D’acord que no és cap prodigi musical. I segurament la lletra no marca camí. Però, sovint, en aquest país on visc ara, em trobo sovint fent el que diu la cançó i em ve a la boca. Potser perquè és fàcil de recordar. Potser perquè és fàcil d’entonar. Potser perquè el tòpic sempre és el tòpic, i de tant lluitar-hi acaba imposant la seva identitat. Mirando al mar.
Devia aprendre la cançó de la ràdio de finals
dels anys cinquanta i començaments dels seixanta. El bolero és molt més antic.
He trobat que és del 1949. Sembla que el bolero l’havia escrit el mateix
cantant, Jorge Sepúlveda, bolerista de moda de l’època.
La història de l’autor té el seu què. Als seus
19 anys havia lluitat a la Guerra Civil Espanyola com a republicà. Es deia Luis
Sancho Monleón i era de València. Acabada la guerra i després de la depuració
corresponent va aconseguir feina de comptable justament quan resulta que a
Madrid triomfava l'Antonio Machín que fugia de França i de la Segona Guerra Mundial.
Doncs el nostre prota se’n va a Saragossa
disposat a cantar boleros i pasdobles. Canvia de nom. D’allà passa a Madrid i el 42 comença a
triomfar a la sala Casablanca. Es veu que té una llarguíssima llista d’èxits que no correspon en
aquest espai de ressenyar.
Quan jo començava a escoltar música –o sigui,
quan vam tenir ràdio a casa– sembla que va haver un rebrot d’aquest tipus de
músiques romàntiques. Fins i tot quan ja era una miqueta més grandet, la
televisió espanyola va emetre una sèrie de programes, que es deien Mundo Camp que va fer que gent com en Jorge Sepúlveda tornessin als escenaris. Segurament
és d’aquesta època la incorporació de la cançó en el meu identitari musical.
No crec que hagués vist mai el mar. El més
semblant podia ser l’embassament de Camarasa. És per això que n’he rescatat la
foto del 66 (amb el meu germà petit i amb ma mare passant pel fons). La resta ho posaven la melodia i el
to planyívol que comença amb aquell “Bajo el palio de la luz crepuscular”.
Pal·li com el que es feia posar el senyor que
governava llavors. Per a ell també començava a ser una mica crepuscular. Però
Déu n’hi do el que va aguantar mentre “el cielo va perdiendo su color”...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada