir el llistó una mica més alt. Als pobrets de quinze anys ens van donar una lliçoneta discreta, ens van llançar un salvavides entre rajos de sol i eves maries.

Sé que en vaig sentir unes quantes de los Módulos, però la que sempre torna, ja us ho imagineu, és la que coneix tothom: Todo tiene su fin. No la sentiria cada dia, però, així, de tant en tant, mira, trobo que encara es conserva.

Tirar les plomes (1995)

2010-05-18T21:32:00.002+02:00

Devia ser el 95 que en una pausa de la Comtessa i tot mirant un programa televisiu de vídeos amb gràcia –es deia Oxigen ¿o potser era Hidrogen?− que uns irlandesos em van cridar l’atenció. Encara en recordo la cançó i el vídeo. No vaig trigar a comprar el disc.

N’he comprat d’altres dels Corrs, cadascun una mica inferior a l’anterior, fins que vaig decidir deixar de comprar-ne justament quan ells decidien deixar de fer-ne. Més que res perquè tres d’ells (la violinista, el guitarrista i la bateria) preferien dedicar-se a les famílies respectives. L’Andrea ha continuat pel seu compte.

No em digueu que no resulten entranyables. Els quatre germanets tan ben avinguts. Com si fos un homenatge als seus pares, que de joves havien fet un grup que es deia Sound Affaire, interpretant cançons dels Eagles i dels Abba, i emportant-se els fillets als pubs on actuaven. La mare va morir en ple èxit dels Corrs, tot esperant un transplantament de pulmó.

Seria lògic que us posés aquella primera cançó del grup desconegut, però no. Amb el temps, d’aquell primer i millor disc comercial, se m’imposa una altra tria. Hi ha dues cançons consecutives que ara per ara no puc separar. Són The Minstrel Boy (una cançó patriòtica del XVIII-XIX) i Toss The Feathers (tradicional). Totes dues irlandeses. Totes dues universals. I juntes, també particulars.

Música de violí (1981)

2010-05-04T23:33:00.004+02:00

A començaments dels 80 vaig topar amb els discos que portaven en Pep i en Lluís. Afeccionats com eren a les incursions agosarades a la Bretanya, recollien mostres esparses d'aquell univers nou i cèltic. Una de les imatges que duien impreses a la mirada era l'Angelo Branduardi i el seu violí voleiant i esperrucant l'escenari.

El disc que ells tenien es deia simplement Branduardi. Una portada tot interessant. I noms tan suggerents com Luisa Zappa (autora de les lletres) o Maurizio Fabrizio (autor dels arranjaments).

Aquell mateix any vaig voltar per Europa durant tot un mes d'estiu. Itàlia s'hi va posar pel mig. Era la primera vegada. D'aquella primera vegada vaig portar un dofí de Murano que ma mare guarda com un tresor. Al cap d'un temps van venir altres viatges. I d'alguns d'ells portava nous tresors d'en Branduardi. La pulce d'aqua. Cercando l'oro. Highdown Fair. L'Angelo va ser un més de la colla. Algú important de la colla.

Quan va començar a canviar, suposo que per necessitat, va començar a perdre punts. Els havia guanyat de cop. Els va anar perdent de mica en mica. Però de tant en tant reviscolava i en recuperava algun. Si puo fare, per exemple. Reconec que de la seva obra més recent, tot i tenir alguna referència, no en conec gran cosa.

Com sempre, recupero la sorpresa, l'esclat. D'aquell primer disc segurament sentit el 81, reapareix la melodia optimista de Musica. Doncs sí, lletra de la Luisa Zappa, música de l'Angelo Branduardi, arranjaments de Maurizio Fabrizio, i l'oïda resclosida d'un servidor.

Adéu-siau al vespre (1979)

2010-04-27T22:36:00.003+02:00

El 1979 un servidor començava a treballar (és a dir, a tenir nòmina, perquè, a pagès, això de treballar es té assumit des de ben menut). Poc abans de tenir plaça a Blanes apareixia el disc In Through the Out Door.

El 1980 moria John Bonham i els Led Zeppelin desapareixien d’escena com a tals. O sigui que el disc de l’estiu anterior passava a ser el darrer enregistrat com a obra sencera. El disc en si –començant pel títol− ja tenia moltes referències a la mort del fill d’en Robert Plant. Per no dir que en aquella època hi havia dos zep tocats: en Bonham amb l’alcohol i en Page amb l’heroïna. Això va fer que aquests dos van estar més absents en tot el procés de composició i enregistrament.

Llavors jo no estava al cas de la seva situació mèdica, i l’arribada del disc va ser balsàmic en molts aspectes. La veritat és que Physical Graffity i encara més Presence havien estat àlbums amb moltes novetats però algunes decebedores (deixem-ho en no suficientment resoltes). In Through the Out Door feia un lleu retorn a velles i reconegudes sonoritats, amb innovacions prou ben dosificades com per molestar.

Com en discos anteriors també jugaven amb la portada. Hi havia sis models diferents amb la mateixa escenificació.

La mort d’un dels meus herois de joventut no va comportar cap trauma personal, però sí musical. Led Zeppelin havien estat la barca sonora en què havia navegat bona part dels mars en la meva descoberta del món.

Com a comiat del grup –no, no em serveix el Coda distribuït un parell d’anys més tard− em quedo amb... ostres, ¿quina? Va, direm In the Evening. És una de les poques en què se senten tots.

Al final resultava profètica la portada del primer disc.

De Cervera a la resta dels Països Catalans (1977)

2010-04-04T22:53:00.000+02:00

Doncs bé, les vegades que havia anat a Cervera m’havien aportat moltes coses: la possibilitat de gaudir de la piscina, d’enamorar-me amb impúdica lleugeresa d’algunes veïnes, d’anar als actes de festa major amb llibertat desacostumada...

Culturalment hi havia també alguns elements: el paisatge de la Segarra, l’edifici de la universitat, la història desmentida del port de mar, i la devoció per un rei que ni m’anava ni em venia, un tal Felipe V.

Mica a mica vaig anar trobant peces d’un trencaclosques que tampoc no em feia perdre el son. Qui era aquell magnànim Felipe V, la raó de l’existència de la universitat, la rancúnia popular reconvertida en una contalla menyspreadora...

La pista bona em va venir a través d’un grup que es deia Coses. Els vaig veure un parell de cops. Encara conservo un cartell de la seva actuació en un poblet a tocar de Lleida. A partir del seu descobriment, vaig anar aconseguint alguns dels seus discos. Concretament, tres: Via Fora! (1976), Ara és demà (1977) i Perquè no s’apagui l’aire (1978). No sé si en van fer cap més.

El del mig, el titulat Ara és demà, és on apareix Goigs en llaor de Felip V (inventor del número 100), i també altres de prou interessants com El faroner, musicant el poema de Miquel Desclot dedicat al faroner del cap de Creus, espai que molt després hauria de conèixer.

Coses ens va explicar moltes coses en el moment exacte. Part de la informació es perdia però quedava surant enlaire, fins que de mica en mica va anar sedimentant amb discreció. La música, els jocs de veus, els arranjaments, potser han quedat superats pel temps, però l’equip format per Jordi Fàbregas, Miquel Estrada i Ton Rulló van deixar anar més pol·len del que potser tenen constància.

Boixos de tant zuroll (1973)

2010-03-31T23:42:00.001+02:00

De feia uns pocs anys, hi havia un grup britànic que es dedicava a fer soroll i més soroll i a escriure malament els títols de les cançons.

Totes dues coses eren força banals, però per a un pobre adolescent àvid de novetats, eren ni més ni menys que una novetat interessant.

Potser és agosarat dir que sense aquelles músiques jo no hagués estat el mateix, però potser també seria agosarat negar-ho.

Aquell any anava als Maristes i em van fer fer una cosa que es deia Reválida, i que era el darrer any que es feia. Vaig aprovar.

Crec que en el meu pla d’estudis em vaig trobar amb moltes coses que era el darrer any que es feien i altres que eren el primer any.

Vaig sobreviure a tantes novetats imposades i segurament a moltes altres que em vaig imposar jo mateix. Vaig anar aprovant.

Els quatre britànics Slade, que per aquella època devien sonar al Praxis i al Scarlett, també havien començat essent uns skins per, tot seguit, deixar-se cabell llarg i maquillar-se generosament i provar sort amb una cosa que s’estava inventant. La cosa es va anomenar glam rock. I els Slade van aprovar.

La mare ja ho sabia que estàvem bojos, o ho suposava, però deixava fer. Els Slade, des del 72 que ho deien: Mama Weer All Crazee Now.

Ressorgiments (2002)

2010-03-04T23:23:00.004+01:00

Ja coneixia el Bruce a través del Bernat, que va comprar-se el Greetings from Asbury Park, potser el 75 o el 76. A Blanes en Springsteen també em va acompanyar fent tàndem amb la Patti Smith en un tema que està a la llista d’espera d’aquest bloc. En aquell moment, ja al 80, editava el disc The River; aquest sí que ja ha sortit en aquest bloc i que em va seguir fins a Tossa.

Vaig anar seguint el Boss amb el seu Born in the U.S.A., el Tunnel of Love, i algunes cançons esparses d’un disc o d’un altre. Semblava que la cosa ja havia fet el cim i només li quedava anar baixant més o menys a poc a poc.

Però no. El 2002 va arribar The Rising. Un èxit mundial, potser sí. Que tornava a tocar la mateixa fibra del Born in the U.S.A., però ara aprofitant els atemptats de Nova York. Potser sí. Però un èxit rotund a casa meva. Sempre m’ha estranyat que el CD no es fongués al cotxe. Que quedés arrugat, com a mínim. Que no es foradés de tant de làser. De camí entre la Marca de l’Ham i l’Escala, i entre Sant Pere Pescador i Castelló. Des del 2002 fins potser el 2004. Des de Lonesome Day fins My City of Ruins. Amb parada i fonda a Into The Fire, Nothing Man, Empty Sky, Worlds Apart, Further On, The Fuse, You’re Missing, The Rising... I ja m’estic penedint de no citar les que no he dit... L'home ho va rematar amb un concert a Barcelona, enregistrat i editat. No vegis.

Per triar un tema i esperant equivocar-me, us poso el Worlds Apart. Potser per allò del pont entre mons condemnats a estar separats, o per allò de Let’s let love give what it gives. O potser per alguna altra raó, que tampoc no cal explicar-ho tot.

I quin sol que feia (1964)

2010-03-02T22:53:00.001+01:00

El disc enregistrat en directe es va publicar el 1963. Lo Quim el devia comprar potser el 1964. Lo Quim tenia molta sort. Li donaven paga setmanal, i, suposo que seguint criteri dels Germans Maristes, que llibertat no és el mateix que llibertinatge, i que cal educar en responsabilitat, els seus pares li deixaven opció a comprar voluntàriament un producte cultural al mes, o bé un disc (el que ell volgués) o un llibre (els còmics de l’Àstèrix també s’hi valien).

Aquest disc va ser dels primers a comprar-se, crec, perquè em sembla recordar el disc acompanyat de la perorata de la llibertat adquisitiva acabada d’estrenar. En tot cas, dubto si era aquest exactament o bé el disc octogonal dels Rolling Stones. Increïble! Una carpeta octogonal. Al·lucinant! Una cançó que dura tota una cara del disc (d’un LP!)

La cançó que durava tota la cara del disc era la que donava títol al disc d’en Johnny Rivers, o sigui: John Lee Hooker. Ara bé, no sé si per influència de la meva cosina o vés a saber per què, em ve sempre el Sunny, la cançó del Bobby Hebb. Sunny, yesterday my life was filled with rain. Sunny, you smiled at me and really eased the pain. Ostres, tu, què fàcil.

Concerto grosso per a un rústic (1983)

2010-02-28T23:57:00.002+01:00

Anar a viure a Sant Miquel de Fluvià va comportar compartir. Rutines, sorpreses, maldecaps i músiques. Un dels descobriments que tenia en Pep a la seva discografia era Les Luthiers.
Ràpidament vaig fer amistat amb en Yugurthu i l’Oblongo. Al cap de poc ja era íntim d’en Mastropiero. Viatjava per poc preu a arreu del món i el contemplava a través d’uns vidres argentins de molta graduació.
Vaig compartir les noves amistats amb els de Lleida. No va ser gens estrany, doncs, que quan van venir a Barcelona, el febrer del 84, omplíssim un microbús per anar-los a veure al Tívoli. L'espectacle es deia Lutherías. I no ens va defraudar. Durant temps i temps vam seguir compartint-los, ara un acudit, ara un altre, ara un disc, ara una notícia.
Les coses van evolucionant, i de mica en mica vam anar perdent l’interès impetuós i Les Luthiers van anar quedant com un pòsit. I encara hi són.
Segur que m’agradaven pel seu enginy, pels seus jocs visuals i sonors. Però segur que m’agradaven perquè eren bons músics.
No us estranyi, doncs, que per a il·lustrar aquest record recorri a un tema dels menys apreciats, Concerto grosso alla rustica. No és el primer que em ve al cap quan penso en Les Luthiers, i segurament no és cap èxit ni cap tema especialment significatiu, però és dels que no fallen mai quan hi penso una mica més.

Un martini a l'inrevés (1985)

2010-02-27T23:22:00.003+01:00

El setembre de 1980 va morir John Bonham, el bateria de Led Zeppelin, i el grup es va desfer definitivament –si és que encara no ho estava. Els tres supervivents van seguir en el món de la indústria musical amb diversa intensitat i sort. Segurament el que ho va tenir més clar va ser en Robert Plant.
El 82 se separa de la seva dona i alhora publica el seu primer àlbum Pictures at Eleven. Un bon àlbum.
El 83 publica The Principle of Moments. Un bon àlbum.
El 85 publica un nou disc. Shaken’n’Stirred. No té èxit. Els principals músics que treballen amb en Plant es barallen a causa del nou enfocament musical que en Plant pretén. Total, un desastre.
Doncs bé, és el meu disc preferit. Una aventura. Una flipada. Una experimentació. Una fuita d’olla. Una barreja de mescles.
Segurament em va enganxar en una època en què una mica de tot això em venia bé. Vivia a Sant Miquel de Fluvià. Amb un grup de joves embolicàvem la troca i potser no ho fèiem malament del tot. Treballava a Camallera. Tenia els de 1r i 2n, i notava que gaudia de la meva feina. Vaja, que el disc d’en Plant coincidia amb el meu estat d’ànim.
El títol ja té el seu què. En James Bond quan demanava el seu martini deia “shaken, not stirred”. En Robert va pel dret: “Agitat i remenat”.
Del disc se’n va fer famosa una cançó, el Little by little, justament la més convencional de totes, l’excepció del disc. Per tant, no és pas aquesta la que us posaré. Una mica a l’atzar us ha tocat Kallalou Kallalou. És una cançó d’amor i, com a mínim, en Robert no es posa d’allò transcendental.

Blues a les palpentes (1979)

2010-02-23T23:21:00.000+01:00

L’any 1979 em van donar feina a Blanes. Allà me’n vaig anar amb el meu 127 de color verd i matrícula de Lleida, i una mica de música per sobreviure els primers mesos de la meva nova vida gironina.

Un dels cassets que van viatjar amb mi era una adquisició recent, segurament l’únic disc d’en Tete Montoliu que he escoltat realment a fons. Estic parlar de Blues For Myself.

¿Com pot ser que altres discos d’en Tete no em facin gaire fred ni calor, i, en canvi, aquest em resulti absolutament imprescindible? Si ho sabés!

El disc havia aparegut l’any 1977. En Montoliu al seu piano −amb un baix (Eric Peter) i un bateria (Peer Wyboris) que en cap moment juguen a prendre-li el protagonisme−, fa tots els papers principals de l’auca: compositor, líder, solista...

Hauria de sorprendre. Que un dels millors pianistes de jazz es digui Vicenç i sigui de l’Eixample. Que el fet de ser cec no l’aboqués a vendre cupons. Que fos descobert i exportat per un altre músic de jazz, lògicament estranger. Que enregistrés discos a tort a dret. Que composés més de 70 cançons. Que mai no acabés d’oblidar d’on provenia. Que faci 13 anys de la seva mort i sigui un dels grans desconeguts del nostre país. Vaja, crec que sí que hauria de sorprendre.

Però estic segur que tot això no em va acabar d’influir. El que em va convèncer de debò va ser la música. Un abans i un després del Blues For Myself. I la sensació que amb aquell disc potser no n’hauria d’haver fet prou. Però parlo d’un disc que vull creure antològic, d’aquells que no saps quin fragment escollir. Finalment em decideixo per Jimmy’s Tempo, el que diuen que és un magnífic exemplar de Hard Bop entre moltes balades. Diuen. Jo és que no hi entenc.

Esquizofrènies estereofòniques (1980)

2010-02-21T21:27:00.004+01:00

Els Tranquils em van gravar en un casset el disc dels Who, Quadrophenia. Devia ser pel 75. Allò de quadrofènia semblava referir-se al so quadrofònic, que en aquells moments era la moda, una mena de doble estéreo. El casset tenia cançons magnifiques i altres que quedaven diluïdes en un propòsit que jo no entenia. Allà va quedar la cosa, encintada.

L’any 1980 vaig anar a Barcelona –em sembla recordar que sol– a veure la pel·lícula que s’acabava de fer sobre l’òpera dels Who. Era un cinema apartat, per no dir apartadíssim. ¿Com ho vaig trobar en aquells moments sense el Google Maps?

Aleshores vaig tenir unes quantes dades més d’aquell univers formal i violent, la rivalitat entre mods i rockers, les motos i les batusses entre ambdues bandes, i la lluita d’un adolescent desorientat per saber qui era i on li corresponia ser. Altre cop The Real Me esdevenia la música i la lletra que emergia de tot plegat. Em sembla –però no ho asseguraria– que la traducció de les cançons apareixia en subtítols, a la pel·lícula.

El que havia començat, suposo, com un joc d’en Townshend, de crear un personatge adolescent amb una esquizofrènia a quatre bandes –jugant amb les personalitats del grup: hipócrita com el mateix Townshend, tossut com en Daltrey, romàntic com Entwistle o llunàtic com en Moon− i que va perdent tot el que es pot perdre: la feina, la família, la xicota, els amics, un lloc on viure, la moto, les amfetamines... esdevenia, finalment, una magna obra musical.

A la fi el protagonisma acara la moto –que no és seva− cap als penya-segats... Però, tranquils, que ja a la primera escena de la pel·lícula se’l veu tornant a peu del penya-segat. O sigui: si et vols curar, fot la moto a mar!

Ara ja no tindria edat per fer-me preguntes com les que apareixen a The Real Me, o a I Am One, o a Is It In My Head, o a I’ve Have Had Enough, o a Drowned, o a... tot i que algunes, ¿s’arriben a contestar alguna vegada? Tots som... Who?

Pink Panther

2010-02-20T21:35:00.000+01:00

Aquest missatge està capturat del bloc Nòmades del vent. Agraïm l'autora, elur, que ens hagi permès incloure'l. http://nomadesdelvent.blogspot.com/2010/02/amor-primera-oida.html

És increïble. Bé no, de fet no és increïble, més aviat sorprenent. Cada vegada que escolto Losing my religion em veig allà plantada. Pink Panther, Camprodon, una nit d'agost de quan tenia... ummm... 16 anys? 17? no me'n recordo. Però em veig allà, em sento com si fos allà.

Puc veure el local, la llum, la decoració com si hi hagués estat fa cinc minuts. I no va passar absolutament res digne de ser recordat, res que marqués el meu futur ni aquell present ple de fum i llums de neó. Només va ser la cançó. Només dic. Recordo que tenia ganes de ballar-la i que me les aguantava i algú em va dir que em deixés anar, que no em reprimís. Però jo vaig continuar fent la meva. Em sembla que aquesta és una constant a la meva vida, si em diuen 'fes això!' en to imperatiu, per més ganes que tingui de fer-ho no ho faig. Però aquell dia tenia més ganes d'escoltar que de ballar i em vaig aïllar de la conversa de les companyes, vaig observar el que m'envoltava i em vaig enamorar.

Un ball en la penombra (1985)

2010-02-15T22:00:00.007+01:00

1985. Sant Miquel de Fluvià. Encara perduraven ideals exòtics amb les seves sonoritats incorporades. Qui més qui menys estava fent els seus viatges astrals, sovint més econòmics que els físics, tot i que no sempre. L’Índia continuava essent un dels referents. I la discogràfica Windhamhill hi (pro)posava bandes sonores.
Una bona sorpresa va ser Shadowfax. Segurament vaig escoltar-lo per la portada. Un vel de color ataronjat sobre un horitzó amb un sol arbre en la penombra del capvespre. Segurament vaig escoltar-lo perquè estava en la zona de catàleg que barrejava el New Age amb el Jazz. Eren els estils que se’m barrejaven llavors en el cap.
La primera que vaig sentir va ser doncs la que us poso: New Electric India. Però, per poc que em deixi anar, us proposaria el disc sencer. Shadowdance, per exemple. I també Brown Rice. I no oblidem A Song for My Brother. Ràpidament vaig buscar més discografia. Llavors ja havien publicat The Dreams of Children. I al cap de poc, un altre, Too Far To Whisper. Tots recomanables.
Segurament el líder reconegut del grup seria en Chuck Greenberg, el que fa sonar aquesta mena de clarinet electrònic batejat com Lyricon. De fet, quan ell va morir el 1995 (el mateix dia que jo feia 39 anys a l'ombra de la Comtessa de Molins) d’un atac de cor, el grup es va desfer. Però em fa l’efecte que acabo preferint els temes compostos per G. E. Stinson, el guitarrista. Ell va plegar del projecte el 1989, quan jo ja no els seguia. Havien canviat els temps i els referents. Havien canviat els viatges astrals i les sonoritats.
Sentir Shadowfax és, si més no, una sotragada en el temps. No arriba a viatge, ara; deixem-ho en sotragada astral.

Quan la cuina feia olor de revelador (1975)

2010-01-31T21:05:00.003+01:00

Devia ser l’any 75 que vaig tenir segurament l’experiència definitiva amb la fotografia. Va venir de la mà d’en Miquel, a Lleida. Vam passar hores i més hores fent fotos, revelant-ne els negatius, positivant-los, niquelant els positius... coses que sembla que ja han passat a la història directament a la secció d’oblits inexhumables. En aquella època jo feia fotos de 6x6 (era la càmera que tenia, ¿on deu ser, ara?), la qual cosa vol dir que fer una foto em sortia per un ull de la cara, però que obtenia un negatiu de nassos, per seguir amb el símil facial.

Llavors encara sonava a la ràdio en Paul Simon, de feia poc separat del Garfunkel. De fet ja havia tret tres discos en solitari, i el més recent era Still Crazy After All These Years, que estava molt bé. Però a mi m’agradava més un dels èxits de l’anterior, There Goes Rhitmn’ Simon. Està clar que em refereixo a Kodachrome, ja que el món de les diapositives era una de les novetats (no amb la càmera de 6x6, evidentment).

A data d’avui dec tenir acumulats uns quants milers de kodachromes, d’agfachromes i d’altres diapositives més o menys manuals, entaforats en un armari, amb tots els estris de revelar que em nego a arxivar definitivament. Igual que en Simon aviat també diré So mama don’t take my kodrachrome away. Sisplau, que ningú no em llenci les diapos a les escombaries, ai, perdó, a la deixalleria. I quan jo no hi sigui, sisplau, fills meus, no deixeu que se les enduguin a Salamanca!

Bussejant en la idea de déu (1973)

2009-12-28T19:11:00.005+01:00

1973 – No recordo com es deia, però el coneixíem com Tinito. Alguna vegada jo havia anat a casa seva, i sempre hi girava alguna novetat o algun descobriment al tocadiscos. Una de les que recordo és Life is a long song dels Jethro Tull. En aquella temporada el seu Aqualung el posaven fins i tot a les discoteques, i tots sortíem a ballar amb la mà dreta ventant-nos el sagí i l’esquerra a mig aire aguantant justament això, l’aire, l’aire sonor. Tocàvem la guitarra fins i tot en els temes en què la guitarra no sonava. Puntejàvem. Tocar la guitarra era una actitud, un símbol, un eufemisme, una metàfora i un senyal dels temps.

Tenia l’Aqualung –el disc doble– enregistrat en casset (suposo que l’Antoni dels Tranquils se n’havia encarregat) i encara que contenia coses que costaven d’entrar, no hauríem gosat dir-ne res de dolent, ni de displicent. Seguíem gratant la guitarra inexistent, i no la flauta travessera de l’Ian, però no hi hauríem canviat res.

Després la col·lecció s’aniria completant, amb l’Ian Anderson i el seu rebuf frenètic. Thick as a brick és dels que guardo un record més intens. I coses que han perdurat com Too old to Rock’n’roll: too young to die, fins i tot Stormwatch que en Pep traginava quan va venir a Blanes. I altres que no sé si passaran a cap història musical. A hores d’ara encara donen guerra. Aquí enllaceu amb el seu web.

Però, és clar, Aqualung, era la cançó, i continua essent la cançó.

Sembla que parla de déu encarnat en un rodamon, el qual respira amb un soroll com el dels bussos sota aigua, digueu-li bombolleig, d’aquí el nom. I encara una altra més, el nom estava registrat per l’inefable Cousteau (pulmó aquàtic) però l’Ian i en Jacques ho van resoldre com a col·leguis. A destacar el solo de guitarra d’en Martin Barre, del que s’explica (del solo) que va tenir un moment d’interrupció quan a l’estudi va entrar en Jimmy Page i en Martin va aixecar la mà per saludar.

Aquesta terra (1976)

2009-12-27T19:48:00.007+01:00

Abans d’abandonar la Lleida natal definitivament, mig de casualitat, em va venir a mans un disc amb una portada d’una Texas devastada per una tempesta de pols. Es deia Dust Bowl Ballads. Agror i esperança destil·lades per a una esponja adolescent. Allà va quedar la cosa, el disc i el seu autor, Woody Guthrie.

Després de la mili, i ja en plena jungla gironina (és a dir, la Selva), van començar a córrer pels cineclubs pel·lícules com ara La sal de la terra o Bound for glory. De fet, crec que Bound for glory va entrar als circuits comercials de cinema, ja que va aconseguir dos òscars, i a més era protagonitzada pel David Carradine, que tothom coneixia per la tele.

Recordo la sortida del cinema discutint amb algú –vés a saber amb qui, perquè en aquella època a la sortida del cinema sempre es discutia– sobre l’actitud del Woody. Que si era millor una guerra oberta al sistema, com ara cantar amb una guitarra on hi havia escrit This machine kills fascists, o bé trobar la manera d’acomodar-se i anar fent la viuviu, adaptant-se als temps, i anar segant l’herba sota els peus, com qui no vol la cosa. No recordo per què, però sembla que la segona actitud correspondria a Bob Dylan, i això que per aquell llavors encara no trucava a les portes del cel.

La veritat és que a hores d’ara, a no ser que faci trampa, no us podria fer un discurs coherent sobre en Woody Guthrie, ni obra ni biografia, ni sobre el film d’en Hal Ashby, si no és alguns plans sobre el tren, imatges d’aquelles que queden enregistrades i connectades sempre més a una música. I pel que fa a cançons, tinc a la memòria el This land... Honestament és la que us hauria de posar, perquè és la que se m’activa automàticament.

Sí, ja sé que és antinatural mirar un paisatge català i que en algun lloc remotíssim del cervell hi hagi una veu que digui This land i your land, and this land is my land..., però és que això del cervell és tan complex!

Don't be afraid, Jules (1970)

2009-12-27T19:19:00.007+01:00

La festa major dels Alamús era pels voltants de sant Martí, és a dir a mitjans de novembre. Però, per mi, anar als Alamús ja era festa major, fos l’època que fos. Era festa el viatge amb autocar (jo em desplaçava habitualment amb bicicleta), envoltat de gent de la meva edat (en aquell llavors jo rondava els 14 i mon germà els 7), i amb unes possibilitats de llibertat social que a casa es reduïen a obligacions laborals i solitàries. Festa major, ja ho veieu.

Mon cosí Abel mai no parava a casa (a la seva). A vegades se m’emportava i altres no. Cap problema. Múltiples possibilitats. En darrer extrem, sabia en quina habitació del pis de dalt guardava el tocadiscos. Jo no en tenia a casa. Tirava exclusivament de ràdio (o sigui: d’arràdio). I tenia discos, ell. En podia escoltar un darrere l’altre, o repetir el mateix fins que me’n cansés, fins que l’avorrís.

Hi havia uns discos petits que tenien dues cançons per cara. I uns altres ja de més moderns que, ai las, només en tenien una per cara. També hi havia uns discos grossos que en tenien un piló, però cap d’aquells no era yeyè i no m’interessaven.

Un d’especial. Quatre paios peluts i estrafolaris, que tothom en parlava, i que la majoria en malparlava. Si a casa et deixaven portar el cabell una mica més llarg del que era normal tothom et deia Sembles un bítel, que era mig sinònim de modern i mig sinònim de deixat. Ser un bítel era abandonar definitivament la postguerra, la missa de diumenge i la submissió a la parella de guardiacivils.

I una cançó estranyota, llarga, i amb un final repetit, salmòdic, emborratxador. Vaig conèixer els Beatles quan desapareixien, encara recordo les portades de les revistes que deien que se separaven i jo amb prou feines si me’n sabia un parell de cançons, les que deixaven anar a la ràdio amb comptagotes. Hey Jude sí que la coneixia, però, i l’havia sentit centenars de vegades, a ca l’Abel.

Després vaig saber la història de la cançó, el rerefons, però deixeu-me'n respectar la ignorància original, quan donava per fet que era una cançó d'amor convencional, ai las!

La sardana d'en Piotr (1976)

2009-12-20T13:17:00.005+01:00

1976 – A mitjans dels setanta, la meva porta d’accés a Txaikovski va ser la Patètica, com no podia ser altrament. Abans que el Trencanous o que el Llac dels Cignes o que el seu Concert per a Piano núm. 1. Per a l’adolescent que en aquell llavors es començava a fer dir Josep-Càndid, trobar-se amb una obra d’emocions intenses escrita per qui al cap de pocs dies moriria de còlera, com la seva mare, després de beure voluntàriament aigua del riu sense esterilitzar, donava per a molt. Sembla ser que ningú no dubta de la versió del suïcidi, el que es planteja si va ser per amor a la seva mare o perquè havia sortit a la llum que s’entenia amb un nebot d’un noble rus.
Doncs això, que en Piotr Ilitx em va enganxar. Era una barreja de sensacions musicals i de xafarderia biogràfica. Vaig llegir-ne un parell de biografies. Una que insistia en la seva sensibilitat i els èxits artístics, i l’altra que aprofundia i no descartava cap de les possibilitats d’escàndol d’una vida turmentada. Ja sabeu que els bojos famosos porten una vida turmentada; els que no són famosos, aleshores simplement estan com un llum.
En tot cas, la Patètica (quin nom més ben doblement trobat!), els ballets, les Estacions, Manfred, les Variacions sobre un tema Rococó... tot això va anar passant de mica en mica a formar part important del meu bagatge sonor. Tantes que per fer aquesta entrada em veig gairebé obligat a buscar alguna cosa diferent, reivindicativa. I m’he decidit pel tercer moviment de la quarta simfonia.
La devia descobrir mentre llegia la seva biografia socialment correcta. ¿Per on anava en Txaikovski mentre escrivia la quarta simfonia? Uf. Mantenia relacions platòniques amb Nadejda von Meck, mecenes de l’artista, i estava convençut que a la vida tot ho regeix el destí. Fins al punt que en rebre una carta d’amor de qui havia estat alumna seva, va i s’hi casa. El casament havia estat propiciat pel seu germà Modest que, homosexual com ell, pensava que un matrimoni convencional ajudaria en Piotr a ser més ben considerat socialment. Al cap de poc, i empès per la repulsió física que li causava la seva dona, el músic va intentar suïcidar-se llançant-se al riu Moskvà i essent-ne rescatat amb un refredat i amb una crisi nerviosa. En fi, ja ho veieu. Ni la Belén Esteban no ho supera. Ara bé, entremig d’aquest maremàgnum va ser capaç d’escriure un tercer moviment plàcid, juganer, quasi alegre. Molt de pizzicato i amb un fragment a ritme de sardana. Apa!
Ho va escriure pels voltants de 1876-77, o sigui: just un segle abans que jo ho escoltés embadalit.

Llana al clatell (1979)

2009-12-08T15:26:00.007+01:00

1979 – Crec que ja he dit algunes coses d’aquest any, l’any que em vaig comprar un despertador. (Un despertador per a mi tot sol, i tot el que un despertador personal implica.) L’any que feia exactament el que decidia. I si feia el que s’esperava de mi era perquè jo volia. L’any que vaig començar a triar quina vorera del carrer agafava. L’any que vaig començar a triar els meus menús. L’any que potser vaig fer el més semblant a demanar ajut. L’any que vaig començar a informar-me, fins i tot de la meva feina, que fins aquell moment no tenia gaire clara. Però també de com som de diferents, i com de diferents podem arribar a ser, sense deixar de ser tan terriblement iguals. Aquell primer impacte es va dir Blanes.

Part de la meva informació em va arribar via pel·lícula. Em refereixo a Hair, de Milos Forman. La vaig veure un parell de cops sol. Després em vaig deixar acompanyar per algú altre. Hi trobava pistes –americanes, sí, però adaptables– de tot allò que us deia al paràgraf anterior. ¿Poca cosa? No ho crec; eren pistes que arribaven en el moment adequat, en el format adequat, en l’espai adequat, a la persona adequada.

Com que tenia una calvície prematura que aviat esdevindria galopant, la qüestió de Hair va perdre alguns dels seus aspectes formals, però en va haver d’altres que van tocar medul·la; fins i tot és possible que m’identifiqués amb algun personatge femení, potser endevinaríeu quin, si és que heu vist la pel·lícula. És més que probable que fos en aquell moment que descobrís que tots tenim una part femenina, fins i tot elles.

L’any següent vaig veure el musical a Cervera, amb el nu integral a les enfosques inclòs. Però me l’hagués pogut estalviar: el mal ja estava fet per la pel·lícula. Prou que m’ho deien als Maristes, que havia d’anar amb compte amb el cinema.

I com que no em puc posar gaire reivindicatiu amb els cabells (que si en tingués, ja veuríeu, ja...) opto per I got life, que això no falla.

Sentint-nos tots els membres (1990)

2009-12-04T11:58:00.000+01:00

La cançó Luca havia fet furor. Fins i tot els alumnes grans de Camallera la van fer servir per al playback de l’any. Jo aleshores feia les classes d’anglès de l’escola, no encara de la ZER. Em va semblar que l’havia d’aprofitar per a les classes. L’Aïda m’havia dit que ella havia fet servir el tema de Bells of the Cathedral i que li havia anat tan i tan bé. Jo em decantava per Solitude Standing. Però em vaig deixar temptar per la intuïció, com sempre, i després d’escoltar tots els discos en aquell moment disponibles de la novaiorquesa, que començava a agradar-me de manera perillosa, vaig triar el que m’havia fet peça a mi. Era un tema antimilitarista i antibel·licista, que encaixava força amb el grup d'alumnes que tenia aquell any, contestatari ell, i amb el profe, contestatari jo. De resultes d’aquella recerca pedagògica vaig quedar força atrapat per la veu lleu i tendenciosa, pels seus acompanyaments minimalistes, i pels temes amb un puntet (de vegades amb punts suspensius) de forasenyament, i encara pel disseny convencional però curós dels seus àlbums. Una mica com un servidor, o, si més no, com l’un servidor d’aleshores. O com l’un-servidor-d’aleshores s’hagués volgut a si mateix.

La cançó és Men in a War, del seu àlbum Days of Open Hand, el que venia acompanyat d'uns poemes visuals amb una mà oberta.

Deixem la Suzanne Vega passejant esmaperduda pels carrers de la seva gran ciutat mentre jo li segueixo les petjades esmaperdut pels carrers del meu petit poble.

Càlcul mercantil (1963)

2009-11-25T21:21:00.000+01:00

1963 – Cal Tussinaire s’havia quedat petit. Ara em tocava anar al davant de l’estació, a cal Catellví. Anava amb bicicleta al matí, tornava amb bicicleta a dinar, tornava a anar amb bicicleta a la tarda, i tornava a tornar amb bicicleta al vespre. Deixava (ai, perdó, dixaa) la bicicleta en un pati del bar La Punyalada.
Al repàs nou, com que se’m donaven bé els números, vaig començar a fer Cálculo Mercantil, i ja em veia a venir (ai, perdó, a vindre) un llibrot més gros que es deia Teneduría de Libros.
¿M’agradava? No ho recordo. L’escola no era un lloc per gaudir (ai, perdó, per disfrutar) però no hi patia tampoc gaire. Hi havia un piló de coses que no entenia, però em fa l’efecte que no devia pas ser l’únic. De tant en tant et queia una bronca o un mastegot i feines a saber per què.
Sembla que havia après de llegir (ai, perdó, de lligir) força ràpid, i que allò de fer números tampoc no se’m donava malament. Les taules de multiplicar no eren res de l’altre món. Com deia un tal Maginet Pelacanyes que sortia a la ràdio, era cosa de fer-ho cantant. Si en Maginet o jo haguéssim sabut el que eren les calculadores! Si ho hagués sabut el mestre! Si ho hagués sabut l’autor del Cálculo Mercantil!
En Maginet sortia a la ràdio, com ja us he dit, i feia riure. Els presentadors que practicaven un analfabetisme català voluntari, l’anomenaven “Machinet Pelacañas”. Tenia un disc que de vegades posaven sencer que es deia La trastada de Maginet. L’autor era un locutor de ràdio Tarragona –el señor Tarrasa– que en el disc feia d’ell mateix i de Maginet. No cal que us digui que tot això ho he esbrinat ara. Per aquell llavors (ai, perdó, allavòrens) ja en feia prou a escoltar, riure i ajupir el cap, que mai no sabies quan te’n podia caure alguna.
El tros més conegut, i el que jo recordava, és la primera part, la de la taula del 7. I és que el set sempre ha estat un número màgic però complicat; traïdor, fins i tot. Aleshores en dèiem un número primo, i tothom sap que com més cosins més endins.
Bé, vam sobreviure, ¿no?

Càndid a la platja (1962)

2009-11-15T20:21:00.006+01:00

Hi he estat pensant estona i crec que el record musical més antic que aflora a la tèrbola superfície de la memòria és el de jo mateix per la carretera de Corbins tot engegant-me “Cuando calienta el sol, aquí en la playa...”. I la Dèlia fent un comentari que jo no sabia interpretar i que em frenava en sec l'ímpetu estival. Doble frustració, ja que un servidor, a més de no estiuejar, no devia haver vist mai una platja, tot i que sí que ja havia vist el mar, una vegada (quan l’avi Càndid va marxar a l’Argentina en un vaixell de la marca Ibarra i amb dues xemeneies).
En tot cas no m'acabo de creure que “Cuando calienta el sol...” em marqués personalment com per pertànyer a aquest espai, però m’ajuda a situar-me en el temps. Si la cantava és que devia sonar a la ràdio a tothora, o sigui l’èxit de l’estiu, o la de l’estiu abans. Però és evident que us l’he acabat posant... Deixeu-me explicar-vos per què.
La cançó s’havia publicat a Mèxic pels Hermanos Rigual el 1961, l’any que va marxar l’avi, cap a Sud-Amèrica, precisament.
Investigant es pot saber que la cançó no era d’ells sinó d’un nicaragüenc, un tal Rafael Gastón Pérez. Es titulava “Cuando calienta el sol en Masachapa”. Potser és sobrer advertir que Masachapa és una platja de Nicaragua. Els mexicans van fer el que ara se’n diu una deslocalització. “Aquí en la playa” és més genèric, i més adequat. En aquella època a España es començava a anar a la platja. Nosaltres no, els rics vull dir, però ja sabíem que era moda, sortia a les revistes il·lustrades. No enteníem per a què servia, ni quina gràcia tenia anar a prendre el sol i passar calor, però sabíem què era una platja. També sabíem què era l'arena perquè a la torre -on sempre estàvem fent obres- en teníem.
Curiosament l’any 1961 (o potser el 1962) vaig veure per primer cop un televisor. Vull dir un televisor engegat i funcionant. A ca l’Ensabonat. Grans moments de canvis, doncs. Moments de grans canvis. I aleshores comença a prendre sentit un fons musical tan irreal com inqüestionable: “Cuando calienta el sol...”. I podria continuar “cogiendo peras”. Potser ja ho hagués sabut dir, en castellà, em refereixo, perquè ja havia començat a estudiar de llegir a cal Tossinaire, i tot el que apreníem era absolutament irreal i inqüestionable, tot en castellà.
Tinc la sensació que això que us dic no és història, sinó més aviat arqueologia sonora latent. I explicant-vos-en aquesta, me n’ha vingut una altra a la memòria, una de més pedagògica, que me la reservo per a una altra entrada.

Condemnat a campar sol (1982)

2009-11-05T22:46:00.004+01:00

Crec que hi ha veus que ho poden cantar tot. Però n’hi ha d’altres que només poden cantar certes coses, certes cançons. Segurament en Lee Clayton és un d’aquests darrers. Veig que en Lee que no publica res de nou des de 1994 (tot i que el seu disc anterior era de 1981). El cataloguen com a artista country-rock. O encara millor: se’l considera l’inventor de l’outlaw country.
Bé, no recordo com és que el vaig conèixer. És possible que fos en aquella època tossenca que cada dissabte anàvem a Girona. Al matí, ben d’hora, després d’un trajecte per Terra Negra i Llagostera, tocaven les classes de català; allò que no ens havien ensenyat quan corresponia i ho havíem d’estudiar quan ja no. Se’n deia “reciclatge”. Després venia el dinar, fent una volta prèvia pel mercat, evidentment. De vegades dinàvem a can Cent Peles. I a la tarda tocava cinema, la passió d’aquella època, un altre reciclatge pendent. Però abans quedava una estona suficient per anar visitant les cases de discos. Un parell d’hores a la setmana passant per cases de discos ben fornides de la capitaleta, ja donava per estar al dia de les novetats en molts gèneres.
Suposo que aixì devia escoltar algun tema del Lee Clayton i em devia quedar l’àlbum. I no seria estrany que la setmana següent en busqués un altre fins a posar-me al dia.
Acabat el reciclatge, acabada l’etapa tossenca, i acabada l’era vinil, tot allò va anar canviant i el sistema de trobar música va variar, vam passar a dependre molt més dels altres, del que ens volien explicar a la ràdio, dels catàlegs que ens enviaven a casa, de les descobertes que feien amics i coneguts... Faltava l'internet.
He començat a veure algun vídeo del tutub de Lee Clayton, i no n’he acabat cap. Em quedo a com sona en els discos. Em quedo a com me l’imagino a escena. La seva veu de tall a joc amb la duresa de les guitarres. I com a exemple podria dedicar-me a dubtar hores i hores tot escoltant-lo, a veure quina us en poso. En trio una -I ride alone- però heu de saber que amb les altres que no us poso crec que sense elles jo tampoc no seria com sóc.

Vindic, les Veus d'Abudragh (2007)

2009-11-02T22:44:00.001+01:00

El col·lectiu de poetes Veus ja portàvem un parell d’anys fent-nos propostes i escenificant-les. Encara érem cinc poetes. La Inès va contactar amb un músic iraquià que havia conegut a Brussel·les. Van arribar a acords. Els altres del col·lectiu vam buscar en la pròpia producció allò que tingués un marcat caràcter reivindicatiu i crític amb la realitat. Vaig proposar un títol Víndic. Es va acceptar. Vam anar lligant els versos de l’una amb els de l’altre. Mentrestant escoltàvem els discos publicats de l’Anwar Abudragh.
Va arribar el dia abans. Vam conèixer l’Anwar i el seu llaüt. També vam conèixer en Saddam i les seves percussions. Vam acabar de lligar les coses i vam fer assajos interminables. El dia de l'estrena i única representació vam assajar de nou a la Bisbal. I va esdevenir-se l’acte.
¿Com va anar? A mi em va agradar. Però hi va haver gent del públic que no. L’endemà va sortir una crítica al Punt d’algú que havia esperat meravelles de l’Anwar i que en va sortir decebut i que es demanava a quina ment malaltissa se li havia acudit de barrejar les músiques celestials amb aquelles lectures de versos. Crec que al crític no li interessava la resposta a la seva pròpia pregunta, perquè si no hauria pogut parlar amb nosaltres i hauria sabut que se’ns havia acudit a nosaltres mateixos, i que en seguíem convençuts. Preguntes retòriques.
Juntament amb la crítica va venir la petita desfeta. Un dels poetes va tallar de socarrel amb la resta. Un altre poeta va dir que mai més amb músics autodivinitzats. I encara algú altre va penedir-se per sempre més de tenir l’Anwar a casa seva i no “encertar” la manera de tractar un artista místic.
Particularment segueixo convençut que va ser un privilegi llegir textos propis amb l’acompanyament de l’Anwar i d’en Saddam. Que els textos de Veus tenien el suc que havien de tenir. Que no li van fer cap mal a la música. Que va ser un pas més en un aprenentatge necessari i inajornable.
La Inès i jo vam tornar a presentar Víndic, justament també a la Bisbal, però la banda sonora en va ser una altra de molt diferent, que ara no ve al cas. L’Anwar només es podia fer en directe. Si el voleu sentir en una de les peces que va tocar a l’espectacle, tot un clàssic, es diu Alè de Baghdad.

Promeses de velocitat (1983)

2009-10-25T23:29:00.001+01:00

Aquell any vaig fer molts viatges a Puigcerdà. El trajecte de divendres era Sant Miquel de Fluvià-Puigcerdà. El trajecte de diumenge era el contrari. La meva xicota-companya treballava allà. De tant en tant baixava ella, fins on treballava jo. De tant en tant hi pujava jo, fins on treballava ella. En el 127 sense radiocasset. Vaig acabar comprant-me un walkman, conscientment inconscient del perill i de la ilegalitat que això comportava. Vull dir de fer-lo servir mentre condueixes. I no el feia servir pas poc.
No és que Cock Robin fos un dels meus ídols de l’època, però... Sortien sovint en un programa de videoclips (com qui diu acabats d’inventar) de la tele catalana, que presentava un irònic i desconegut Miquimoto. Però van esdevenir un referent musical meu per un altre motiu.
A Puigcerdà i els seus voltants es poden fer moltes activitats. Hi ha centenars de llocs per visitar. Però sovint, en fer-se fosc, acabàvem a la pista de gel. Era una delícia passar un parell d’hores patinant.
M’imagino que un servidor (és un dir, perquè ho sé del cert) patinant no devia ser res de l’altre món. Però a mi m’era igual, perquè era una sensació nova, intensa, revitalitzant, segurament enyorada des d’una altra vida, que dèiem i mig crèiem aleshores. I a la pista de gel de Puigcerdà posaven música perquè bé devien saber que augment la sensació de velocitat. La selecció musical crec recordar que era millorable però mai no hi faltava The promise you made. I us he de dir que mai no me n’anava fins que la posaven. I si la posaven al començament, m’esperava a plegar fins que hi tornaven. El ritme de la cançoneta em completava la sensació de velocitat i virtuosisme.
I és que la realitat és una cosa, però amb música és una altra.
Ja ho veieu, una altra concessió a l’horterada –i no l’última– en aquest bloc.

El bon rapinyaire (1971)

2009-10-15T23:36:00.001+02:00

L’any 71 la Maria del Mar Bonet va publicar L’Àguila Negra. Dos o tres anys després la vaig anar a veure en directe (la Maria del Mar, no l'àguila) al palau de la Passió de Cervera. Allà mon cosí Abel es va adormir. I encara un parell d’anys més tard la vaig tornar a veure en un concert a Lleida que es va dir Galeusca (amb veus de Galícia, d’Euskadi i de casa nostra). Era la primera vegada que sentia el mot acabat d’encunyar. Tinc entès que iniciatives semblants han continuat existint amb el nom de Galeuscat.
Segurament ja ens adonàvem que l’Àguila Negra era un intent prou consistent de la mallorquina per fer entrar el català en cançons d’èxit d’abast superior a les fronteretes encongides i difuses de casa nostra. I per això mateix la valoràvem. Però la cançó mesuradament malencònica de la Bàrbara tenia altres virtuts. Simbòliques, si més no. Allò que se’n diu un text i una melodia que tothom se la pot adaptar al que sigui. Suposo que no en vaig ser cap excepció.
I no hi faltava la morbositat, per bé que no es descobriria fins més tard. A les seves memòries, publicades pòstumament, la Bàrbara explicava que alguns versos no parlaven de quan va patir la persecució nazi (era jueva) sinó que feien referència a l’incest del que fou víctima per part de son pare. A l’ordre del dia, doncs, tot i que aleshores no en teníem ni idea.
La Guillermina Mota també versionà una altra cançó de la Bàrbara, però aquesta és una altra història, aliena en veu i forma a la de la Maria del Mar, la dona que ens ensucrà la percepció dels rapinyaires.

Benvinguda la màquina (1977)

2009-09-28T16:35:00.004+02:00

1977. Faltava poc per anar a la mili. Semblava que havíem d’enllestir moltes coses abans no desaparegués i em convertís en una altra cosa.
L’Antoni i en Jesús dels Tranquils tenien un antic projecte teatral, inspirat en una cançó dels Pink Floyd, Welcome to the Machine.
Feia poc havíem estrenat amb èxit una peça que vam titular a última hora Rius per un no-res, una obra en què tenia llibertat absoluta d’actuació. No hi havia res escrit. Jo anava al psiquiatre. Li clavava un rotllo sobre els meus somnis. La resta d’actors havia dissenyat una sèrie de jocs visuals amb els efectes especials que en Jesús improvisava amb la boca enganxada a un micro. Genial, en Jesús. O sigui: jo deixava anar el discurs, i quan l’equip de so i llum considerava que ja estava bé, donava llum a la resta d’escenari on es representava el somni (l’Antoni, el Xino, el Guiu, en Miquel...). No hi havia cap senyal, cap pauta. Tot era absolutament fluïd. No hi havia música. Quan s'acabava el gag, jo tornava a parlar amb el psiquiatre, i cap al següent... Va funcionar. Vam trobar la nostra manera de fer teatre.
Com que no hi havia temps, per la mili, calia muntar Benvinguda la màquina en un tres i no res, a tota marxa. La vam voler fer amb guió i text i coses d’aquestes. Recordo que la vam representar una sola vegada. Només de començar, en Jesús, que feia de Superman, em va venir a buscar i em va dir: M’he quedat en blanc. No recordo res. Surt i fes el que puguis. I un servidor, vestit de Spiderman, va sortir i va fer el que va poder. No recordo gaire res més. Un desastre. Si no hagués estat per la mili, potser l’hauríem pogut refer, tornar a representar, i convertir-la en l’èxit que la música inspiradora mereixia. Però no va ser així.
Welcome to the Machine, doncs, és un autohomenatge al fracàs, a la feina inacabada.
¿Per què hi he pensat? Fa pocs dies vaig saber que en Jesús havia mort d’un accident de trànsit. La màquina. Ja fa temps, ja. Però jo no me n’havia assabentat.

Jo també vull ser l'Emilio Cao (1983)

2009-09-15T10:58:00.001+02:00

1983. Sant Miquel de Fluvià. El tocadiscos de cada cambra. En Pep que tenia un carregament de discos que a l’època es deien d’arrel tradicional; encara no s’havia inventat l’adjectiu ètnic aplicat a la indústria discogràfica. I jo que en bevia a glopades, fins a fer una inacabable llista d’aspirants a missatges d’aquest bloc, músiques sense les quals jo crec que no seria el mateix.
La d’avui és de l’Emilio Cao, un lluitador de les músiques gallegues. Diuen que va ser el primer a incorporar l’arpa celta a les noves composicions més o menys comercials. I és cert que moltes de les seves melodies són interpretacions “instrumentals”. I encara diuen que va aprendre l'arpa de manera autodidacta. Però jo us n’he triat una altra. Una que canta. Es diu Sara.
Si busqueu el nom d’Emilio Cao a la xarxa us trobareu una cançó dels també gallecs Siniestro Total titulada Yo quiero ser Emilio Cao, que se’n foten a bastament. Amb tot, sembla que ni la conya dels Siniestro Total li ha servit a l’Emilio per esdevenir una figura mediàtica.
El disc de l’Emilio que tenia en Pep era No manto da agua, de l’any 82. Més tard, ja en CD vaig comprar-me Cartas marinhas, que encara escolto de tant en tant. Així i tot, em quedo amb Sara, malencònica i sense arpa, la cançó dels vespres, amb la posta de sol Fluvià amunt, i la Mixa esperant el pinso i les restes del sopar.

The River

2009-09-06T00:40:00.005+02:00

A casa hi tenim un reproductor de cassette (ara reconvertit en reproductor, també, de CD’s) que es pot escoltar en totes les habitacions de la casa, a través d’un altaveu que hi ha al sostre de cadascuna. De petita, el papa sempre hi posava la seva música i l’encenia a les habitacions del pis de dalt. En tinc un lleu record durant els meus banys amb en Josep. No puc recordar exactament quins grups o cantants hi solien sonar, però estic convençuda, i de fet sé, que entre ells hi havia en Bruce. D’aquesta manera corria jo, quan era un nap-buf, taral·larejant les seves cançons, mentre els altres nens taral·larejaven les del club súper 3.

Així doncs, aquest bon home es mereix el meu respecte ja només pel fet d’haver estat present a la meva vida més que qualsevol altre yanki hagut i per haver. D’altra banda, però, també es mereix el meu fidel i infinit respecte per cançons com “The River”. Una de les poques cançons que no puc saber quan la vaig descobrir, ja que, fins allà on m’arriba la memòria, sempre l’he conegut, n’he taral·larejat el ritme i n’he sabut la lletra. I per ser, també, una de les poques cançons que s’acosta a la perfecció.

http://www.goear.com/listenwin.php?v=8818ca0

Abbey Nevermore Road (1977)

2009-09-01T22:41:00.006+02:00

En el llibret del seu primer disc, el senyor Parsons alardejava d’haver enregistrat el The Dark Side of the Moon dels Pink Floyd per un salari bàsic de 35 lliures a la setmana, que va produir The Year of the Cat de l’Al Stewart per una miqueta més, i que ha treballat amb The Beatles, Paul McCartney, els Hollies i Ambrosia i que si tal i que si qual. I remata l’autopresentació en tercera persona amb "Pràcticament no canta mai." Això apareix en el disc Tales of Mistery and Imagination Edgar Allan Poe.
L’any 76 em vaig posar malalt. No sé de què. Però recordo ser al llit i rebre la visita del meu cosí de la Pobla, lo Ramon, suposo que per motius de la meva convalescència. Mon cosí venia amb unes quantes cintes de música que per aquella època el flipaven (es deia així, llavors). Un era el Crisis? What Crisis? del que un dia d’aquests és possible que n’hàgim de parlar. Un altre era aquest del/s The Alan Parsons Project.
Jo no coneixia l’Alan Parsons, però en aquella època em podia quasi declarar expert en Edgar Allan Poe; expertesa que, per cert, dec haver perdut en bona part, però que alguna coseta dec conservar perquè ara mirant el disc tot se’m resitua en un moment, des de la Caiguda de la Casa Usher, a l’inevitable Corb, amb el seu Nevermore.
Doncs la que us convido a escoltar és precisament The Raven, cantada justament per l’Alan Parsons. La veu que sentireu a l’inici (que no correspondria a aquesta cançó, sinó a l’anterior, A Dream Within a Dream) és de l’Orson Welles. El tema va ser enregistrat l’abril del 75 a Abbey Road.

El Timbaler Txecoslovac (1965)

2009-08-30T11:21:00.001+02:00

1965. Anava amb bicicleta a estudi cada dia, al Clot de les Monges, a cal García. No sé si queda ningú a Lleida que recordi el lloc. Lleida en aquella època era en blanc i negre. Com la tele. Com la música. Com jo.
No feia gaire que teníem un televisor a casa. Dos canals. Programes que s’eternitzaven un any i un altre. Tradicions imposades. Entre les quals el Concierto de Nochebuena. El règim franquista tenia un artista propi, o adoptat, o digues-li com vulguis. Es deia Raphael. Encara se'n diu. Era dels pocs que tenien permís per perpetrar determinades modernitats. Una era la ph del nom. Una altra era cantar un villancico d’origen comunista: El Tamborilero. Una mica més i fa el Timbaler del Bruc per error. Però no. El Timbaler en qüestió era una cançó txeca que s’havia traduït alegrement a l’anglès als anys 40 després de la Segona Guerra Mundial, i que s’havia fet popular a tot Europa als anys 50 i, seguint la lògica temporal, havia arribat a les espanyes als anys 60. La versió televisiva que teniu dalt del missatge és del 69.
Crec que en Raphael en cantava moltes en aquella època, tenia tot el suport que podia necessitar i una televisió al seu servei, però jo només en recordo aquesta.
Un servidor no és gaire nadalenc i és força reticent a repescar segons què. Però si en ple segle XXI encara sóc capaç de recordar alguna estrofa del Tamborilero en versió raphaeliana, és perquè, segurament, sense aquesta cançó, i les mancances que li feien de context, jo no seria el mateix.

¿Pugeu al tren? (2000)

2009-08-23T10:46:00.001+02:00

L’any 2000 va ser any de traspassos. Sí, ja sé que precisament no va ser oficialment any de traspàs tot i ser múltiple de 4, però musicalment i tecnològicament van produir-s’hi canvis radicals.
Aquell any vaig fer un màster de 500 hores a Barcelona. Això vol dir desplaçaments a manta, hores i hores setmanals de viatge. En el cotxe encara hi havia el radiocasset, que tenia les hores comptades. I com si es tractés d’un pacte tecnològic, vaig fer un dispendi en cintes netejadores, i vaig recollir els centenars (i centenars) de cintes que havia emmagatzemat en anys i anys d’enregistraments i tràfecs i intercanvis. A cada viatge m’emportava unes quantes cintes, no ben bé a l’atzar, i solia dedicar el viatge d’anada a un disc. Si no se sentia bé, a la bossa d’escombraries, cinta netejadora, i una altra cinta a veure què. Si se sentia amb un mínim de condicions feia el viatge d’anada sencer. Si era molt bona, a vegades també feia el viatge de tornada. I d’allà passava a una capsa on, una dècada després, encara hi deu ser.
¿Què vol dir això? Doncs un any pràcticament dedicat a la revisió de fonts musicals, algunes de seques, altres de tèrboles, altres de sorprenentment fresques. I al mateix temps un adéu a un format que per mi va desaparèixer aquell any després de molt de temps de fidelitats: la cinta de casset.
¿I què us poso per a il•lustrar aquest tastaollisme de músiques, estils i èpoques? Com que fa poc vaig tornar a sentir el disc d’en David Bowie, Station to Station, m’ha semblat que hi anava bé.
Pel títol: Station to Station, pel que insinua de nomadisme, de desplaçament, de velocitat, de canvi.
Per les circumstàncies: el mateix Bowie reconeix que anava tan volat en aquella època que pràcticament no recorda ni la composició ni l’enregistrament dels temes, com si el disc no fos seu. Deixem-ho en mareig emocional.
Per qüestions personals: perquè és un disc que havia estat descobert anys abans, en una situació personal important que no ve al cas de detallar.
Per la música: perquè és bona.
¿Pugeu al tren?

I encara corre (1982)

2009-08-17T18:52:00.001+02:00

De vegades la música porta imatges incorporades per sempre més. S’enganxen. Es fonen. És difícil d’explicar com cada element entra dins l’altre i torna a si mateix justament a través de l’altre. Fins i tot es dóna el cas de músiques que normalment no em cridarien gaire l’atenció, que de cop i volta entren en el sac dels inoblidables i imprescindibles. En Vangelis és un d’aquests, fins i tot quan es feia dir Vangelis Papathanassiou i amb el seu cosí Demis Roussos tenia un grup que s’anomenava Aphrodite’s Child, o quan va començar a fer músiques hipnoecologistes com Apocalypse des Animaux. Res de bo. Havia intentat adormir-me amb els seus discos i no ho aconseguia, acabava insomne i ple de mala llet. Vangelis quedava descartat. Encara que fes cançonetes guanyadores d’un òscar com els Charriots of fire.
Però, patam. Vaig a veure Blade runner, i s’esdevé la revolta. Per la història (d’en Philip K. Dick, un dia n’hauré de buscar les obres completes), per la direcció del film (d’en Ridley Scott, que no ha fet cap altra pel·lícula de la categoria d’aquesta, no, no, ni Gladiator), per l’actor Harrison Ford (jove i antiheroi, es veu que totalment empipat amb el director), per l’actriu Sean Young (magnífica, i mai més), per la humida ambientació (inspirada en l’autor de còmics Moebius), i finalment per la música. Vangelis i la seva oportunitat.
Un dels moments musicalment significatius és l’escena que en podríem dir d’amor. Els sintetitzadors d’en Vangelis i el saxo del jazzista Dick Morrissey. És la que us deixo com a degustació. A través del Tutub en trobareu més. A través del Goear també.
Vaig veure la pel·lícula a Girona, ho recordo. Hi vaig tornar al cap de pocs dies, amb en Pep que no en va sortir gaire entusiasmat, també ho recordo. I l’he tornat a veure uns quants cops en DVD, i cada cop em sembla descobrir-hi quelcom que no he vist les anteriors vegades. Deu ser que, en realitat, no me’n recordo tan bé com dic.
Una pel·lícula de ciència-ficció per acabar donant voltes a l’existència, a la realitat, a les emocions... Uff, va dir ell.

L'estrella de la carretera de Corbins (1975)

2009-08-10T09:36:00.001+02:00

El disc es va enregistrar l'agost del 72, es va publicar a finals d'any i el vaig estar escoltant el que quedava de dècada. Em refereixo al Made in Japan, dels Deep Purple. Era un disc amb set cançons i la que us poso és la més curta. No és la millor, però és la que obria el concert. No hi pots entrar bé si no obres la porta. I aquesta cançó n'és la porta. Estem parlant del Highway Star.
Diu la llegenda del grup que la cançó se la van treure de la patilla en una entrevista. En un viatge en autobús, el 71, els demanaven com composaven, i en Ritchie Blackmore va improvisar unes esgarrapades de guitarra en sol, mentre l'Ian Gillan hi afegia uns versets també improvisats. Va quedar bé, i només van haver d'anar polint. Durant un temps era la cançó d'obertura dels concerts, i després passà a ser una de les dels bisos.
A més de la lletra que diu que és l'estrella de la carretera perquè té un supercotxe i una superxicota i que està clar que no té competidor, ai las, cal destacar-hi el solo de guitarra d'en Ritchie i el solo de teclat (diuen que inspirat en Bach) de l'incombustible Jon Lord.
Ara bé, el tema és només el començament. Jo, de vosaltres, no em perdria la continuació, potser en les dosis que la vostra resistència al hard rock us recomani. Us he citat l'Ian, en Ritchie i en Jon. L'equip, en aquell moment, es completava amb el baixista Roger Glover i el bateria Ian Paice. Una màquina amb tots els èmbols ajustats. Els crits de fons els suposo nipons, però no m'estranyaria que n'hagués algun de meu, virtual, extemporani, no sé com, però tampoc m'estranyaria.
Us l'he col·locat el 75, simplement perquè dono per fet que és el moment de la meva eclosió dels Deep Purple. De fet en aquella època ja tenia supercotxe (un 127), superxicota (vam durar fins després de la mili) i dies de boira extrema com per trencar la velocitat de la llum.

Massa vegades la pau (1974)

2009-08-05T22:46:00.001+02:00

L’any 64 jo tenia 7-8 anys i recordo haver vist el rètol dels XXV Años de Paz. Però jo no me n’assabentava gaire. L’any 67 ja tenia 10-11 anys i en Raimon va fer una cançó titulada Sobre la pau. La dedicava a un tal Ernesto Guevara. Al mateix temps naixia al País Basc un grup activitsta anomenat ETA. Però jo no me n’assabentava gaire. L’any 73 ja tenia 16-17 anys. O sigui, en tenia 16 quan van nomenar en Carrero Blanco president del govern, i ja tenia els 17 quan, aquell mateix any, va volar pels aires impulsat per una bomba d’ETA. Jo crec que ja començava a assabentar-me d’alguna cosa, potser no gaire, tot i que ja començava a ser hora. Ja era hora de lligar els XXV Años de Paz, el Che, en Raimon, l’ETA, en Carrero Blanco, en Francisco Franco, la pau i un modest i càndid servidor.
L’any 1974 –un any abans de la mort d'en Franco– vaig adquirir el meu primer disc d’en Raimon, Campus de Bellaterra. Allà també hi havia una versió de la cançó que més m’ha agradat del cantant de Xàtiva. És, com ja sabeu, Sobre la pau. També una de les seves millors lletres, segons ma opinió.
Reconec que mai no he estat fan rabiós d’en Raimon ni de la seva manera de cantar ni d’interpretar. Així i tot hi ha hagut moments col·lectius –i alguns he tingut la sort de ser-hi– que ningú altre ha encertat a dir-los, a cantar-los, a interpretar-los millor. Que no s'hagués pogut fer altrament. Tota una història que cadascú ha menat com ha pogut però que encara no s’ha revisat col·lectivament. Potser també comença a ser hora.

Al capdavall de la rambla (1981)

2009-07-28T15:11:00.005+02:00

1981 - I ja hi som. Les trampes de la memòria. Els dubtes cronològics.
D’entrada diria que va ser aquell estiu que em vaig trobar sol per Galícia, pel juliol, i que vaig coincidir per la diada de sant Jaume a Santiago. I de Santiago de Galícia a Santiago Auserón. Allà, al costat de la catedral, hi actuava Radio Futura. Jo no els coneixia. O dit d’una altra manera, n’havia sentit coses a la ràdio d’un seu disc Música Moderna, que no m’havia fet el pes. El que en vaig sentir en aquell assaig de so va ser una altra cosa, i vaig prendre la decisió de tornar al vespre, al concert. Des d’aquella nit sóc radiofuturaddcite.
El que no lliga és que, si això va ser realment el 1981, com és possible que en recordi cançons que encara no s’havien publicat. Ara que en tinc els discos, veig que “recordo” temes que no es van publicar fins el 84 o el 85.
Llegeixo que en aquella època de carretera ja tocaven temes no publicats, però em costa de creure que no els publiquéssin fins tants anys després. És possible que recordi Escuela de calor, però no sembla tan lògic que aquella nit toquessin No tocarte o 37 grados.
Podria ser que el concert dels Radio Futura fos el 1984, que vaig tornar a Galícia. Però aleshores no quadren altres records que no vénen al cas en aquest bloc.
En tot cas, esperant que es faci la llum, un petit homenatge als Santiagos. I com que les dates no casen, ho acabo d’embolicar posant-vos un dels temes no gaire coneguts però que a mi em va anar agafant de mica en mica, escoltant el disc. Així és que aneu fins al final de la rambla, a veure si també us topeu amb La Negra Flor.

Undercover en un R11 (1990)

2009-07-27T12:51:00.008+02:00

Bé, el disc Undercover era del 83, ja ho sé. Però devia ser per aquella època que devia córrer la cinta pel cotxe, segurament acabada d’arribar d’alguna oferta de cassets del DiscoPlay.
El cas és que aquesta cançó dels Rolling Stones tenia la seva gràcia relativa, era obra d’en Mick que pels començaments dels vuitanta tenia una baralla musical –que no crematística– amb en Keith. Segons aquest darrer, ell només "hi tocava". La lletra parlava de la situació política a Amèrica del Sud. Fins i tot se n’havia fet un vídeo cinematogràfic que, si el trobo, us el posaré al capdavall.
Qui va fer de la cançó una fita personal va ser la Ginesta. Pel que es veu, i explicat per la seva mare, la nit que vam haver de córrer cap a l’hospital perquè la noia tenia pressa per néixer, jo tenia la cinta posada al cotxe i la devia posar per alleugerir l’ambient, vaja, per distreure el personal, o digueu-li com vulgueu. Segons sa mare, fou un suplici allò d’anar fent les respiracions prescrites amb l’Undercover de fons, o per sobre, perquè, segons ella, sonava a tot volum. Pobret nadó! ¿Com no se’n va tornar enrere?
La Ginesta ha recollit la contalla de sa mare i l’ha incorporat al seu univers particular. I de retuc la cançó també pren protagonisme en el meu. Suposo que hi ajuda l’encaix dels elements, el ritme frenètic i tens, el viatge precipitat, la noctunitat, la imminència dels fets, el nerviosisme ambiental, Undercover of the Night.
¿Per què no tindria aquell setembre al cotxe una recopilació de The Mammas and the Pappas?

La inserció del vídeo de l'Undercover està desactivat del Tutub. Si, així i tot, li voleu donar un cop d'ull, cliqueu aquí: http://www.youtube.com/watch?v=sthRYIB91P8

Un miratge d'infantesa (1980)

2009-07-08T23:16:00.006+02:00

1980 - M’imagino que això del rock sudista (o com s’hagi de dir) el devia haver descobert amb els Lynyrd Skynyrd o potser amb els Outlaws, dels que algun dia hauré de fer un comentari. Segur que la manera de tocar la guitarra d’aquells virtuosistes em devia captivar.
Compto que devia ser a finals dels 70 o començaments dels 80 que vaig conèixer la Jessica. Jessica era la filla petita d’un músic dels Allman Brothers, un tal Dickey Betts. No tinc l’honor de conèixe’n personalment cap dels dos, però musicalment me’ls he emportat al llit, tots dos, un piló de vegades.
Si veig els Allman Brothers en vídeos de l’època, no em sento gens emocionat ni amb els barrets texans ni amb el posat d’acabar de baixar del cavall. Però amb la música a soles, la cosa va diferent, els jocs dels ritmes, aquesta barreja de blues i rock sobre un coixí de jazz, la inesgotable vitalitat del tema.
¿Curiositats? Tantes com vulgueu però no descobertes en el moment, sinó molt després, quan et submergeixes en la premsa rosa de la música que t’ha impactat. La cançó la van composar entre en Dickey Betts, el pare de la criatura, i un guitarrista convidat de nom Les Dudek. El convidat va passar a ser membre numerari per de la mort sobtada de dos dels membres de la banda per accidents de moto, ai las. Dues morts en dues motos i en dos moments diferents, però en el mateix lloc.
Una altra xafarderia per fer temps mentre no acaba la cançó, que és llargueta: en Dickey Betts tocava la guitarra en aquesta cançó amb només dos dits, segons es diu en homenatge al guitarrista de jazz Django Reinhardt, que també tocava la guitarra amb dos dits, més que res perquè tenia els altres fotuts des de la infantesa.
Una cançó per a una nena, per als nens que hem estat aquí i allà, pel nen i per la nena que se’ns han quedat emparedats a dins, perquè respirin un moment. Deixeu que acabi el rotllo i torni a escoltar-me-la.

Palabra namá (1969)

2009-06-29T09:06:00.005+02:00

1969 – Les festes majors dels Alamús. A la sala del ball havien posat una màquina de discos (¿qui és que deia JukeBox en aquella època?) i els joves posaven una moneda i ballaven tot prenent una taronjada. També tinc el record d’això mateix, o d’una cosa semblant, a la sala del cinema. Poseu que això sigui el 68, el 69 i segurament el 70. Després devia continuar, però ja no en puc fer de cronista.
Una altra cosa a destacar: els èxits venien del món anglosaxó però aquí hi havia una legió de grups fent-ne versions. Hauríeu d’imaginar un grup barcelonès com los Mustang treient deu o quinze discos l’any amb versions dels Beatles (El Submarino Amarillo va ser un èxit rotund). I qui diu aquests, diu los Sírex, los Cheyenes, los Ángeles, los Llopis, los Tamara, los Stop, los Salvajes, los Rockeros, los Relámpagos, los Pekenikes, los Pasos, los Payos, los Mitos, los Íberos, los Huracanes, los Gritos, los Gatos Negros, los Estudiantes, los Sonor, los Buenos, los Marshalls, los Javaloyas…
Apa que els que us porto és cosa seriosa. Es diuen The Rocking Boys. Eren de la Línea de la Concepción. I feien, entre moltes altres, una versió de la cançó Words dels Bee Gees (aquells que cantaven una mica en falset, i després van acabar fent un falset integral). Si no la vam ballar mil vegades no la vam ballar cap, la de Words. Era la manera –l’única que jo sabia– de tenir una noia relativament a prop durant una estona relativament llarga en què ella es veia quasi obligada a mantenir una cosa relativament semblant a una conversa. Una conversa que són palabras nada más però que ja era un començament.
Si us domina la curiositat per recordar com eren els discos EP (Extended Play, o sigui. dues cançons per cara) dels The Rocking Boys, us recomanem de mirar el vídeo (prengueu precaucions!).

De ridículs a depravats i de depravats a malalts (1978)

2009-06-27T13:18:00.009+02:00

1978 - De ridículs a deparavats i a malalts. Aquest va ser l’extraordinari procés social que van anar fent els homosexuals quan jo era jovenet. El tema donaria de si, recordar algunes situacions greus que en el seu moment van ser etiquetades com a anècdotes, les menjades de tarro que ens feien els Hermanos Maristes més progres, els que plantejaven el tema obertament i encara ens deixaven opinar. (Les cursives són personals i intencionades). Gent que quan no feia por feia riure, i l’alternativa compassiva era que només fessin pena. Segurament la societat es retratava a ella mateixa en aquella opinió que imposava sobre l’homosexualitat. És la societat que va anar canviant de ridícula a depravada i després a malalta.
En fi, no és el moment d’aprofundir; el tema social només m’interessa com a fons contextual per a un tema musical. El primer disc que vam tenir a casa dels Queen –comprat pel meu germà– es deia Jazz. En Freddie Mercury encarnava un munt d’idees, símbols i icones del moment. ¿Qui, si no ell, ens va il·lustrar el que era ser kistch en el vestir, en el cantar, en la decoració dels àlbums? Era un insuperable mestre del mal gust, de l’ordinarietat. I tanmateix ho feia bé.
Sentint els Queen vagament pensava en pervertits o en malalts mentals. O no hi pensava gens. Pensava en un paio que feia unes coses que m’encantaven i altres que em desencantaven, sempre artísticament parlant. Però que se’l veia content, desinhibit, feliçot de fer el que feia. Un que no volia pas que l’aturessin.
El disc era irregular. Però va ser el primer que vam tenir a casa. El primer que vam ratllar de tant sentir-lo. I les cançons bones ho eren més perquè eren del primer. I les dolentes ho eren menys perquè eren del primer. A més tenia un pòster d’un estol de noies nues dalt d’unes bicicletes, suposo que fent referència a dues de les cançons del disc: Fat Bottomed Girls i Bicycle Race. I encara: tota la vora del disc tenia un logo d'un/a biciclista que es passa l'audició donant voltes. Però la música que us adjunto gratuïtament és una que us sonarà més i que potser us faci més el pes com a homenatge a en Freddie. Don't Stop me Now.

On Every Czech Road (1991)

2009-06-25T21:52:00.007+02:00

1991 – Dire Straits ja sonaven de feia anys. Jo tenia el seu Communiqué des del 79. El seu àlbum Brothers in Arms, del 85, havia remogut els esquemes d’investidura musical (i algun d’elaboració de vídeos també). Va arribar el 91. Amb l’Annabel, la Marta i en Josep Maria vam anar a Praga, amb cotxe. Això vol dir moltes hores de volant i carretera. Moltes hores de radiocasset, o millor dit de casset i prou, perquè les músiques de la ràdio ens deixaven força desorientats. I en Josep Maria portava la cinta del darrer disc dels Dire Straits. Començava trucant un Elvis que a hores d’ara encara donen per viu. Ells deuen tenir les seves dades. Però la cançó que t’atrapava –que m’atrapava– era la que donava títol a l’àlbum, On every street. No pas per la lletra, que és d’aquelles d’agafa-te-la-com-puguis-i-qui-lentengui-que-la-compri. Però sí per la música. Una música sense la qual crec que jo no seria el mateix. És una cançó lenta però potent, que et va preparant per al rematament final (¿una coda?) a base de guitarres, piano i saxòfon (a més del baix i la bateria) que et fan plegar del que estiguis fent. Per sort, un servidor, conduint, encara sap mantenir el pilot automàtic, ni que sigui per les carreteres alemanyes, txeques o austríaques. Tot i conduir sents una estrebada al clatell, un formigueig sobtat i intens que s’esvaeix lentament.
Doncs, això, a part del retard en l’aparició del disc, dels mals rotllos que ja hi havia a la banda, de l’absolut protagonisme del Knopfler, del fet que aquest fos el seu darrer disc d’estudi, doncs encara hi ha moments brillants, irrenunciables.

Ara que tinc la la la (1969)

2009-06-25T20:20:00.008+02:00

1968/69 – Avís: Aquestes informacions poden ferir la susceptibilitat musical de les noves generacions o de les persones poc (re)formades.
L’any 68 van passar moltes coses, aparentment inconnexes. Us n’explico unes quantes. Jo en aquella època era molt jovenet i les percepcions que tenia eren diferents de les d’ara (que no vol dir que les d’ara siguin millors, en cap sentit). Doncs jo tenia dotze anyets i del món exterior ja sabia que el que parlàvem a casa era una cosa residual, que a l’escola i a molts altres llocs parlar en aquell mateix idioma era de mala nota o simplement prohibit. Els meus tutors musicals es deien ràdio i televisió. Curiosament, a la ràdio havia començat a sonar –tampoc gaire sovint– un senyor que cantava més o menys com parlàvem a casa: en català. Era un fet tan inusual que em vaig quedar amb la cantarella. El senyor es deia Joan Manuel Serrat i la cançó que quasi s’havia fet famosa era Ara que tinc vint anys. La cosa es podia haver quedat en una sorpresa, però l’any següent es va liar de mala manera.
El senyor va començar a cantar en castellà. I va i el trien per cantar a l’Eurovisió, representant España. En aquella època la gent es prenia Eurovisió com una cosa molt seriosa (era un desl pocs espais en què els franquistes podien jugar a ser europeus). Encara que jo visqués en la inòpia, es va muntar un circ molt interessant. Els sectors catalanistes van pressionar perquè, malgrat que ja tingués vint-i-un anys, aprofités l’avinentesa per cridar l’atenció sobre el català. La cançó de la discòrdia era del Dúo Dinámico i es deia La la la. Sembla que el representant d’en Serrat, un tal José María Lasso de la Vega, va veure el perill que el cantant perdés el seu públic més catalanista i va ordir un pla per nedar i guardar la roba: el cantant demanaria de cantar la cançó en català a Eurovisió, els catalanistes xalarien, es negociaria amb el règim de Franco que no podria permetre que la cançó es cantés només en català, i aleshores es pactaria que alguns dels versos de la cançó fossin en català, però la major part en castellà, els franquistes s’aconformarien, els catalanistes s’aconformarien, Serrat triomfaria i es faria famós a tota Europa. Un pla senzill. Però els franquistes en van trobar un altre de més senzill. Van adjudicar la cançó a una cantant emergent: Massiel, que estava disposada a cantar-la en un idioma més de moda: el minifaldilla. La Massiel va guanyar i el Serrat es va quedar amb mig pam de nas. Només mig, perquè va aprofitar per enlairar-se a ulls dels catalans com un heroi sacrificat pel seu convenciment.
De tot això jo, res de res, o millor dit: poc de poc, perquè tothom en parlava, i alguna cosa pillava. En aquell moment hauria roto una lansa pel Serrat –i encara més amb el disc incommensurable que es va publicar tot seguit, de cançons tradicionals– tot i que pocs anys després les hauria roto tirándoselas ensima. I és que un, tot i que jovenet, ja era així de voluble.
Us deixo amb la dels vint anys i, si us vaga, ja investigareu el Lalalà, que el trobareu pertot. La Massiel encara surt a la tele i d’ençà del La la la no ha fet absolutament res més. Ja veieu. En Serrat, com a mínim, sí que ha fet alguna cosa. Els progres el tenen com un semidéu. I canten Ara que tinc vint anys, i també Ara que fa vint anys que tinc vint anys, per no dir Ara que fa vint anys que canto ara que fa vint anys que tinc vint anys. No us estranyi que ja tingui feta la versió d’Ara que fa vint anys que us trepano amb l’ara que fa vint anys que canto ara que fa vint anys que tinc vint anys.

La mateixa exposició cent anys després (1975)

2009-06-07T18:14:00.005+02:00

1975 – D’acord, la música clàssica no era pas el meu fort. De fet hi anava fent incursions prudents (que és un eufemisme d’indecises). Algunes d’aquestes ràtzies musicals eren guiades per monitors sense titulació. Igual és el cas d’en Keith, en Greg i en Carl, que per aquells anys feien la seva particular celebració del centenari de l’obra d’en Modest Mussorgsky, Quadres d’una exposició (Картинки с выставки).
Érem a Magisteri, a la classe de música. Ens feien tocar la flauta, cantar i també buscar maneres de fer arribar la música a uns alumnes que per aquella època no ens podíem ni imaginar. Millor dit, ens els imaginàvem asseguts disciplinadament i esperant a entusiasmar-se amb el que el mestre o la mestra els portés. Això ens imaginàvem. Pel mateix preu també ens haguéssim pogut imaginar els alumnes com si fossin els quadres d'una exposició. I en aquells cursos de Magisteri no ens acabaven d’ajudar a adonar-nos del nostre error.
Doncs, això, a l’aula de música, la profe ens porta fragments orquestrats de l’obra d’en Modest. I nosaltres, que de casualitat portàvem el disc de l’Emerson, Lake and Palmer recreant-se en el passeig pel museu. Demanem permís per fer escoltar l’alternativa. I ja tenim la classe capgirada. Els adormits de la darrera fila que aixequen el cap, tothom dient-hi diu la seva, i si no és la seva tant li fa, el cas és el debat imprevist, oposar-se a l’opinió de la profe, inserir un riure a la rutina.

Oposicions a Slowhand (1979)

2009-06-02T22:54:00.006+02:00

1979. L’any de les opos. Acabar el període militar, buscar feina infructuosament, i decidir dedicar-me a intentar la loteria de les oposicions.
Aquell any vaig reprendre tènuament l’amistat amb els Tranquils. Crec que va ser en Boneu qui em va fer còpia del Slowhand. Una meravella darrera l’altra. Cançons que parlen d’algun dels maldecaps que tenia l’Eric amb substàncies que enganxen. I altres cançons d’amor. I és que l’Eric Clapton estava enamorat. Enamorat de la seva dona, la Pattie Boyd, la xicota que havia pispat al seu amic George Harrison. Precisament la Pattie i l’Eric s'havien casat aquell 1979.
Pocs temps després, ja a Tossa, curiosament vaig saber que una cançó anterior de l’Eric, del 1970, la Layla, una princesa persa, representava la seva devoció pel que aleshores era la dona d’altri, la mateixa Pattie.
O sigui, Wonderful Tonight i Layla estan dedicats a la mateixa persona. ¿Què es deu sentir quan has estat la musa de dues fites musicals com aquestes (a més de les que li va dedicar en George Harrison, com la magnífica Something)?
Deixeu-me fer trampa i posar dues cançons en el mateix missatge. Escoltant-les no sabria dir-vos si preferiria inspirar temes com aquests, o que algú me’ls inspirés, i jo ser capaç de traduir-los en quelcom visible, o audible, o llegible, o apreciable d’alguna manera. Com tants, m’hauré d’aguantar i no aconseguir ni una cosa ni l’altra, i aconformar-me amb gaudir del fet que altra gent sí hagi estat capaç de provocar i de composar.

Ara anirien pels vuitanta anys (2009)

2009-05-31T14:18:00.010+02:00

L’atzar –i un puntet de seny familiar– va fer que m’establís a l’Escala, davant de la placeta de Pekín. De mica en mica he anat sabent coses d’aquest racó del nucli antic. Que el nom li ve del cinema Pekín, malnom del Centre construït per prestació personal (treballant com a xinos), que a la plaça havia nascut i viscut Martí Rouret, i que l'indret havia estat bombardejada el 23 de gener de 1939, per quatre bombarders italians amb base a les Balears.
Moltes bombes van caure al mar; altres es van anar acostant a la placeta, fins a tocar-la de ple, com si aquest fos l’autèntic objectiu. Una quinzena de morts civils –entre els quals una bona colla de mainada– arrodoneixen l’èxit de la ràtzia feixista. Un estudi d’en Lluís Colomeda, us en pot donar diverses dades i versions.

Prop de la placeta també hi viu, a estones, en Tero. I en el seu darrer disc, Fronteres, dedica una cançó al macabre moment històric. L’assassinat indiscriminat –quina magnífica i eficaç estratègia bèl·lica!– vista des d’ulls de nen. Diu en Tero que ell se’n recorda cada 23 de gener. Jo crec que aquells bombarders continuen sobrevolant de tant en tant l’Escala, i vés a saber si no tota Europa o arreu. ¿Què m’ho fa pensar? Potser la sensació, vés a saber si malaltissa, que hi ha una enorme quantitat d’aspirants a aviador com els del 39 corrent pels carrers.
La cançó la vaig sentir per primer cop el 2008 en un concert al MASLE. Ara que ja tinc el disc i el puc sentir tranquil·lament, és un dir, i repetidament, la vull incorporar a aquesta biografia amb banda sonora.
Una cançó nova que ja forma part del patrimoni sonor escalenc.

Final de trajecte (1987)

2009-05-23T19:57:00.006+02:00

Sí, sí que m’agraden els Beatles. Tot i que reconec que només en tinc tres discos comprats –molts menys que dels Rolling. Però sí que m’agraden els seus discos. I un d’ells, el que escolto més sovint, i que de tant en tant reapareix per art de màgia al costat dels reproductors de CD de casa i del cotxe, és el Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band. Sí, va aparèixer el 1967, però jo tinc la versió del 1987 –remasteritzada, diuen.
Segur que ja sabeu que és un disc fet molt a poc a poc. Els Beatles van plegar de fer concerts i es van passar uns quants mesos a l’estudi, fent i desfent, sobretot de nit, jugant amb idees, sons i substàncies. És un disc que va fluint. Que m’agrada anar-lo escoltant tot sencer, i amb plaer creixent conforme es va acostant el final. Perquè al final…
Al final hi ha la cançó. No sóc pas l’únic que ho diu, i prou greu que em sap. A day in the life.
Permeteu-me que prescindeixi de les seves possibles referències al cannabis (va estar prohibida durant força temps en alguns països per aquesta qüestió, primer negada categòricament i després ja no tan negada, pels seus autors). Permeteu-me que prescindeixi de la mort accidental de la Tara Browne (amiga dels autors i que segons ells mateixos va inspirar alguns dels versos de la cançó). Permeteu-me que prescindeixi de tot això i de les versions posteriors i estudis de tota volada, per quedar-me simplement amb una mena de viatge interior que acaba amb un aterrament a la realitat. Un aterrament revoltat. Un aterrament amb rebel·lió inclosa. Un final instrumental que fa inútil qualsevol retòrica.

Pedagogia a garrotades (1966)

2009-05-15T22:36:00.003+02:00

Durant anys he tingut consciència que aquesta és la primera cançó que recordava. La primera.

La foto fixa que me n'havia fet era del pare cantant-la un matí d'estiu mentre collíem pera al tros. Jo em situo en un rengle, ajudant, potser a traginar galledes fins a les caixes, i el pare engegant-se amb la cançó. A la plaça fan ballades, mare, dixeu-m'hi anar!

I allà es va quedar, la foto fixa, virant cap a sèpia pel pas dels anys.

El pas dels anys que em porten a Sant Miquel, i allà en Pep i els seus discos de Menorca. Ell hi havia anat amb els alumnes de Camallera.

Escoltant un dels discos, un de Traginada, tatxan!, A sa plaça hi ha ballades, mumare, deixau-m'hi anar! No pot ser! Torna l'estiu, l'espona, els perers, les galledes, les caixes, la plaça, les ballades, les garrotades. La tercera garrotada, la tercera garrotada, ben morta la va deixar, ben morta la va deixar! Pedagogia aplicada. I la mare dins sa cuina, i la mare dins sa cuina, se rebenta de plorar, se rebenta de plorar. Cadascú al seu lloc.

Ho comento amb ma mare. Sí coneix la cançó. Quan era jove tothom la cantava, era molt coneguda. No creu que la cantés el pare. Lo tiet Ramon, que vivie al costat, sí que cantae, cantae molt, i ho feie bé. Ton pare no crec. No cantae gaire. La devies sentir al Ramon. Mitja teoria per terra. El pare també recorda la cançó però no recorda que la cantés. Potser sí que l'havia après durant els tres anys que va passar a Torre Mornau, a l'Empordà. Però tothom la sabia. No ho recorda amb exactitud.

Em resisteixo. Torno a la versió original, aquella que diu que un dia d'estiu, collint pera al tros, i el pare que s'engega...

Una odissea mecànica (1972)

2009-05-13T23:50:00.006+02:00

1972 – Ja em teniu amb setze anys passant uns dies a la gran capital, a casa dels cosins de l’Hospitalet. I un servidor aprenent com funcionava allò de l’urbs. Descobrint el metro i un piló de sensacions contradictòries i subterrànies. Posant-me al dia de carrers i places. Posant-me al dia de cinema.
Recordo un dia tot sol anant a veure la pel·li que era d’absoluta novetat: La naranja mecánica, d’un tal Kubrick. Semblaria que al cinema hi va entrar un pagerol despistat i va sortir-ne, dues hores després, un aparegut incrèdul, atordit. El que sortia amb uns ulls com unes taronges mecàniques era un servidor.
Imagino que era per efecte de l’èxit de The Clockwork Orange que havien reposat en els cinemes barcelonins l’anterior pel·lícula del mateix director: 2001 A Space Odissey. I el noi aquell de setze anys, l’endemà mateix, no va poder estar-se’n. I ja el tenim novament impactat. Suposo que recordareu els primers minuts del film, el capítol anomenat El despertar de la humanitat protagonitzat per uns micos en ple descobriment d’un os que es torna nau espacial. Ara us podria parlar d’alguns efectes especials de la pel·lícula i del curiós protagonisme aconseguit per una mena de robot omnipresent però desubicat. Però no.
El cas és que us volia parlar de la música d’en Richard Strauss. Curiosament la introducció (Einleitung) de l’opus 30, Also sprach Zaratustra, és la que fa de teló musical de la il·luminació del simi. Música i imatges assoleixen mútuament una intensitat impossible d’imaginar en cap altra combinació. Jo no puc sentir la música sense tornar a veure el primat mirant-se els ossos amb posat de connexió interestelar. No vull dir que l’adolescent que sortia de veure aquelles pel·lícules fes la mateixa cara, però d’alguna manera era conscient que els seus interessos cinematogràfics havien girat en rodó. Li havia caigut un meteorit a sobre. I era un meteorit amb música incorporada.

Samba pa quién (1977)

2009-05-01T20:42:00.001+02:00

Això era abans que el senyor Santana es convertís en un ídol religiós. Havia tingut la cançó gravada en el cassette aquell que ja ha sortit coprotagonitzant algun dels temes musicals anteriors. Em ve al cap una conversa amb la Dèlia, que opinava que aquella era una cançó per a enamorats, com dient que qualsevol persona que no estigués en el període d’anar a la discoteca a magrejar-se (un dels pocs llocs on es podia fer) no tenia sentit que l’escoltés.
La sorpresa va ser aquell hivern, perdut en un poble congelat de León, malvestit amb uniforme militar, dormint sota set capes de mantes de color indefinible, cridant bajanades al pobre recluta que havia de fer la vigilància noctura, incomprensiblement anomenada imaginària, i quan eren dos quarts de vuit del matí, patapam, engegaven els altaveus i, justament, posaven Samba pa ti. ¿Que per què? Ja m’hagués agradat saber-ho (espero que no fos per allò que deia la Dèlia). Tant li feia, però. En aquell moment, però, l’última cosa que calia fer era preguntar. Calia mirar i escoltar, i no fer res que no fos manat, i menys que res preguntar per què. Prohibit. Tabú. Per tant, abans de sortir del sarcòfag que formaven el matalàs deforme i les mantes ben enganxades entre el matalàs i el somier i córrer a vestir-me mentre els membres no quedessin congelats, mandrejava tres minuts al llit escoltant la guitarra d’aquell sudamericà. Em penso que en aquella època no en coneixa cap altra cançó. I amb aquella ja en feia prou.

Un radar a l'arracada (1973)

2009-04-28T20:15:00.007+02:00

Una cançó –Radar Love– que parla de conduir tota la nit i de percepcions extrasensorials. Bé, al 73 no ho sabíem –si més no, jo no en tenia ni idea– però ens agradava el ritme persistent i fluïd. Ens dominava el joc de veus i de guitarres. Un grup –Golden Earring– holandès (o danès o alemany, segons les fonts, que no ho he acabat d’aclarir) que ja portava la pila d’anys llavors i que en va durar una altra pila, que va aconseguir altres èxits, però que no han resistit tan bé l’acció devastadora i simplificadora del temps. ¿Sabeu que d’aquesta cançó n’han fet versions U2, R.E.M., Def Leppard, Santana…? ¿Sabeu que surt com a música de fons en un parell d’episodis dels Simpson?

En aquells temps hi havia gent que en deia rock progressiu. Ja aleshores anàvem bojos amb les etiquetes. Hi havia altres que sortíem a la pista del Praxis, o del Scarlett, i ens posàvem en situació mental (progressiva, suposo) mentre deixàvem que el cos portés el ritme amb la relativa llibertat gestual que es portava a l’època.
Després la música passaria al casset de casa dels pares, al tocadiscos de la casa pròpia, al reproductor de CD del cotxe, a la carpeta de músiques del disc dur, i allà on convingui que toqui en un futur molt més proper del que ens podem posar a pensar-hi. I heus aquí, també, un altre dels temes de carretera per a un cremacomptadors com un servidor.

El papel·lito (1997)

2009-04-23T00:02:00.008+02:00

Va ser el dia de sant Jordi. Érem de colònies. La meva companya d'escola em va regalar un casset (ui, ¿com us ho explicaré jo ara? com una capseta plana de plàstic amb una cinta prima i molt llarga enrotllada a dins impregnada amb un material magnètic capaç d'enregistrar sons que passats per l'aparell adequat es podien sentir amb una certa qualitat si no s'embolicava...) que acabava de ser publicat.
Amb el temps, aquest artista (Juan Perro), aquest disc (La Huella _ Sonora)* i algunes de les cançons que contenia (Obstinado en mi error, El papelito, A la media luna) anirien formant part de la nostra minúscula constel·lació de músiques compartides. Quan dic la "nostra" em refereixo a "quien ella ya sabe" que deien a la ràdio a la secció de discos dedicats.
El casset va passar a millor vida (la tecnologia en general, i l'exemplar concret en particular) i em va caldre aconseguir el CD per tal de continuar gaudint del disc. I dels que vingueren després, alguns de memorables. Només d'esmentar-ho, ja em vénen a la memòria temes d'altres àlbums que també mereixerien ser publicitats en el bloc, o en altres blocs millors. Però finalment us ofereixo El Papelito per la significació especial que va tenir en el seu moment i que no puc compartir-ne els detalls.
Pot semblar una broma de secretàries atrafegades o d'artistes impulsius. També pot ser una metàfora de l'ésser humà del canvi de segle. Ui, la de secrets que hi ha darrere quatre notes musicals ben jugades i d'uns versets com de conya!

* ¿Us hi heu fixat en el doble espai? He respectat el que apareix en el CD! Mai no n'he sabut el perquè, si era un error tipogràfic o tenia alguna intenció. ¿Algú ho sap?

Una música antiga (1960)

2009-04-15T20:16:00.003+02:00

Aquest missatge està capturat del bloc La bibliotecària blogantera. Agraïm l'autora, la Júlia Costa, que ens hagi permès incloure'l. http://biblioblo.blogspot.com/2009/03/una-musica-antiga.html

He sentit una música antiga
i he somniat que tenia quinze anys.
Era un somni de núvols i enganys,
amb la veu, estimada i amiga

d'una boira llunyana i eterna,
d'il·lusions que no varen ser mai.
Damunt nostre, al capvespre, l'espai,
amb clarors espectrals de lluerna.

Érem colla, jovent rialler,
engrunant mil paraules temudes,
oblidant tantes vides perdudes
que alentien al mig del carrer.

Jo mirava els xicots i fins creia,
que tots ells eren fusta d'herois.
Quin misteri, la vida dels nois,
als meus somnis de noia que reia!

Era un somni que el temps ha esfullat,
com als arbres ho fa la tardor,
els nois eren tan febles com jo
i els herois, un miratge esquerdat.

Nois i noies, persones només,
esquitxades al mig de la boira.
Pols del temps i una mica d'història,
esperant que la tarda passés.

He sentit una música antiga,
ni tan sols he escoltat la cançó:
la tendresa que porta un vell so,
al cansat raconet de l'orella,

que ha escoltat tantes altres cançons,
que parlaven d'amor i tempesta,
i que omplien el goig de la festa
amb anhels i desigs massa bons.

Érem colla, jovent rialler,
llançant pedres a mítics estanys.
He somniat que tenia quinze anys
i la boira amagava el carrer.

Júlia Costa. Poemes inèdits

Un tren desdoblat (1990)

2009-04-13T20:58:00.005+02:00

Pat Metheny Group – Still Life (Talking), aparegut el 1987, amb una cançó bandera, Minuano (Six Eight), però a la que vaig quedar atrapat va ser a Last Train Home. El disc sencer el vaig sentir un bon piló de vegades quan el grup de teatre al qual pertanyia, l'Elenc Santperenc, va tenir el poc encert de permetre’m fer de tècnic de so en el muntatge Desdoblaments. Tota la música, abundant a l’espectacle, va sortir del mateix disc, d’aquest.
Deixant de banda l’obra de teatre, la cançó, entre marxosa i nostàlgica, en una combinació de sons i tons irrepetible, amb un títol tan evocador com potent, em va capturar des de la primera audició. És possible que ja l’hagués sentit abans de tenir el disc i que fos per la cançó que l'hagués buscat. És una composició del mateix Pat. D’entre les moltes moltíssimes cançons de fusió jazz d’aquest guitarrista, aquesta és la primera que em ve al cap. Un tema musical que es posa en funcionament a l’inconscient només de pujar al tren, abans, fins i tot, que agafi velocitat. Un tren que encara no sé si he agafat, aquest darrer tren cap a casa. He llegit que evoca el migoest nord-americà. Bé, també deu servir per a evocar les terres de ponent de Catalunya.