Ni la mama ni el papa (i la xicota, amb prou feines) - 1973

Havíem anat aterrant al heavy, més que res perquè el rock s’havia convertit en una cosa nyonya, massa tova, cosa de criatures. De tant en tant, però, se’ns trencaven els esquemes i ens tornàvem condescendents amb nosaltres mateixos quan fèiem una regressió.

Loggins and Messina van ser els responsables d’una d’aquestes regressions. La cançó culpable d’aquesta retrorevisió va ser la de Your mamma don’t dance. La música era d’en Jim Messina. I la lletra d’en Kenny Loggins. Però encaixaven perfectament. La cançó retratava la generació que havia esverat la generació anterior: Your mama don’t dance and your daddy don’t rock and roll.

I seguia donant consells com “if you’re out on a date don’t you bring her home late cuz it’s a sin.” Doncs, sí, aquesta era la tesitura, el cable on fèiem equilibris. També deia: “I pulled into a drive-in and I found a place to park – We hopped into the backseat where it’s always nice and dark.” Sí, massa cutre per a un heavy convençut, però excessivament real i gràfic per a ignorar-ho. Em faltava només un any per al cotxe...

La cançó havia aparegut en longplay el 72 i en single el 73, que és quan els que encara tiràvem de ràdio la vam conèixer. El heavy el bevíem directament del casset. Segons la cronobiografia resultant d’aquest bloc, em va coincidir amb el meu pas per l’Episcopal. ¿Era el COU o encara era el PREU? Això diuen les dates però no tinc cap record que lligui una cosa amb l’altra. Donarem, doncs, credibilitat a les dades cronològiques. 

Els dilluns del 1979 (i dels següents)

A finals de gener del 79 un servidor era a la mili. De tant en tant em donaven una arma perquè havia de fer guàrdies i coses d’aquelles. En aquells moments ja em quedava molt poc de tanta comèdia.

Al febrer o al març em van deixar anar. A l’octubre començava a treballar en una escola de Blanes.

El gener del 79 a Califòrnia, una noia de 16 anys, la Brenda, havia agafat una arma i en un pati d’escola va ferir vuit alumnes i un agent de la policia, i va matar dos adults. Un cop detinguda sembla que no mostrava cap tipus de penediment i l’única explicació que va donar és que no li agradaven els dilluns.

O sigui: els periodistes i els policies insistien: Tell me why, i ella responia planerament: I don’t like Mondays.

Bob Geldolf va llegir la notícia aquell mateix dia i li va sortir una cançó d’una tirada, com si diguéssim.

El grup d’en Geldof es deia The Boomtown Rats. I van publicar la cançó aquell estiu del 79 –mentre un servidor s’examinava d’oposicions– i va ser tot un èxit. Ho va ser durant la fira de Sant Miquel de Lleida quan un grup de mestres sense plaça vam abordar en Tarradellas, president de la Generalitat, que inaugurava la fira. I encara devia ser-ho quan vaig estar el meu primer curs com a mestre en una escola de Blanes, assaborint els aromes de les primeres llibertats –la de viure fora de casa, no envoltat de militars, a tocar del mar.

La cançó és una joia, tot i que mai no he tingut problema amb els dilluns.

L’oreneta picassiana (1969)

1969 – En el minso univers musical (la ràdio i la tele eren n’eren els distribuïdors sagrats i únics) hi havia una parella que havia de menjar-se el món peninsular. Venien de formar part dels Pekenikes, i després dels Brincos, i finalment s’havien establert com a parella musical.

Però un dia, ai las, un dels va modificar la veu enregistrada de l’altre, per a un disc, i sense que l’altre ho sabés, i quan ho va descobrir, el divorci musical va ser inevitable.

El de la conducta ofensiva era en Júnior. L’ofès era en Juan. En Júnior surt sovint a la tele, encara avui dia. Si no en sabeu el motiu, sort que en teniu. En Juan Pardo també va anar sortint durant un temps fins que, benaconsellat o sense benaconsellar, s’ho va anar deixant córrer.

Com a duet van durar tres anys. Un dels seus darrers èxits va ser Anduriña. I no fa pas gaire vaig saber –durant la visita d’uns alumnes gallecs– que anduriña vol dir oreneta. El que no sabia és que les orenetes poguessin migrar abans de tenir plomes (almenys això és el que diu la cançó; potser és una metàfora).

I el que tampoc no sabia és de què li venia a en Juan Pardo –mallorquí– d’escriure un tema en gallec, tal com diuen que ho va fer. Potser perquè qui manava llavors n’era.

En tot cas, he de reconèixer que Anduriña va marcar el preadolescent de catorze anys. Un piló d’anys després –ara– gairebé podria cantar-la tot i que el temps que fa que no la sento. Potser hi ajuda que és una balada, i que la lletra no és compendi de complexitat.

També diuen que en Picasso s’hi va emocionar, fins al punt que els va fer un gravat perquè sortís al disc. Però com que en Picasso era massa modern per a aquells temps del franquisme, van decidir de posar el gravat a la contraportada.

Senyors, senyores, tornant sol i a peu del cinema de Pardinyes, ja de fosc, per la carretera buida i per tots vostès, arribada la tardor...

No tinc ni un pèl... ni un (1991)

1991 - Sinéad O’Connor va saber com cridar l’atenció. Musicalment i no. Els alumnes de l’aula d’anglès de Camallera em demanaven que escoltéssim i traduíssim la cançó Nothing compares 2 U, que ells ja entonaven lliurement amb el text “No tinc ni un pèl... ni un”, suposo que ja sabeu per què. I ho vam fer. Aquesta va ser la presa de contacte amb la Sinéad.

Tanmateix, en el disc hi havia altres temes que em van acabar interessant més. Una bona llista. Dins la qual la de The Emperor’s New Clothes destacaria. Lletra i música de la mateixa Sinéad. Una lletra complicada que podria molt bé il·lustrar una situació personal.

Puc imaginar escoltant la música a tot volum, a Sant Pere, i no gaire lluny els meus fills, d’un i tres anys, preguntant-se què li agafava al pare com per escoltar allò i voluntàriament. Sort que no se’n poden recordar. Abans no tinguessin formada la plataforma dels records conscients, jo ja devia haver escoltat el disc uns quants milers de vegades.

La revolta de les hormones (1969-70)

1969-1970. Sexe. Una tercera part de por, o de terror, o de respecte. Una altra part d’atracció imbatible, fatal. I una última part d’alguna cosa que no sabíem, digues-li misteri, digues-li absurd.

El sexe era més el que ens explicaven –vés a saber si era cert– i el que ens imaginàvem –que segur que no era cert– que no pas el que experimentàvem en primera persona (en primeríssima persona).

Una part de l’aprenentatge sexual també podia venir per part de la música. Una de lenta i una altra de moguda.

En Serge i la Jane, europeus, hi posaven l’experimentació morbosa, una cosa que feia gràcia per força o per ignorància, esnobisme, manilles, fum, lentitud arrossegada, coses de parella... Va ser publicat, és clar, l’any 69.

En James Brown, nord-americà, hi posava el furor i l’ordinarietat, la insistència mecànica, l’obscenitat riallera, coses de grups sorollosos... Va ser publicat l’any 70.

I això érem: pedants, ignorants, morbosos, maquinals, instintius, gentils, obscens...

No sé si eren els mitjans on escoltava música (la ràdio, les discoteques, els guateques amb els amics) que barrejaven els dos temes, o si només és la meva ment que n’ha acabat fent un híbrid. Per no acabar fent res malfet, evito el potipoti de les dues cançons, però segur que us ho esteu imaginant. Je t’aime get up moi non plus like a sex machine.

Enamorat sense enamorada (1970)

1970 - Suposo que arriba el moment d’enamorar-se per primer cop, de qui sigui, com sigui. Enamorar-se com a sortida de la disbauxa hormonal, a més a més del canvi de veu i dels quatre pèls al bigoti i per la resta del cos. La veu ja ha quedat com ha quedat. I els quatre pèls han quedat en quatre mil, al bigoti i a la barba, ara tots blancs, i a la resta del cos escampats amb generositat.

Tornem al primer enamorament. Anar parant la canya, que en diuen ara. Donar cops de cec, que s’escauria més. A les palpentes, amb les mans lligades, i sense conèixer el terreny. Dramàtic. Patètic. En fi, hi hauria molt per explicar, però la intenció d’aquest escrit és la banda sonora.

Una música que anava al pèl a aquell dramatisme patètic la va posar en Nilsson. La cançó es deia Without You. Un tema quasi d’amagat. Només per mostrar sensibilitat davant d’aquell espècimen homogamètic tan curiós. Com el cantant mateix, que ens descobria l’èxit que podia aconseguir algú que es distanciava tant del machoman.

En Nilsson va fer més coses. Per exemple una cançó amb en John Lennon, Old Dirt Road, amb fama de ser un dels temes més depressius mai compostos. Però, què voleu, jo insisteixo en el joc de veus (de veu) del Without You.

No puc, encara, sentir la cançó sense reviure alguna d’aquelles situacions que no explicaria públicament ni sota tortura malaia. Per sort ja no l’escolto gaire sovint. 

Un lloc on anar a parar (1972)

John Mayall, vam aprendre a dir. I els Bluesbrakers, i amb prou feines sabíem què era un blues. I el John tocava amb gent de categoria, com l’Eric Clapton de qui en sabíem el Sunshine of your love, amb Mick Taylor, que al cap de quatre dies es va convertir en el jovenet dels Rolling Stones, i amb altra gent que ens esforçàvem perquè ens sonés el nom, i sort que teníem memòria lliure i en condicions.

Però quan em diuen John Mayall em situo en un moment indeterminat de començaments dels 70, quan amb prou feines em deixaven entrar a les discoteques, i el més fort és que, a més de per les noies, hi anava per la música. La música pertanyia a la secció de “moguda”. Les noies pertanyien a la secció de “lenta”. I d’entre les músiques “mogudes”, alguna d’estranya, psicodèlica, diguéssim, tot i que no en tenia res de psicodèlica. Però ens faltava vocabulari.

La cançó era Room to move i, després de vés a saber quants solos de guitarra, entre riffs i beats de totes les categories, de cop i volta quedàvem esparverats d’aquella harmònica, incontestable, inqüestionable. Ho ballàvem o no, ens movíem o no, ens traslladàvem o no, maldestres, hipnotitzats, litúrgics... com una marea informe a la pista de ball, amb els llums de colors que més aviat ens atordien i feien un flac favor a la música.

Veig que en Mayall continua (o continuava fa poc) tot i tenir l’edat de mon pare. Jo em vaig quedar amb aquell estereotip, i encara el porto incorporat.

Castella comunera al cor de l'Empordà (1982)

1982 – Parlar de los Comuneros és parlar d’en Germán. En Germán era carter a Sant Miquel de Fluvià. Vivia prop de l’escola. Ens portava les cartes. Si podia es quedava a fer una mica el comentari. Si no, saludava i anava per feina, i ens deixava anar per feina a nosaltres. De tant en tant apareixia per casa, i es quedava a dinar o a sopar o a fer-la petar. Ens posava al dia de la situació política de les Castelles. Tècniques i tàctiques antigrisos. I ens il·lustrava de la història antifranquista de les seves Castelles. Un dels seus temes preferits era Los Comuneros.

Jo havia fet el servei militar en aquells paratges, i sí que havia vist alguna pintada, sobretot en pobles petits del camí d’anada i de tornada (que vaig fer poques vegades, és cert) enaltint els Comuneros. No havia investigat. Era una època de trànsit. En Germán va veure clar que allà hi havia una llacuna d’informació que calia resoldre. I s’hi va posar. Amb el disc dels Nuevo Mester de Juglaría ho va tenir més fàcil. Va ser una lliçó llarga i profunda. En Germán podria ben donar-se per satisfet. Padilla, Bravo i Maldonado el podrien inscriure en el club d’honor de portadors de la flama comunera.

Sé que els Nuevo Mester van fer una nova versió del disc fa pocs anys (el disc original era del 76). No l’he sentida, la nova, ho confesso. També confesso que els vaig escoltar en altres discos, uns quants, però que cap no va desbancar la força i la fluïdesa del disc del Germán.

Germán va desaparèixer pocs anys després, per canvi de destinació, crec, ajuntant-hi problemes familiars. En un no-res li vam perdre la pista. I la seva imatge –d’una humanitat persistent, sociable, compromesa– va quedar lligada a un disc i a un passatge històric dels que cal reivindicar al seu estil: amb persistència, sociabilitat i compromís.

Tot acompanyant el missatge us comparteixo el moment final del disc, en què després de traïcions i ajusticiaments, ells creuen que encara hi ha espai per a l’esperança. Castilla, canto de esperanza. He tornat a aquells paratges, i me’ls he mirat diferent. Era un deute comuner, un deute a en Germán. Allà on sigui, salut!

Fora de la llei i prop del mar (1978)

Havíem passat l’hivern perduts per les muntanyes del Bernesga. Una manera de reviure el febrer del 56 –els que hi eren. Però al febrer, precisament, ens van empaquetar cap a Astorga. Aquell maig va nevar, a Astorga. Doncs sí, del “servei” se’n poden explicar moltes, però això ho deixo per als altres. A mi em fa mandra (a vegades una mandra rabiosa) explicar-ne coses. Ni disfressant-ho de crònica de l’absurd, ni malparlant de la vida militar, ni sabent que faria riure.

Però un matí un noiet (bufó, amb el cabell una mica més llarg que els altres, fins i tot amb un serrellet ros, que feia de cambrer d’oficials o de suboficials) que dormia al mateix megadormitori però no sé on, va posar el seu tocadiscos a la sala gran, on passàvem revista, i hi va posar un disc, que li acabaven de portar, segons explicava al seu seguici, i a tot volum. No deixava de ser una fatxenderia, és clar. Però aquell dia l’hi vaig perdonar. Fins i tot m’hi vaig acostar, malgrat la distància de “rang” existent entre ell (i els que l’envoltaven) i jo. M’hi vaig acostar per mirar el títol del disc. Ell va estar-me nomirant, com si estigués vagament recelós que li toqués el disc, cosa que no vaig fer. “Outlaws” deia la portada. No em va caldre gravar-m’ho a la memòria. Abans de tornar-me’n a la “meva zona” ens vam ullar. No va ser allò de “sostenir-se la mirada”. Cap expressió. Ni de simpatia ni d’antipatia. No ens vam dir-nos res. No teníem res a dir-nos i no crec que ens tornéssim a mirar. Ni ell no ho necessitava ni jo tampoc.

Des de la meva zona, però, vaig continuar sentint el disc. Impossible dir si era la música en concret o la música en aquell context o la música en aquell moment, però allò era la música de “fora d’aquell lloc”, era la música dels “fora de la llei”. Alguns mesos després –massa mesos– es va acabar la mili. Una de les primeres coses que vaig fer de la meva reestrenada pseudollibertat va ser un homenatge al període anterior. Vaig buscar el disc i no va parar de sonar durant dies. Continuava tenint el mateix gust tot i que n’havia perdut una part de la intensitat. Després va anar quedant enterrat a poc a poc, com l’any que havia passat en pausa de mi mateix.

El setembre del 2009 un dels guitarristes i cantants i compositors de la banda –en Hughie Tomasson– va morir d’un “aparent” atac de cor (així va quedar documentat). Segurament sabia que alguns dels seus temes havien estat importants per a molta gent, però ignorava el meu cas. Com que no estic en condicions de fer-li-ho saber, comparteixo amb vosaltres el seu Green Grass and High Tides. No deixa de ser xocant que quan vaig sentir la cançó per primer cop, sense ni ser-ne conscient, jo era a relativament pocs quilòmetres de la “costa verda” on l’herba verda arribava ben bé fins la línea de la marea alta.

Desert sky (we need new dreams tonight)

1987 - Jo baixava de l’hort, amb els pantalons de fangar. Visitàvem en Jordi, que tenia una enorme reputació musical. I entre pilons de discos de música clàssica tenia el The Joshua Tree dels U2. Simplement el vaig veure. No el vaig escoltar, llavors. Però ja ho vaig tenir clar.

Quan el vaig tenir, al cap de poc, el portava a un dinar a Parlavà on va ser destripat del davant i del darrera. Qui em pensava que l’assaboriria proclamava que era poca cosa més que sorollós.

Això separa les persones. Aquella vetllada em va portar més a prop de la guitarra de The Edge i dels bleixos d’en Bono.

Un cop superades les cançons estrella, com Where the streets have no name, I still haven’t found what I’m looking for, With or without you, que, a més a més, eren les tres primeres, van anar arribant les altres.

D’entre la segona línia de foc, he estat dubtant entre One Tree Hill i In God’s Country, totes dues amb un fort component paisatgístic. A hores d’ara ja deveu haver endevinat que he optat per la segona, no sense problemes de consciència.

Potser és el seu àlbum més americà. Però no importa, si l’Amèrica amb que sintonitza és el desert de Mohave i els seus arbres que semblen implorar déu. Recordem el fort component catòlic dels irlandesos. Encara ressonen el Desert sky a les parets de "la cambra de música", tot i que la cambra ja ha desaparegut. O això crec.

Help, ajudeu-me! (1972)

Hi ha una llista inacabable d’anècdotes compartides amb els antics veïns de la Torre que es podrien resumir i il·lustrar amb una cançó. ¿Una cançó? Alerta: us parlo del “Help! Ayúdame!” d’un tal Tony Ronald.


D’acord. És una cançó que tothom coneix i ningú no suporta. Però la necessito si vull condensar alguns estius de collir peres a ple sol, de curses fins al riu i tornar, de viatges a Lleida amb la furgoneta dels veïns, d’anar al ball dels Campos, de pantalons de pota d’elefant i la camisa descordada fins a mig pit, de cabells incipientment llargs, d’afaitar-me amb la navalla acabada d’esmolar del pare, de cartes a noies que demanaven correspondència a les revistes, d’informacions d’urgència sobre fisiologia femenina, i en Dionisiet que diu: quan tingui tocadiscos aquest serà el primer disc que compraré.


No sé si va tenir tocadiscos, que suposo que sí, ni si va comprar el disc, que suposo que no.


Rememorar aquelles boires baixes del temps requereixen aquesta única banda sonora. Casualitat, suposo, tot i saber que les casualitats no existeixen.


La cançó és del 71. Però en aquella època les cançons duraven quisapló. En realitat es titulava Get me some help. En Tony Ronald, un holandès que en realitat es deia Siegfried Anthonius Den Boer Kramer, la va versionar a uns quants idiomes. Un exitàs. Si no la volies sentir havies d'apagar la ràdio. El tema l’havia escrit en Daniel Vangarde, un compositor francès que en realitat es deia Daniel Bangalter, molt conegut a l’època (¿recordeu el Oh, oh, July dels Fórmula V?).

Perdent el que no ens mereixem (2010)

Els Linkin Park van entrar a casa juntament amb Green Day. Els portava en Josep-Esteve. I van ser escoltats sobretot l’estiu del 2004, tot i que l’estiu següent encara escoltàvem Meteora i American idiot.


Després va aparèixer Minutes to Midnight. També va entrar a casa però no va fer tant de soroll. Va aparèixer el CD al cotxe –algú se l’havia deixat– i va acompanyar-me en alguns viatges.


Tanmateix el disc del 2010, A thousand suns, sense que segurament s’ho mereixés del tot, va ser el que va revitalitzar tota la breu discografia acumulada –part de la qual subreptíciament– i engegà la curiositat sobre aquells californians que sabien sonar amb tan fràgil contundència.


Durant aquell mateix 2010 es van promocionar dos temes de l’àlbum: The Catalyst i Waiting for the End. Tanmateix el meu cotxe podria certificar que els dos temes més reescoltats no serien cap d’aquests dos. Un d’ells és Burning in the Skies. L’altre, m’ho reservo.


El Burning in the Skies no és terriblement original, s’assembla a altres cançons, del LP i d’altres. Però em resulta evocador, tant l’embolcall musical, com el solo de guitarra, com la mateixa tornada que va cantant en Mike Shinoda: I'm swimming in the smoke / Of bridges I have burned / So don't apologize / I'm losing what I don't deserve. Pot estar parlant de qualsevol cosa, evidentment. Però el títol del disc i moltes de les lletres del disc sembla que van a parar a temes de fons: les guerres, l’energia nuclear, i la relació entre totes dues.


Segurament estic d’acord amb les lletres apocalíptiques, però també podria ser que no. Tant li fa. Un s’adapta els significats segons li convé, sempre que la música acompanyi. I els Linkin Park acompanyen. El d'aquest i dels seus tres discos anteriors.

Retorn a la família (1970)

S’havien acabat els Beatles. En tenia una molt vaga consciència. Una portada d’una revista penjada a l’aparador i algú que comenta entre emprenyat i decebut. “Sí, home, quins collons!”. I reculant una mica més en el temps sento un connat de conversa entre mare i fill als Alamús –hi havia anat a ajudar a collir, a l’estiu–. La mare que diu que sí que ho feien bé però que s’havien tornat molt estremats i s’havien deixat los cabells llargs per cridar l’atenció, i el fill que li diu que calli que no sap res.


O sigui que s’havien acabat i jo els anava descobrint de mica en mica. També els descobríem a través dels seus antics integrants. Cadascun buscant-se la vida. Però en Lennon que ja se la tenia buscada. Com si esperés a desempallegar-se d’aquells pallisses per anar fent camí amb la seva xicota.


A la màquina de discos de Lleida que ja ha sortit en aquest bloc referint-se al Hey, hey, what can I do?, sonava una cançó feta a base d’uns acords raríssims, o si mé no m’ho semblaven. Era en John Lennon i la seva Plastic Ono Band interpretant el Mother.




La lletra de la cançó –aleshores totalment opaca per a mi– era de les de sucar-hi pa. Crida sa mare, morta atropellada per un policia borratxo. Crida son pare, que abandonà la família quan ell era un nadó. I tant de reclamar ve de les sessions que en Lennon feia de teràpia primal, tutelades per la seva dona, en què intentava trobar l’essencial d’ell mateix. La mateixa teràpia donaria lloc a altres temes interessants. Working class hero, per exemple. Deia que la intenció de Mother se m’escapava, si més no en els detalls, però crec que en el fons l’entenia perfectament en la intenció: Mama don’t go, Daddy come home.


Ara, el millor de la cançó és el vestit: la veu i el piano d’en John, la bateria d’en Ringo Star i el baix d’en Klaus Voorman. Res més. El vestit nou de l’emperador, però el dia que l’emperador va anar més ben vestit.

El començament (1978)

Recordo la darrera conversa que vaig tenir amb en Quim, a Lleida. Hi havia la seva germana Glòria. Si haguéssim estat preparant una conversa de comiat no ens hauria sortit millor. Crec que no n’he tornat a saber res més, ni directament ni a través de cap amic comú. Sé per internet que té consulta a Lleida.


En aquella última trobada també vam parlar de música. Devia fer temps que no ens vèiem i volíem saber de quin pal anava l’altre. No sé quin pal anava jo però ell em va fer una inacabable apologia dels Genesis. Sí, sí que els coneixia però, vés...


Potser aquell panegíric em va influir més del que era previsible, perquè em vaig trobar al cap de poc escoltant Genesis a totes hores, i vaig acabar entrant en el club del Quim, amb un retard considerable.


Tinc els meus seriosos dubtes de com il•lustrar aquella incursió dins el Rock Art, però sé del cert que serà alguna peça de l’època Peter Gabriel. És sabut que va ser el 75 que el Peter va decidir de deixar el grup en mans d’en Phil Collins, que ja hi era des del 70. En Phil també té el seu què però... Anant garbellant, a la fi em quedo amb The Musical Box (hi ha un vídeo d’un directe impagable penjat al Tutub).

I això vol dir deixar de banda The Lamb Lies Down On Broadway, amb les fotos d'Hipgnosis! No sé si em caldrà una altre missatge per resoldre una injustícia tan descomunal.

Himnes per sortir corrents (1975)

A començaments del 75 jo tenia 18 anys però encara no podia votar. Com que no ho havia fet mai, tampoc no ho trobava a faltar. Però...


Va ser en un concert als “Pagesos”, una sala de Lleida que va fer de teatre, sala de ball i altres coses amb més o menys encert durant molts anys, a tocar del Clot de les Granotes. I podria ser que encara existís a hores d'ara.


Doncs en aquell concert hi actuaven en Joan Isaac i en Lluís Llach. Encara no es coneixien; no entre ells, sinó entre la gent, entre molts de nosaltres. O se’n coneixien algunes cosetes, una mica barrejades i molt distorsionades. Només us diré que mentre actuava en Joan Isaac alguns li demanaven que cantés L’estaca, i ell s’entestava a anar cantant Però no em robareu la força. I els que no sabíem què era l’estaca, intuíem que devia ser l’hòstia, de cap manera se’ns havia de notar que no sabíem què era.


Evidentment recordo aquestes cosetes, més que no pas la major part de les cançons. Quan després, en el concert, va sortir en Llach ja tots vam tenir clar qui era qui. I vam adjudicar la cançó a qui pertocava. Estàvem actius, escoltant, i a punt per si calia sortir corrents i rebre alguna garrotada.


Pocs anys després vaig anar a veure en Llach al Principal, però aleshores jo ja dominava el tema i sabia tot el que calia saber, era un convers amb tots els ets i uts. I no calia estar preparat per sortir a corre-cuita. Va ser en aquell segon concert multitudinari que va estrenar mundialment la cançó Laura, I ja s’havia inventat el Viatge a Itaca i tots ens omplíem la boca amb Kavafis.


Però en l’altre primer concert encara teníem la boca buida. Sabíem coses però la major part no sabíem que les sabíem. Tot semblava nou. Acabat de destapar. Érem molta gent i tots amb necessitat d’aprendre. Ens calia aprendre a ser catalans. Per sort vam tenir bons mestres.


Crec que el primer disc que vaig tenir del Joan Isaac (a Lleida no dèiem “d’en” sinó “del” i, si per algun motiu fèiem pausa després de “de” calia continuar amb “lo Joan”)... Bé, això, que el primer disc del Joan a entrar a casa va ser Viure. I segurament el primer disc del Llach que vaig tenir devia ser el Viatge a Ítaca. Me’ls devia escoltar milers de vegades. Permeteu-me, però que reculi als precedents: en honor a aquell concert us en poso els dos himnes activistes.

Ai, las: no he pogut trobar enlloc el Però no em robareu la força. Seguiré buscant!

La Joana d'Arc amb americana (1988)

És cert, vaig comprar el disc perquè me n’agradava la música. No els havia vist ni en vídeo, ni havia escoltat les lletres amb atenció, no sabia de què anaven ni ells ni les cançons.


Devia ser cap al 88 que vaig aparèixer a Lleida amb el vinil del The Queen is Dead, i mon cunyat, ell sempre més modernet, va estranyar-se’n: ¿Tu? ¿Amb un disc dels Smiths?


No sé si hi havia motiu o no. I és cert que quan vaig veure’n vídeos amb en Morrissey dislocant-se sense arrugar l’americana, i quan vaig llegir les lletres, vaig pensar: Home, també és normal que se n’estranyin.


Però la música m’agradava, en Johnny Marr en plena efervescència discreta, fins i tot la manera d’en Morrissey de passejar-se per sobre les frases: Hang the DJ, Panic in the streets of London, I've got no right to take my place in the Human race...


Home, jo no era ben bé un pijo consentit i sense ocupació. Tenia ocupació que, a més d’agradar-me, necessitava per poder cobrar cada mes i gastar-me alguns calerons en discos com aquell. La meva absoluta solidaritat amb la pobre víctima del bocamoll de la cançó, tot i que potser no calia sentir-se com la Joana d'Arc a la foguera, total perquè malparlin una mica d'un.

Senyor dels Temps (1977)

1977. Poso aquest any com en podria posar qualsevol altre. Magna Carta és una música que vaig començar a escoltar en alguna època –com qui diu sense adonar-me’n– i que devia d’anar deixant d’escoltar de la mateixa manera.


Crec que tenia aquest disc que us poso, el Lord of the Ages, i també un altre d’anterior, el Seasons. No devien ser discos que escoltaria amb bogeria, amb necessitat física de sentir, però que sí que devien d’anar sonant de tant en tant, intermitentment, deixant anar el seu pòsit, o la seva llavor, imperceptiblement.


I com em passa alguna que altra vegada, el nom m’ha vingut per atzar, i la primera cançó m’ha fet pensar en la segona, passant de l’Easy if you try al Give Me No Goodbye, i al final t’adones de les vegades que vas arribar a escoltar aquells discos, de postadolescent a Lleida, o fent de guerrer de l’antifaç per les terres de Lleó, o buscant-me la vida per Blanes i Tossa i Sant Miquel de Fluvià.


La cançó del Lord of the Ages és del 73, però em suposo que l’acostament definitiu a aquest tipus de música em va venir uns anys després. En aquell disc també hi havia el Father John, que és possible que us soni. I el Wish it Was. Totes compostes pel Chris Simpson. Una màquina (de vapor). I una portada obra d’en Roger Dean, que... tela.

Beibi com va? tut-turururú (1968)

El back no portava cap problema. El come no gaires; que no es pronunciés la e final ja era normal: s’ho havien copiat dels francesos, i que la o no fos gaire o segurament era perquè es barrejava amb la música i ho deien de pressa, sense fixar-s’hi. La gran novetat era el baby. Que la a la fessin ei, ja era un mica excessiu. I aquella mania per posar una y grega al final de les paraules... Però, vaja, eren anglesos, ja se sap.


La meva vida consistia en treballar a la granja i anar a Lleida a col·legi. El meu amic d’aleshores era el Conesa (amb aquest nom se’l coneixa a classe; per fer-lo enfadar li dèiem Conejo). Vivia a tocar de la plaça Sant Joan (aleshores plaza de España) en una casa que ha desaparegut. Quan hi passo, a hores d’ara, sovint se m’hi va la vista, cap al carreró on vivia el meu amic. ¿Què se’n deu haver fet?


Anàvem i tornàvem junts d’escola. Alguna vegada va venir a la torre. Més de quatre vegades devíem parlar de la cançó de moda. No era pas gaire habitual que una cançó en anglès es posés contínuament a la ràdio. Però aquesta tenia molts avantatges: era enganxosa, repetitiva, no deia res que no es pogués dir. I a la ràdio no es veia la foto: no sabíem que alguns del grup eren negres.

I aquesta no la van traduir al castellà,com se solia fer en altres. Vam començar a aprendre anglès, vés per on. El grup es deia The Equals,  però quan a la ràdio es volien marcar un punt, pronunciaven Di Íquals. Vam intuir que allò de l’anglès havia de ser més estrany que un deu en mates.

Marianne versus Suzanne (1960-76)

Suzanne. Era electritzant. Una veu tan greu havia de dir coses profundes, necessàriament. No acabàvem d’entendre la lletra, la veritat, i com era que hi sortia en Jesús embolicant la troca d’una cançó que semblaria que era d’amor, però és que els jueus, ja se sap. Ara bé, se sabia que parlava d’un riu, de les barques, i la música es movia com l’aigua o com les fulles dels arbres de ribera, i aquella imatge esplèndida de “the Sun pours down like honey”...
Suzanne. També corrien llibres de poemes d’en Leonard Cohen, en edició bilingüe, i no en trèiem l’entrellat ni en anglès ni en castellà. Potser no teníem l’edat d’entendre-ho, o que la traducció era una cosa precipitada per la mort del dictador. Però era igual, amb les paraules ens tornava la veu, la balada.
Suzanne era un referent. Curiosament ha continuat essent un referent, de l’època, de l’autor, i d’aquells nosaltres que vam deixar de ser però que alguna cosa devíem continuar essent, si no no s’entendria. Va ser igual quan vam saber que la Suzanne va existir de veritat, que era la dona d'un amic seu quebequès, però que en Leonard només va flipar imaginant-se fent l'amor amb ella. Oooooooooh!
Marianne. I és clar, també hi havia la Marianne. Ostres tu, tanta dona ja comença a ser sospitós. No serà en Leonard un d’aquells que preguen en el moment del coit, i que, per tant, necessiten tenen un rotllo o un altre per no faltar a les seves obligacions religioses. Deia: “I forget to pray for the angels / and the angels forget to pray for us.”
Marianne. Fins la propera, li deia. Ens veiem un segle d’aquests. Quedem al geriàtric. ¿Però es pot fer això? Dir adéu a una noia, si el problema que teníem en aquella època és que si una noia et feia una mica de cas, t’hi enganxaves com una paparra. I va i també. També la Marianne va ser real i aquesta sí que va viure amb ell, a Grècia i a Montreal. Per tant el "So long" anava de veres.
Marianne. Quan jo vaig conèixer la Marianne i la Suzanne, les cançons ja eren quasi antigues, però en aquella època les coses no caducaven a marxes forçades com ara. I, sí, en Cohen ens explicava que hi havia una altra realitat, una altra dimensió. Jo no hi entenia massa res, i estava convençut que el que entenia era malentès, però m’agradava.
I encara m’agrada.

Vehicles (1974)

El 74 vaig començar Magisteri. Hi anava amb moto. Quan s’espatllava, amb bicicleta. De fet s’espatllava sovint. Estava a punt de fer els 18 i això significava el carnet, i amb el carnet les expectatives del cotxe. La moto, per tant, estava fent els seus darrers espetecs.


Entrar a Magisteri va ser conèixer un piló de gent, alguns dels quals encara reconec, altres conec i altres em són amics. Vaig conèixer altres coses a fer, altres maneres de fer-les. Per fer-ho venir amb la música, voldria recordar –sense gaires detalls– una excursió a la baronia d’Àger. Apa que no hi van passar coses.


Magisteri volia dir posar-se en pregoneses desconegudes, un moment polític difícil amb el dictador dinyant-la a càmera lenta, però també hi havia coses amables. Per a aquests moments més lleugers i sense complicacions, hi posaria dos trens.
Peace Train era un dels èxits de Cat Stevens. Havia aparegut en el seu àlbum Teaser and The Firecat. El disc me’l vaig comprar anys més tard, quan vaig tenir el meu sou. Però la cançó ja l'havia conegut quan tocava. Devia sonar de tant en tant per la ràdio. En Cat Stevens era molt apreciat a casa. Un dels gats –un de ben negre amb un medalló blanc al mig del coll– el vam batejar, precisament, com Stevens.


Una altra cançó que també sonava molt a la ràdio era d’un anglès gibraltareny que després es va fer espanyol, em sembla, o potser no. Havia fet una cançó parlant de les qüestions meteorològiques al sud de Califòrnia, que es va fer molt famosa, i de les cançons que van anar radiant-ne en els mesos posteriors, una era la del tren: I’m a train. Va aparèixer en un disc que mai no he tingut, anomenat Albert Hammond. Que és el nom del que canta. Si el busqueu a la xarxa no el confongueu amb el seu fill (jr).


Vagin aquestes dues cançons per Magisteri, per la colla, pels moments d'apaivagament, per Àger, i pel 127 de color verd que va venir a finals d’aquell any: moto, bicicleta, tren, però la llibertat arribaria en cotxe.

Si nassiste pa tortilla (1981)

Pedro Navaja era un bon element. A finals dels 70 i a començaments dels 80 l’Orquestra Plateria el va posar de moda a totes les ballades de festes majors, menors i eventuals. La van enregistrar en disc el 1979. L’Orquestra Plateria que s’havia format el 75 per a fer un únic concert (a la Sala Zeleste, al carrer Argenteria, llavors anomenat carrer Plateria), va aconseguir prou èxit i fama com per continuar en actiu el 2010 i com per fer servir també el nom de Orquesta Platería per a les seves actuacions fora del gueto català.

Doncs el Pedro Navaja explicava una història que tot i moderna venia de lluny. Bertolt Brecht havia fet la lletra de la cançó Mack The Knife, (¿No us sona allò de Macky Navaja?), amb música d’en Kurt Weill. Segur que l’heu sentit. Fins i tot en Robbie Williams n’ha tret una versió. Doncs, aquesta inspiraria en Rubén Blades per fer 1978 Pedro Navaja, inclòs en el seu disc Siembra, i que després li va donar una continuació titulada Sorpresas.

A part del dramón d’història negra que explica la cançó, aquesta tenia l’afegitó d’algunes frases fetes al final que funcionaven com a improvisada col·lecció de morals i lliçons populars. Els de l’Orquestra Plateria en variaven algunes de les que en Rubén Blades hi va posar, amb omissions i afegitons.

El disc de la Plateria el va tenir pràcticament tothom. Em sembla que va ser la Caixa que el regalava un Nadal o en fer una imposició o per anar a preguntar l’hora.

La cançó va ben servir per a aprendre a ballar en parella i riure, per a ballar en colla i riure, per a fer play-backs escenificats tot provant de no riure, música socorreguda per a concerts improvisats, a la vora del foc o a la vora d’on fos. Un referent imprescindible.

Gelosies (1971-1982)

Un noi gelós. Semblaria una simple i ximple historieta d’amor. I potser ho és. Embolics amb la Yoko. En tot cas la història de la cançó es remunta a la visita que els Beatles van fer a l’Índia on van assistir a una conferència del iogui Maharishi Mahesh. La cançó que en John Lennon va proposar sobre el tema (Mother’s Nature Son) va ser desestimada pel grup. En Lennon va recuperar-la per al seu disc Imagine, del 71, reconvertida en devoció-advertència per a la seva parella. En aquella època vaig conèixer-la (a cals Tranquils). En aquella mateixa època començaven a sonar els Roxy Music.


