I van passar (i segueixen passant) - 1976

També va ser als “Pagesos”. Un concert. Molta menys gent que amb l’Isaac i en Llach. Podríem dir, simplement, que “poca gent”, però va sortir aquell senyor amb la guitarra, i deia: doncs ara cantaré aquesta, doncs ara cantaré aquella altra, com si anés fent sobre la marxa, improvisant, sense cap llista prèvia, mirant-nos les cares i traient coses del bagul, a l’atzar, i deixant-les sobre la taula: serviu-vos.

Tenia el parlar de la terra, i això estava bé i no estava bé. Estava bé perquè era de la terra, però els de la terra estaven molt sentits; ens sorprenia una mica més el parlar sibil·loelegant i neutrovocàlic de l’Empordà, i no tant el dels ja-molt-més-vistos-i-sentits barcelonins. Lo Xavier Ribalta era tot a raig, un doll de veu, energia pura, tot desmesura, poc o gens domesticada, poc o gens depurada, lo Raimon de la Noguera, l’homenàs cantaire; però d’atrevit ja n’era, ja, i musicava coses que necessitàvem que algú ens posés a taula, clàssics, noms que havíem de recuperar, reciclar, assumir. Sort en teníem.

Amb ell se’ns van fer més familiars noms com Apel·les Mestres, Maragall, Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, i alguns anònims tocacrostons...

I deia: “Caminem, sempre avant, caminem”.

Segur que sense ell també hi hauríem anat. O potser no. L'any 88 va publicar un disc amb versos d'Apel·les Mestres.

Fa poc, visitant el Museu de l’Exili, a la Jonquera, em va retornar el No, no passareu. I van passar, i tant que van passar, però no juguem a amagar els records ni els sentiments. En Xavier no hi juga pas.