És una cançó que m’acompanya des de diferents
escenaris. Per exemple, érem al bar que en Jesús dels Tranquils havia muntat en uns soterranis de Lleida –¿o
era els seu cunyat, aquell que ens subvencionava els Tranquils a canvi de
feines de paleta al seu terreny?– i els primers compassos em van fer pensar en
Chick Corea, i en Bernat me’n va fer burla.
Alguna cosa així.
I també el videoclip que en aquella època
prodigaven en espais televisius com el que dirigia en Mikimoto, o en un
programa nocturn que es deia Hidrogen –si és que el 89 ja el feien, que potser
no– i entre programa i programa si sobrava temps, com allò dels “minuts
musicals”. Videoclips que miràvem els vespres a Sant Pere, en acabat de sopar, quan en Josep-Esteve ja era a dormir.
Més o menys.
Bé, estem parlant d’un estàndard dels anys 30
(Eddie Cantor), enregistrat per la Nina Simone el 1958, i reeditat per al
rellançament –de curtíssima volada– de la Nina l’any 1987, gràcies a Channel No.
5, que el va agafar com a música dels seus anuncis.
I allà em va pillar pel mig el My baby just cares for me, entre Lleida i
Sant Pere Pescador, entre la novetat dels videoclips i les reviscolades periòdiques
dels estàndards de jazz. Repassos de lliçons passades. Tant que teníem per
aprendre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada