En el moment en què en Serrat va organitzar el
sarau d’Eurovisió per, tot seguit, començar a editar discos en castellà, fins i
tot amb traduccions de cançons anteriors catalanes, i just abans de començar la
seva conquesta particular de Sud-Amèrica, ja preparant el cançoner d’en Machado,
en Serrat va editar un disc especial.
Es va dir Cançons Tradicionals. L’Antoni
Ros-Marbà li feia les harmonitzacions. Del disc se’n destacava una mena de
cançó oblidada que tothom va redescobrir i va esdevenir un èxit: El ball de la
civada. Sortosament no se li va acudir de publicar El baile de la avena. O, si
se li va acudir, no ho va fer.
Però per al pobre lleidatanet que començava a
esquerdar la clova de l’ou, l’estrella absoluta del disc era La Presó de
Lleida. Perquè era del país, perquè contradeia l’ordre franquista i perquè
sonava bé. De fet, sonava molt bé.
Era com mirar a terra i descobrir que hi havia
uns peus: els meus. Que ens acabarien penjant a tots, això ja se sabia però no
hi pensava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada