dimecres, de maig 17

¿De qui és aquesta terra? (1978)


Situem-nos. A Blanes vaig a sessions de cine-club. Estan en el seu màxim esplendor. Recordo especialment «La Sal de la Tierra» que ens fa parlar de temes durant molt de temps prohibits. Tot i ser prohibits, abans, molta gent en parlava, i alguns alguna cosa més que parlar-ne. La sort o la desgràcia va fer que es comencessin a permetre –de mala gana, evidentment– justament quan em començaven a interessar. No sé si en va ser la causa o l’efecte o simplement una d'aquelles casualitats que, com tothom sap, no existeixen. Estic parlant de finals dels setanta.

Una altra pel·lícula que hi vaig veure (o potser va ser en una sala comercial perquè el David Carradine trenia molta tirada de públic) va ser Camino a la gloria (Bound for glory). O potser l’havia vist a Lleida, perquè la pel·lícula s’havia estrenat a les nostres contrades el 78, i recordo haver escoltat el disc d’en Woody Guthrie a la meva cambra de la torre. Però el més probable és que escoltés el disc abans de veure la pel·lícula, ja a les comarques gironines. Un disc amb una sonoritat deficient, com si realment l’haguessin enregistrat en un vagó ple de gent d’un tren, amb les finestres que no ajusten però que deixen veure el territori que és de tots, especialment dels que no tenen res.

La cançó estrella és This Land is Your Land, però no és seva del tot. Als anys trenta hi havia una cançó de moda titulada «God Bless America» que a en Woody se li va fer tan pudenta i pesada, que en va refer la lletra. I aquí teniu el «God Blessed America for Me» que després es titularia «Aquesta terra és la teva terra», que més tard cantaria en Xesco Boix. Diuen que la versió original contenia versos pujats de to reivindicatiu que després no s’han conservat sense que hi hagi cap enregistrament. Però els versos sí que s’han documentat. Això diuen. Recordeu que a la guitarra d'en Woody hi havia un rètol que deia "This machine kills fascists."

Aquella era la primera pel·lícula gravada amb el sistema d’estabilització steadicam, que permetia fer travellings amb una imatge digna portant la càmera a sobre. Una bona coincidència, tenint en compte que servia per explicar el travelling personal i emocional del Woody, dalt d’un tren, precisament. Això li devia valdre l’òscar a la millor fotografia. També va obtenir l’òscar a la millor banda sonora, però no per les cançons d’en Woody, ai las.



dimarts, de maig 16

¿I què és l'Empordà? (1969)


Anava als Maristes de Lleida (sí, que se sàpiga) i s'hi plantejava de fer activitats en què hi podien participar noies (d’una escola de monges, és clar, però noies al cap i a la fi). A més, alguna activitat tenia un potencial regionalista no exempt de perill: ballar sardanes.

Amb aquest començament potser ja heu arribat a un punt important d’alarma social. Especialment, si sou pares i mares de finals dels anys seixanta. No solament a les misses s'hi canten cançons en català (de grups de folk; algunes d’autors estrangers (Escolta la resposta en el vent), fins i tot alguna d’autors catalanistes (Fe no és esperar), però deixem les cerimònies i sortim una estona al pati.

Durant un temps a casa em van deixar ser de la colla sardanista. Això volia dir quedar-me a fer algunes sessions de curset per a aprendre a repartir (i en vaig aprendre), i fins i tot fer alguna excursió en diumenge per anar a ballar a altres centres. Crec que durant un temps vaig conservar una foto –ara ves a saber on para– de la colla ballant a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. No sé si era un concurs o una exhibició. Però recordo que hi vam anar en autocar i que després de ballar ens van donar berenar (gratis!). En aquella ocasió jo vaig fer de cap de colla.

Com que no recordo cap sardana en particular, abans de recórrer a la Santa Espina, que segur que la vam ballar un piló de vegades, m’agradaria rescatar una altra sardana del mateix autor (Enric Morera). Em refereixo a «L’Empordà». No deixa de ser curiós que en aquell moment ni el nom ni el referent no em deia res de res. Ni tan sols era conscient que mon pare havia batejat la primera gossa que vam tindre a la torre com a «Daina», que era un nom que ell portava a la maleta quan va tornar a Lleida de fer tres anys de mili a la Torre d’en Mornau, als Aiguamolls de l’Empordà. L'Empordà era més o menys com Sant Petersburg, que en aquell moment no existia. Ni pastors ni sirenes. Un adolescent ignorant, jo, més indocumentat que feliç. I la sardana com a túnel amb llum al final. La sardana com a revulsiu. L’Empordà com a destí inimaginable.


Per cert, no recordo com es repartia. 



dimarts, de març 28

Foraster en potència (1976)


Sí, poc abans d’anar a fer la mili escoltàvem Izitso, d’un Cat Stevens que perseguia una modernitat sonora sense acabar de renunciar a la base melòdica que havia aconseguit que el definís. Poc després canviaria radicalment de tot, especialment de religió. Això faria que en un posterior viatge al Marroc ens trobéssim que tots els hotels tinguessin música d’ell com a música d’ambient i als fils musicals de les cambres.

Però tornem en aquells darrers anys d’estudiant de Magisteri a Lleida. L’Stevens era important a casa. Uns dels gats de la torre, un de negre amb un medalló blanc al coll, l’havíem «batejat» així: Cat Stevens. Abans de l’Izitso havíem tapat la llarga sequera del músic amb la descoberta – valorada de maneres molt diferents – dels seus primers enregistraments, que potser algun dia s’hauran de comentar perquè hi tinc records directament imbricats.

La darrera aportació en forma de disc llavors recent, que vaig escoltar i escoltar, enregistrat en casset, va ser Foreigner. Una suit a la cara A (Foreigner Suite) i quatre cançons més a la cara B. Pel que es veu, després dels èxits anteriors, en Cat volia fer un disc diferent, més personal, més controlat per ell mateix, més en sintonia amb les músiques que l’havien inspirat de jove, més honest, més imprevisible, més complex, més etc. Les cançons de la cara B estan bé, com no podia ser altrament, però continua inspirant-me més la suit, a vegades una mica apedaçada, del Foreigner. Bàsicament una cançó d’amor escrita des de Sunnyside Road, un carrer que existeix a Londres però que tots ens imaginem una avinguda personal. Us la comparteixo per aquí sota.

Escoltar-la em continua acompanyant als flaixos del Magisteri, de la gent amb qui em trobava, de la gent amb qui sortíem algun vespre, dels locals que freqüentàvem (jo no massa, per motius de disponibilitat horària i econòmica), i aquell títol que pensàvem tan simbòlic (i en realitat era una referència al fet que se n’havia anat a viure a Brasil per no pagar tants impostos).

Anys després en Yusuf Islam (el que havia estat Cat Stevens) interposaria una demanda a Coldplay i a Joe Satriani per plagi d’algun fragment de la seva suit. No és pas aquest el Cat que prefereixo recordar.





dissabte, de març 18

Saltant sobre el piano (1981)


Devia ser pel 81. El 82 com a molt tard. El disc havia sortit el mateix 81 i resulta que en aquells temps estava més o menys pendent i al dia del que feia el senyor Joe Jackson, un figura del new wave, que tenia una certa facultat per sorprendre.

Doncs jo devia ser a Tossa, al principi dels meus anys gironins, quan si no em perdia per cales d'accés impossible, algun cap de setmana anava a Lleida, i em trobava amb els Tranquils, el grup de teatre que anava fent de les seves, entre les quals no perdre pistonada amb el tema musical.

El disc d’en Joe versionava, segons ell mateix, «unes quantes cançons de pub, per fer uns riures». Eren cançons jazz i swing dels 40, entre les quals un parell escrites per Cab Calloway, concretament la del títol del disc, «Jumpin’ Jive» i també «We the Cats (Shall Hep Ya)», les meves preferides, per més informació.

No sé si com a fons en un pub funcionen, però a casa sí que funcionen, repartint bon rotllo, com la major part de les cançons d’aquest senyor, vull dir d’en Jackson.

Aquella època, a Tossa, realment era una temporada de bon rotllo. Eren els inicis de la relació amb l’Annabel, i per allà també rondava en José Ángel, que després desapareixeria, i continua desaparegut, crec que intencionadament. Els de ca l'Avi m'havien deixat un pis vell per revelar en blanc i negre. Amb els alumnes de 8è vam anar a Eivissa. Vaig participar amb ells al toquen-a-córrer. També havia seguit el pare Peregrí fins a Santa Coloma...

Doncs us/em poso un cop més aquest Swing Saltarí (Jumpin’ Jive) que, segons la cançó, ens fa sortir el nostre costat més suau. I a sota, la versió original d'en Cab Calloway, amb un inevitable i dolorós (només de mirar-ho) número de claqué. Sense perdre el somriure.




  

dimecres, de febrer 8

El llop de l'Olimp (1972)



No recordo haver traginat cap disc d’en Paco Ibáñez, ni cap casset. I bé en devia fer córrer, en aquells temps dels Maristes, allà pels setanta-pocs, quan anàvem descobrint el món per un forat, per un forat petit, sovint el forat dels discos.

Com que en aquella època jo no en tenia, de toca-discos, em decanto per la versió dels casset. Algú me’n devia passar, i com que no recordo cap ningú en concret, potser és que simplement els anàvem fent circular, així, una mica clandestinament.

Paco tenia una biografia singular la descoberta de la qual era tan revolucionari com la interpretació dels textos de poetes, en clau antifranquista. Tot era molt iniciàtic, fins al punt que no sabíem exactament contra què ens estàvem rebelant. I les cançons endolcien aquella desorientació. I els textos suggerien que fos com fos, allò acabaria sent important.

Franco era al poder i s’hi havia d’anar en contra però ens faltaven moltes dades per entendre-ho. Si s’hagués parlat clarament, a la família, o a l’escola, o entre amics, o allà on fos, potser hi hauríem posat una mica de llum, però tot eren mitges paraules (potser perquè aquell que parlava tampoc les tenia senceres), mitges comprensions, i fes-te el mapa mental com puguis.

En Paco era exiliat, havia après l’ofici d’ebanista, havia tornat a Euscadi quan son pare havia estat fet presoner a França, havia après a tocar la guitarra, i l’any que jo vaig néixer, va fer la primera cançó amb un text de Luis de Góngora. L’any 1964 va aparèixer el primer disc amb la portada feta per en Salvador Dalí. I el 1969 publica el disc de la seva actuació a l’Olympia de París. A partir dels 70 és quan comença a difondre’s entre els adolescents lleidatans que s’allunyaven del redòs.

Les cançons que primer em vénen al cap d’aquella època són A galopar, amb text de Rafael Alberti, o El Lobito bueno amb text de José Agustín Goytisolo.

No us estranyi, doncs, que us comparteixi 17 minuts d’en Paco amb diferents poemes d’aquest darrer poeta.




dijous, de gener 19

L'Annie per aquests mons de déu (2016)


Més d'un i més d'una no entendrà com poso les cançons d'en John Denver el 2016, quan l'home tenia èxit pels anys setanta. En aquella època jo el sentia a la ràdio i no era especialment emocionant. De fet trobada al·lucinant que algú tingués èxit cantant-li a la natura, a la ruralitat, al paisatge i a la integració romàntica amb l'entorn.

D'acord que l'home feia balades xules (amb sucre blanc, sucre negre, estèvia, espartam i glúcids naturals i edulcorants diversos), adients en algun moment tendre, quan a les discoteques posaven les "lentes" i, si podies, t'arrapaves a la balladora, fos habitual o eventual; o, en la major part dels casos, anaves a seure i miraves el personal que es prenia un cubata darrere l'altre, mentre que tu passaves amb un per sessió perquè l'economia no et donava per a més. Economia de cubates i economia de balladores. Doncs, aquest context era el que corresponia a en John Denver. Però pel que fa a les cançons en si i al missatge que el rosset d'ulleres rodones intentava difondre, em quedava força lluny. A casa, tenia paisatge i ruralitat per donar i vendre, i quan anava a Lleida buscava altres estímuls.

Va ser a partir dels 2000 que vaig reenfocar de manera decisiva els meus interessos, incloent-hi els laborals, fins a congeniar, ara un vers ara l'altre, amb les cançons d'en Denver. I ho poso l'any 2016 que va ser l'any que, en jubilar-me, m'hi vaig abocar decididament. També l'hagués pogut situar el 1997, simplement perquè en començar aquell curs escolar, va morir sense jo fixar-m'hi gaire. Va estavellar l'avioneta que pilotava. En aquells moments jo estava en processos personals amb una banda sonora lluny de la balada.

Per tant, ara per ara, podria col·locar aquesta música la Montgrí o al Cap de Creus o als Aiguamolls, o a l'Alta Garrotxa, o a la Garriga d'Empordà, o a l'Albera; llocs que em consta que en John Denver es va perdre i va haver de suplir amb territoris i patrimonis americans, pobret. I passo per alt, perquè no ens va arribar, la seva militància ecologista i humanitària. Però sí recordo els hits que pels setanta van arribar a les ràdios lleidatanes: Take me home, country roads, o Sunshine on my shoulders, o Rocky Mountain High, o Thank God: I'm a country boy, o, especialment, l'Annie's song


dijous, de desembre 8

Maragatan Star bars (1978)


L’any 1978 el vaig dedicar a preparar-me per defensar la tercera mare que tots tenim. Suposo que ja sabeu que la primera mare és la que ens ha parit, a cadascú la seva. La segona és la Mare de Déu que fa que tots els batejats siguem germans. I la tercera, la que per mi protagonitzava aquell any, era España, la nostra pàtria, sense possibilitat de discussió.

Després d’uns mesos al Ferral del Bernesga, criant penellons, em van enviar a Astorga, tot un any. No us explicaré la mili ni les coses que realment hi vaig aprendre. Permeteu-me, però, informar-vos que allà vaig incorporar una paraula nova al meu vocabulari: escaquejar-se. També hi vaig fer amistats eternes, bàsicament persones que no he tornat a veure ni a sentir-ne parlar.

Aquell gener, o potser era al febrer, a Astorga, amb la Maragatería ben nevada, al cinema del poble van estrenar La Guerra de las Galaxias, que al món s’havia estrenat l’estiu anterior. Hi va anar el quarter sencer. Esperava sortir-ne emocionat, la publicitat havia elevat les perspectives fins a nivells inimaginables. I no va ser tant. Però la cançó que sortia a l’escena de la cantina es va fer força famosa. També el tema del final que era una mena de resum rimbombant de la música de tota la pel·lícula. La música era d'en John Williams. Posaven la cançó, la que crec recordar, a la ràdio –estri vital mentre fas el servei militar, si més no a finals dels setanta– i també entre la música adotzenada que posaven als autocars que ens portaven a casa i ens en retornàvem un cop cada tres mesos, però que invertien més de vuit hores nocturnes de trajecte i sovint sense canviar de cinta de casset en tot el recorregut, mentre maldormíem i pitjorvetllàvem en seients que es negaven a adaptar-se a cap forma del nostre cos.

Així i tot el que recordava sona diferent dels fragments que he trobat a la xarxa. No sé si són les disgressions que provoquen els records agafats amb pinces, o bé que no he acabat de trobar la versió que se’m va instal·lar en la memòria.







dilluns, de novembre 7

Can you 'sea' the real me? (1980)


Algunes vegades, quan vaig començar a treballar a Blanes, havia fet el trajecte Blanes-Lleida passant exclusivament per la N-II, Diagonal de Barcelona inclòs. Una tortura de trànsit. No només la de Barcelona, també la part del Maresme i del Baix Llobregat. No era ben bé una penitència, però quasi. Dins del meu Seat 123 verd, que no vaig canviar fins que vaig anar a viure a l’Empordà, pocs anys després.

El cas és que en un d’aquests trajectes ja havia previst fer parada a Barcelona, ja que hi havia un cinema una pel·lícula que crec que no va entrar en els circuïts comercials: Quadrophenia, basada en l’òpera rock dels The Who. El disc l’havia sentit un parell d’anys abans (de fet era del 1973), però la pel·lícula (1979) s'havia de veure ja que respectava la banda sonora del disc, i la nova ubicació que em permetia seure davant les onades entre les roques i anar-me preguntant Can you see the real me? Can you? Can you? amb el mateix to que feia servir en Roger Daltrey al disc (mira, el cantant també té nom de peix). De Blanes a Brighton. Plantejaments identitaris que no han aguantat gaire el pas del temps però que sembla que han deixat un batec no apagat del tot. En teoria jo hauria estat dels ròckers, no pas dels mods, però segur que això no té cap mena d'importància.

Potser també hi va ajudar que de cara al bon temps li demanés la Vespa al Joaquín del Jardín de Alá per anar a Tossa. Com si florís una partícula mod que tenia a dins sense saber-ho, amb problemes amb la Guàrdia Civil inclosos. Sense finals melodramàtics.


dimecres, d’octubre 19

Bogeria de fe (1979)


Jo crec que va ser l’any 1979. Van passar unes quantes coses: vaig tornar de la mili de terres maragates, em vaig presentar a oposicions mentre donaven el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al Pedrolo, vaig aprovar les oposicions però no ens donaven plaça, vaig participar en l’abordatge del president Tarradellas a la inauguració de la Fira de Sant Miquel, i vaig començar a treballar de mestre a Blanes, camí de la tramuntana, aquell octubre de fa 37 anys.

Aquell any mon germà es va comprar el tocadiscos. I el primer disc que va comprar va ser el Minute by minute dels Doobie Brothers, publicat feia uns mesos. En aquell LP, que vam escoltar unes quatre vegades cada dia durant setmanes i setmanes, destacava la cançó «What a fool believes» que, potser per ser comercialota, vam aprendre de seguida, i a mi encara em ve, juntament amb «Listen to the music» o «Long train running».

Mentre corejàvem «But what a fool believes he sees / No wise man has the power to reason away» que no acabàvem d’entendre (per culpa d’aquest away), no teníem ni idea que el grup estava a punt de dissoldre’s. No es pot dir que estiguéssim al cas de les novetats íntimes dels grups que ens agradaven. Passava semblantment amb el porro enorme que formava part de les imatges de la carpeta del disc.

Un any de grans canvis, triangulant Astorga, Lleida i Blanes, amb els Doobie Bros esforçant-se a posar-hi la banda sonora.


dimecres, de setembre 21

De bon rotllo (1970)


Segur que sonava a la ràdio, però em sembla recordar que en Quim en va tenir un disc.
Ja sabíem que "In the mood" volia dir "De bon rotllo". I la veritat és que el teníem. Durant un temps, potser dos anys, es podria considerar que érem inseparables, en Quim i jo. Anàvem a la mateixa classe, ens barallàvem amb els mateixos llibres. Sovint anàvem junts a col·lègit i en tornàvem, per l'avinguda de Madrid. I un servidor anava sovint a casa seva on em sentia força ben acollit, l'amiguet d'en Quim. No em devien considerar una mala influència per al seu nen.
Està clar que en Quim tenia un règim de llibertats que jo trobava més que envejable, tot i que en el fons potser tampoc no me'n podia queixar.
Doncs bé, el senyor Glenn Miller feia cançons amb la seva Big Band que eren molt conegudes. Jo en recordo aquesta en particular. 
Igual era en aquella mateixa època que els Beatles utilitzaven la tonada en el seu èxit "All you need is love".
La cançó era dels anys 40. L'any 1944 va desaparèixer el músic, en teoria en un avió que anava a París. Com que no es va trobar ni l'avió ni el cos, la cosa encara dóna de si per fer conjectures. El 2010 es va publicar el llibre "Glenn Miller Conspiracy" en el que surten l'Eisenhower i la Gestapo. Però per aquí anem per mal camí, perquè recordeu que el lema és "De bon rotllo".
Suposo que en aquella època n'estàvem.



dijous, d’agost 28

Standards revisited (1989)


És una cançó que m’acompanya des de diferents escenaris. Per exemple, érem al bar que en Jesús dels Tranquils havia muntat en uns soterranis de Lleida –¿o era els seu cunyat, aquell que ens subvencionava els Tranquils a canvi de feines de paleta al seu terreny?– i els primers compassos em van fer pensar en Chick Corea, i en Bernat me’n va fer burla.

Alguna cosa així.

I també el videoclip que en aquella època prodigaven en espais televisius com el que dirigia en Mikimoto, o en un programa nocturn que es deia Hidrogen –si és que el 89 ja el feien, que potser no– i entre programa i programa si sobrava temps, com allò dels “minuts musicals”. Videoclips que miràvem els vespres a Sant Pere, en acabat de sopar, quan en Josep-Esteve ja era a dormir.

Més o menys.

Bé, estem parlant d’un estàndard dels anys 30 (Eddie Cantor), enregistrat per la Nina Simone el 1958, i reeditat per al rellançament –de curtíssima volada– de la Nina l’any 1987, gràcies a Channel No. 5, que el va agafar com a música dels seus anuncis.

I allà em va pillar pel mig el My baby just cares for me, entre Lleida i Sant Pere Pescador, entre la novetat dels videoclips i les reviscolades periòdiques dels estàndards de jazz. Repassos de lliçons passades. Tant que teníem per aprendre.


dijous, d’agost 21

Tortures (2013)


A mi que m’ho expliquin tot i que no ho penso pas entendre.

Devia sentir la cançó poc després de ser publicada en el disc Zoot Allures, a Lleida. El senyor Frank Zappa en va fer diverses versions en diversos àlbums però reconec que el senyor Zappa era massa trencador perquè el seguís. Vull dir que en devia sentir temes i més temes sense saber del tot si eren d'ell o si eren cançons noves o antigues o...

La cançó de què parlo, The Torture Never Stops, tenia prou elements com per resultar inquietant abans, durant i després d’escoltar-la.

Els arranjaments, l’atmosfera, la inusual barreja de baix i guitarra i bateria, els crits femenins d’ambigües connotacions, la veu xiuxiuejant que va dient coses com “Flies all green and buzzin' in dungeon of despair. Who are'll those people that is shut away down there? Are they crazy? Are they sainted? Are they heroes someone painted?

Sé que hi ha crítics que diuen que fa referència als camps de concentració nazis. No dic que no. Però segur que hi ha quelcom més. Segur que hi ha molt més. Jo no ho descobriré pas. Però hi ha més enllà.

¿Per què és una cançó tan important?

Perquè és recurrent. Dec haver-la tingut en tots els formats. En cinta de cassette, en disc de vinil, en CD, en mp3 a l’ordinador. I crec que mai no he estat jo qui l’ha buscada expressament. Algú o altre me l’ha fet arribar. Crec que la cançó em busca, vagi jo on vagi. Porta quaranta anys empaitant-me. Espero que això no sigui un mal averany.

De tant en tant apareix i, la veritat, no faig res per evitar-la.

dijous, d’agost 14

L'Empordà com a averany (1971)


A veure, a l’escola no hi havia noies, només nois. Però alguna hormona per dins ens informava que allò no era sa; bé, del que ens informava és que calia trobar-hi algun remei. No sé si els maristes pensaven en això, exactament, quan van deixar que les nenes de la Sagrada Família entressin a l’escola als cursos de sardanes. El cas és que vaig esdevenir sardanista a l’instant, amb el permís treballat dels de casa.

Poc o molt m’hi devia fer perquè recordo que vaig acabar sabent repartir i tot. La sardana perfecta era aquella que et permet anar comptant i mirant la noia que tens al davant, sabent que la caloreta de la mà dreta també corresponia a una noia, i igualment la de l’esquerra.

Ballant sardanes vaig fer alguna amiga amb dret a rossadura. Curiosament, la rossadura més forta –sense deixar de ser rossadura estricta, i, a més, malcompartida– la vaig tenir amb una persona amb qui he coincidit molt després en dies d’hospital (és infermera i no en tenia ni idea, perquè acabades les sardanes, acabades les rossadures).


Potser les sardanes no són la música que escolto més. Vaja, que no n’escolto gairebé mai, però són músiques lligades a aquest país que m’acull i que habito. Quan sentia les notes de l’Empordà, qui m’havia de dir que hi viuria molt més de la meitat de la meva vida...


dijous, d’agost 7

A mi m'és igual saber-ho (2014)



Siguem sincers. Vaig llegir que havia estat un dels millors àlbums del 2013. I vaig fer per escoltar-lo (primer a l’ordinador, fent el xafarder; i després al cotxe, ja convençut).

Arctic Monkeys era un nom que sonava però no crec que en tingués referents anteriors. Després va resultar que eren de Sheffield, on la Ginesta va passar un any, el mateix que ells componien i enregistraven l’àlbum. Casualitat número 1.

Al mateix temps en Cristian i la Sara es compraven un gos i de nom li posaven Àrtic. Molt mono, el gos. Tampoc no estava previst –ni el nom ni la de vegades que em faria càrrec de la bèstia en absència dels amos. Casualitat número 2.

Passo de buscar més casualitats que potser les trobaria, però encara serien més espúries.

L’àlbum AM començava amb un tema Do I Wanna Know? que el vaig trobar trencador. L’àlbum tenia altres temes interessants, però em quedo amb aquest, entre altres coses perquè és el primer que sona en posar el CD i ja em prepara per a les altres cançons del disc. La veu de l’Alex Turner hi queda de primera, dient allò de That the nights were mainly made for saying things that you can't say tomorrow day. I la música que esquiva la veu per reprendre-la a la frase següent, o a l’altra. 

¿Una altra cançó d’amor? Doncs, sí. ¿I què?



dijous, de juliol 31

Al jardí de l'Edèn (1974)


A començaments dels 70, la sentíem una mica pertot, especialment algun cap de setmana en alguna discoteca –de nom que no he pogut rescatar, a la carretera de Saragossa, per exemple–. Sovint només en podíem sentir el fragment inicial. Alguna vegada, en horari pla, la versió sencera, o algun fragment més fora del principal.

Us l’he posat l’any 74 perquè és quan vaig tenir cotxe, estri necessari per anar a la noesmentada discoteca. Un cotxe del mateix color verd que la caràtula del single de la cançó.

Com que no existien els videoclips no sabíem quina cara posar als d’Iron Butterfly, ni tampoc quina posada en escena, a part de la portada del disc. Això ho hem descobert més tard.

A finals dels seixanta tenia un cert sentit tot allò del rock psicodèlic, moviments sobtats i alhora sinuosos del cos, i algun concurs de rock entre adolescents. I el que seria el primer solo de bateria enregistrat (crec) o, si més no, el primer que sentíem. I no era només un solo perquè la cançó durés el quart d’hora llarg. I la història del títol In-a-gadda-da-vida que, segons diuen, era degut a l’excés de LSD consumit a l’hora de malinterpretar un títol lleugerament més entenedor com “In the Garden of Eden”.

De tota manera, la lletra hi ajuda, bàsicament perquè no diu res. Pel que diu, podien haver-la fet tota a base de frases malinterpretades. Hauria tingut una mica més de sentit i misteri.


En aquells anys devíem estar entenent que tampoc no cal entedre-ho tot.


dilluns, de juny 23

Renaixent de jardí en jardí (1980)



Renaissance és un retorn a un lloc específic, a Blanes, al Jardín de Alá; és un retorn a unes persones específiques, a Habibi, a Joaquín, a José Angel, a Pilar, a Teresa; a una època específica, al canvi de dècada, a l’arribada als països de la tramuntana, als països de la negació per disminució i no pas per anul·lació, als països que tot i la costa calia anar en contra dels braus, i com a exemple el toro Fernando.

Renaissance és aquella veu de l’Annie Haslam, aquell ritme d’en Jim McCarty (que havia estat també bateria dels Yardbirds), aquells arranjaments, però també aquells descobriments culinaris, sanitaris, filosòfics, degustatius, ecològics, naturistes, macrobiòtics, integrals, polítics, reivindicatius, religiosos, mentals, artístics, autogestius... 

Hom podia anar vestit d’una altra manera, compartir l’espai amb gent que tenia altres fums, parlar d’una manera que feia fàcil l’entesa amb un somriure, refer la xarxa d’un mateix no pas amb nous elements, sinó amb nous fils, com un macaramé vital. Un renaixement.

Us poso allò que devíem sentir milions de vegades al canvi de dècada, tot i que la cançó era del 73. Catifa del sol. Quan les cendres encara cremen.



diumenge, de gener 12

Tot el que hi havia per mirar (1966)





D’acord que no és cap prodigi musical. I segurament la lletra no marca camí. Però, sovint, en aquest país on visc ara, em trobo sovint fent el que diu la cançó i em ve a la boca. Potser perquè és fàcil de recordar. Potser perquè és fàcil d’entonar. Potser perquè el tòpic sempre és el tòpic, i de tant lluitar-hi acaba imposant la seva identitat. Mirando al mar

Devia aprendre la cançó de la ràdio de finals dels anys cinquanta i començaments dels seixanta. El bolero és molt més antic. He trobat que és del 1949. Sembla que el bolero l’havia escrit el mateix cantant, Jorge Sepúlveda, bolerista de moda de l’època.

La història de l’autor té el seu què. Als seus 19 anys havia lluitat a la Guerra Civil Espanyola com a republicà. Es deia Luis Sancho Monleón i era de València. Acabada la guerra i després de la depuració corresponent va aconseguir feina de comptable justament quan resulta que a Madrid triomfava l'Antonio Machín que fugia de França i de la Segona Guerra Mundial.

Doncs el nostre prota se’n va a Saragossa disposat a cantar boleros i pasdobles. Canvia de nom. D’allà passa a Madrid i el 42 comença a triomfar a la sala Casablanca. Es veu que té una llarguíssima llista d’èxits que no correspon en aquest espai de ressenyar.

Quan jo començava a escoltar música –o sigui, quan vam tenir ràdio a casa– sembla que va haver un rebrot d’aquest tipus de músiques romàntiques. Fins i tot quan ja era una miqueta més grandet, la televisió espanyola va emetre una sèrie de programes, que es deien Mundo Camp que va fer que gent com en Jorge Sepúlveda tornessin als escenaris. Segurament és d’aquesta època la incorporació de la cançó en el meu identitari musical.

No crec que hagués vist mai el mar. El més semblant podia ser l’embassament de Camarasa. És per això que n’he rescatat la foto del 66 (amb el meu germà petit i amb ma mare passant pel fons). La resta ho posaven la melodia i el to planyívol que comença amb aquell “Bajo el palio de la luz crepuscular”.

Pal·li com el que es feia posar el senyor que governava llavors. Per a ell també començava a ser una mica crepuscular. Però Déu n’hi do el que va aguantar mentre “el cielo va perdiendo su color”...


dimecres, de gener 1

I van passar (i segueixen passant) - 1976


També va ser als “Pagesos”. Un concert. Molta menys gent que amb l’Isaac i en Llach. Podríem dir, simplement, que “poca gent”, però va sortir aquell senyor amb la guitarra, i deia: doncs ara cantaré aquesta, doncs ara cantaré aquella altra, com si anés fent sobre la marxa, improvisant, sense cap llista prèvia, mirant-nos les cares i traient coses del bagul, a l’atzar, i deixant-les sobre la taula: serviu-vos.

Tenia el parlar de la terra, i això estava bé i no estava bé. Estava bé perquè era de la terra, però els de la terra estaven molt sentits; ens sorprenia una mica més el parlar sibil·loelegant i neutrovocàlic de l’Empordà, i no tant el dels ja-molt-més-vistos-i-sentits barcelonins. Lo Xavier Ribalta era tot a raig, un doll de veu, energia pura, tot desmesura, poc o gens domesticada, poc o gens depurada, lo Raimon de la Noguera, l’homenàs cantaire; però d’atrevit ja n’era, ja, i musicava coses que necessitàvem que algú ens posés a taula, clàssics, noms que havíem de recuperar, reciclar, assumir. Sort en teníem.

Amb ell se’ns van fer més familiars noms com Apel·les Mestres, Maragall, Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, i alguns anònims tocacrostons...

I deia: “Caminem, sempre avant, caminem”.

Segur que sense ell també hi hauríem anat. O potser no. L'any 88 va publicar un disc amb versos d'Apel·les Mestres.

Fa poc, visitant el Museu de l’Exili, a la Jonquera, em va retornar el No, no passareu. I van passar, i tant que van passar, però no juguem a amagar els records ni els sentiments. En Xavier no hi juga pas.

dilluns, d’agost 26

La Presó d'en Serrat (1968)


La presó de Lleida by Joan Manuel Serrat on Grooveshark
En el moment en què en Serrat va organitzar el sarau d’Eurovisió per, tot seguit, començar a editar discos en castellà, fins i tot amb traduccions de cançons anteriors catalanes, i just abans de començar la seva conquesta particular de Sud-Amèrica, ja preparant el cançoner d’en Machado, en Serrat va editar un disc especial.

Es va dir Cançons Tradicionals. L’Antoni Ros-Marbà li feia les harmonitzacions. Del disc se’n destacava una mena de cançó oblidada que tothom va redescobrir i va esdevenir un èxit: El ball de la civada. Sortosament no se li va acudir de publicar El baile de la avena. O, si se li va acudir, no ho va fer.

Però per al pobre lleidatanet que començava a esquerdar la clova de l’ou, l’estrella absoluta del disc era La Presó de Lleida. Perquè era del país, perquè contradeia l’ordre franquista i perquè sonava bé. De fet, sonava molt bé.


Era com mirar a terra i descobrir que hi havia uns peus: els meus. Que ens acabarien penjant a tots, això ja se sabia però no hi pensava.

dilluns, d’agost 19

Whitout you (1972)

Without You by Harry Nilsson on Grooveshark


Torno als carrers de Lleida, a la zona de la Paeria, a tocar del Principal. Allà hi havia alguna cosa de Juventud o semblant. Devia ser l’època que el règim jugava amb maquillatges de la senyoreta Democratis. Algú dels Maristes (¿en Pueyo?) va fundar una mena de grup mixt amb no sé quina finalitat. A mi em va interessar, no la finalitat, sinó el fet que fos mixt. Vaig caure automàticament enamorat d’una tal Marta. Només de veure-la començava a sonar el piano.

Ens reuníem al pis aquell del Principal –o ens vam reunir un cert temps– on discutíem del que fos, i podíem demanar el tocadiscos i escoltàvem música. Dissortadament tenien molt pocs discos. Era l’època d’en Gual perquè recordo la cançó Well, well, well, que ell pronunciava Gual, gual, gual. Si em poso a recordar en Gual les músiques es barregen, però si em centro en el grup –tenia un nom pompós, totalment desproporcionat, però m’ha fugit del cap–, la cançó per excel·lència és la tonada ensucrada del Whitout you.

Una cançó per a un sapastre enamoradís, aprenent d’aficionat i aficionat a aprendre. I can’t live if living is whitout you. Primeres morts d’amor.

Curiosament en John Lennon (el del Well, well, well) i en Harry Nilsson (el del Whitout you) van ser companys de disbauxa i fins van fer una cançó plegats. Però això són històries que no acaben de venir al cas.

dilluns, de juliol 9

Anant al tros amb cavall i pistola (1961)


Bonanza by Theme on Grooveshark
Diu la historia que quan jo tenia tres anys, acabats de fer, es va començar a emetre als Estats Units una sèrie de televisió que seria la primera enregistrada en color. Jo trigaria tres anys més a veure-la, i en blanc i negre. 


Si en aquella època ja començava a dominar el castellà, per força, ja que havia après a llegir i a fer operacions matemàtiques en aquella llengua, la sèrie televisiva tenia el seu misteri, ja que parlaven un castellà que després vaig saber que era mexicà. 


Bé, suposo que sabeu que parlo de Bonanza, o sigui dels Cartwright, una família de boyscouts a cavall que tenien una casa de cágatelorito que es deia Ponderosa. No sé si en algun altre lloc ja he explicat com va ser que vaig veure per primera vegada un televisor encès, sense cap pista ni preparació prèvies. I asseguraria que el primer “programa” que recordo tal qual era un capítol d’aquesta sèrie (que va durar fins que ja tenia cotxe i carnet...). 


La sèrie començava amb una musiqueta persistent mentre es cremava un plànol (això que es cremés no ho acabava d’entendre però reconec que feia el seu efecte). Després sortien els protagonistes, però, alerta, mai pel mateix ordre, que així no s’enfadava ningú. El barret, el cavall, el sheriff quan feia falta, i un cor enorme que no impedia fer servir la pistola de tant en tant, que als Estats Units això no és problema. 


Després va començar a resultar avorrida i repetitiva, però el virus ja estava inoculat i anava fent per dins...

divendres, de juny 22

La Rosa té un roc a la faixa (1977)



Rose of Cimarrón by Poco on Grooveshark

Devia ser poc abans d’acabar els estudis oficials (els altres encara no els he acabat) i d’anar a complir amb el meu deure militar (hi vaig anar però no sé si el vaig complir) que devia arribar-me la cançó i el disc que l’acompanyava. Giràvem per Lleida, llavors, el disc i jo.

El nom grup no em deia gran cosa (atenció: és un acudit) ni el títol del disc i de la cançó principal. De fet, vaig pensar durant molt de temps, que es tractava d’una típica cançó d’amor. Que m’havia de pensar jo que es tractava de la versió oklahomanesa del Torna, torna, Serrallonga. I el que em faltava encara per trobar-me cara a cara amb la Comtessa de Molins. És ben bé, que tot està escrit (i si no està escrit d’abans convé que algú que en sàpiga ho faci després).

El grup es diu Poco. La cançó, Rose of Cimarron. El disc, igual. El compositor, Rusty Young. Diu que es va inspirar en un fulletó d’històries d’Oklahoma. Diu que “she fed them, mended their wounds and send them on their way. Or so they say.” El que us deia, la Teresa de Molins, més o menys en la mateixa època. Clar que això, sigui veritat o no, és ara que ho sé. Apa que no vaig pensar que la Roseta del Cimarró no devia ser sinó una floreta a qui el cantant deia que era la més bella del veïnat. També és cert que la cançó agafa un to d’himne que contradiu l’avellutament de la veu i de les musiques.

En el disc hi havia altres troballes. Però aquesta forma un bon gruix en els sediments musicals de la meva biogeologia. 

dijous, de juny 21

La Vall del Riu Aquell (2001)



La vall del riu vermell by Grup de Folk on Grooveshark
La veritat és que no sé quan es devia posar de moda –potser als anys setanta– ni quan en vaig començar a ser conscient que era una moda. Estic parlant d’una cançó que ha esdevingut –potser ja ha deixar de ser-ho– típica en els actes prodifunts.

Tinc la sensació que em sembla recordar que potser va ser la Teixidó que em va parlar d’un enterrament molt emotiu en què es va cantar la cançó, i que hi havia quedat molt escaient. ¿Quin any devia ser, el 74, el 76?

La lletra, ben trobada, si més no, d’en Joan Soler i Amigó, hi ajudava força. Una versió lliure. “For they say you are taking the Sunshine, / that has brightened our pathways awhile.

En tot cas, tot i que em sembla que no l’he corejat mai en cap acte de cementiri o de tanatori o de missa pels difunts, sempre que l’he sentit, on fos, quan fos, en la versió que fos, la Vall del Riu Vermell no parlava d’altra cosa que d’un adéu definitiu.

Diuen que en realitat va d’una noia canadenca que lamenta la partida del xicot. Després es va reconvertir en un espiritual negre. I que ha tingut tantes versions musicals com d’adaptacions a diferents situacions. Per no anar més lluny el batalló Lincoln, durant la Guerra Civil, la cantava a la batalla del Jarama. Johnny Cash té una cançó que es diu Please Don’t Play Red River Valley.

Apareix en aquesta llista de les Músiques Sense Les Quals no pas per apologia ni per cansament, sinó com a reconeixement kumbaià al Grup de Folk, que ens va dotar d’un himne que, de no existir, s’hauria hagut d’inventar. Una mica com L’hora dels adéus.


La versió és del 2001, del disc Els temps encara estan canviant.

divendres, de juny 15

Al darrere d'Immigrant Song (1971)



Lo Gual tenia els tres LP dels Led Zeppelin. Fantàstic. Però a la màquina de discos hi havia un disc senzill que a la segona cara hi apareixia una cançó que no era a cap LP. Hey, hey, what can I do? Concretament a la sala de màquines (sí, aquelles del milió, les pinball) de la pujada Santa Marta hi era. Doncs cap problema. Es posen piles al cassette, es posa moneda a la jukebox, i s’enregistra.
Recordo el dia. Vaig dubtar on posar el micro perquè la màquina dels discos era estèreo i tenia un bafle a cada banda. Vaig triar a l’atzar. Per un moment vaig pensar d’enregistrar-la dues vegades, una a cada bafle. Així que va començar a sonar la música i jo ja tenia el micro enganxat a l’altaveu, es va acostar ràpidament l’encarregat del local. “Ja hi som.” vaig pensar, “ara em dirà que això no es pot fer i l’invent a prendre pel sac.” Però no, curiosament es va posar al costat impedint que els curiosos fessin soroll i m’espatllessin la gravació.
Vaig donar-li les gràcies descartant de tornar-la a gravar de l’altra banda. I encara abans de marxar em va fer comprovar si s’havia enregistrat bé.
Doncs sí. Sí que va quedar bé, perquè vaig escoltar aquella cançó centenars de vegades gràcies al cassette. Al final tot s’acaba trobant, amb una certa decepció, no cal dir-ho. No m’hagués pas sabut greu que la cançó no es publiqués mai, i, fins i tot, que haguessin desaparegut totes les còpies d’aquell single de la sala de màquines.

divendres, de juny 1

El començament de l'últim (1988)


Vamos (instrumental) by El Ultimo de la Fila on Grooveshark
1988 – Va ser l’any del naixement d’en Josep-Esteve. Un naixement, i sobretot si és al setembre (un setembre de 31 dies), marca tot l’any. De menys nou mesos a més tres mesos. Dos anys després es repetiria l’operació amb la Ginesta.
Ell diu –perquè la seva mare l’hi ha insistit– que per llavors jo només escoltava El Último de la Fila. Segurament no és una veritat absoluta, però sens dubte sí és una veritat.
El Último de la Fila m’havia arribat a través d’en José Àngel, el primer any de Tossa, amb allò de “Quan la pobresa entra per la porta, l’amor salta per la finestra”. Havien tornat a sorgir a Ripoll, al mas de la Teresa: “Aquests dos (el Manolo i en Quimi) passen sovint per aquí, amb els gossos
El 1988 havien publicat Como la cabeza al sombrero, un disc molt estudiat, molt mesurat, molt equilibrat, molt uniforme, i així i tot, molt bo. Sí, sí, com sempre, la veu impecable del Manolo sobrevolant les músiques. Però també començava a prendre protagonisme l’artífex de les melodies, dels canvis de guitarra, del substrat musical. En Quimi, de qui després entendríem per què era tan bo amb la guitarra i per què deixava fer les veus al Manolo.
D’aquell any d’arrelament, pausat i accelerat alhora, al golf de Roses us convido a sentir-ne un minutet escàs del disc, un instrumental d’en Quimi, que es titula Som-hi (o sigui, Vamos), una mena de tema afegit al CD, que tanca l’àlbum. Clar que també us hagués pogut posar qualsevol dels 10 títols principals.