Doncs precisament vaig redescobrir el Jealous Guy anys més tard, en veu de Brian Ferry. I podria ser que acabés sent la cançó que més m’agradi dels Roxy Music, encara que això resulti una mica injust. Vaja, que era els anys 81 i 82. Escoltava àvidament el Flesh + Blood, i no tant l’Avalon, i entremig apareix aquesta versió en homenatge al Lennon assassinat. Encara diria més: la vaig sentir per primer cop pels altaveus d’un supermercat, a Tossa. I vaig pensar: si és que aquesta cançó era perquè la cantés en Ferry! Llàstima de vestuari!


Bé, aquesta era una del centenar de versions que té. Una altra la canta el Rod Stewart, per exemple.


Però, ¿què voleu que us digui? No totes les veus aconsegueixen el to entre planyívol i tracanet (i sincer, malgrat tot) d’en Lennon i d’en Ferry. Escoltant-los, jo també me n’estic sentint gelós.

Roxy Music - Jealous Guy
Cargado por hushhush112. - Ver más clips de música, videos en HD!

Si no t'agraden les meves pomes (1993)

1993 – Van ser uns anys d’una certa sequera, en molts aspectes. Contínuament intentava mapes per a la desorientació. Emocional, laboral, estomacal.


En Page també ho intentava. Es va aliar amb en Coverdale, que havia estat dels Deep Purple, i amb en Carmassi i en Phillips que havien estat dels Montrose.


Semblava que en Page aixecava el cap després d’allò dels Firm. Però era un vol gallinaci. Bé, en aquella època de gestació (o de congestes), res no volava gaire enlaire.


L’àlbum començava amb Shake my tree. 


Prometedora. Una cançó de presumpte desamor. En èpoques fosques, el desamor és una bona moneda. “I don’t want be your slave / you’re trying to drive me to an early grave”. ¿Quina mena d’estimada era aquesta? Podia ser-ne tantes. Estimades desestimades.


Altres cançons del disc van tenir un cert èxit: Pride and joy que va arribar a ser número 1 als EUA. A Europa la que va reeixir més és Take me for a little while. I la que trio és la que comença, la que promet, encara que després tot es dilueixi de mica en mica. Ja sabeu què diuen: "If you don't like my apples, don't shake my tree". Ens falta una expressió com aquesta en català. Ens hauria fet falta, vaja, més d’una vegada, en aquells anys.


Bé, a Sant Pere s’estaven plantant pomeres pertot. I començaven a venir negres a collir-les. No sé si hi té relació.

Menorca, t'he de dir una cosa... (1990)

Menorca ha acabat essent un lloc, un paisatge, un refugi, un referent important a la meva vida. Crec que el primer viatge és del 96. El primer d’uns quants altres.


Però hi van haver certs precedents. Un precedent és un llibre d'anglès que feien servir on treballava. Tot el llibre era sobre un viatge d'un grup d'estudiants anglesos a Menorca. Era un llibre que vam fer servir uns quants cursos a començaments dels 80. Un altre precedent va ser la pel·lícula El vent de l’illa, d’en Gerard Gormezano. I el precedent incontestable van ser els Ja t’ho diré, en la seva etapa empordanesa.


Els Ja t’ho diré ho feien prou bé a mitjans dels 90. Els havia sentit a la ràdio. El cop important i decisiu va ser veure’ls en directe a Sant Pere Pescador. Va ser un concert compartit entre els Incombustibles, els Glaucs, i els Ja t’ho diré. Una sessió verament memorable. Més que res perquè no se n’han fet gaires més. Millor dit: que jo sàpiga, no se n’ha fet cap més.


Em sembla recordar que en aquell moment els menorquins encara no havien editat el disc Moviments salvatges però el material del disc va servir per a omplir bona part del concert. En tot cas, el disc aquest és el ha quedat adjudicat com a pont entre el grup i la meva memòria. Em fan pensar en la sort immensa que tenim que hi hagi gent i grups disposats a fer música, a inventar, a crear. I no estic defensant els que necessiten els músics per a omplir-se les butxaques i justificar-se els sous. Em refereixo a l’agraïment absolut i recompensat que sento cada cop que assisteixo a un concert que m’agrada, o que escolto música en directe sense ser conscient de tots els intermediaris que en viuen.


Doncs, tornem als Moviments Salvatges, un disc complet. Faig servir la cançó Així i tot com a il·lustració a l’article, i em reprimeixo de posar el Si véns, com a insinuació i homenatge a l’illa.


Menorca, t’he de dir una cosa, però ara encara no...

Al darrere d'Immigrant Song (1971)

Lo Gual tenia els tres LP dels Led Zeppelin. Fantàstic. Però a la màquina de discos hi havia un disc senzill que a la segona cara hi apareixia una cançó que no era a cap LP. Hey, hey, what can I do? Concretament a la sala de màquines (sí, aquelles del milió, les pinball) de la pujada Santa Marta hi era. Doncs cap problema. Es posen piles al cassette, es posa moneda a la jukebox, i s’enregistra.
Recordo el dia. Vaig dubtar on posar el micro perquè la màquina dels discos era estèreo i tenia un bafle a cada banda. Vaig triar a l’atzar. Per un moment vaig pensar d’enregistrar-la dues vegades, una a cada bafle. Així que va començar a sonar la música i jo ja tenia el micro enganxat a l’altaveu, es va acostar ràpidament l’encarregat del local. “Ja hi som.” vaig pensar, “ara em dirà que això no es pot fer i l’invent a prendre pel sac.” Però no, curiosament es va posar al costat impedint que els curiosos fessin soroll i m’espatllessin la gravació.
Vaig donar-li les gràcies descartant de tornar-la a gravar de l’altra banda. I encara abans de marxar em va fer comprovar si s’havia enregistrat bé.
Doncs sí. Sí que va quedar bé, perquè vaig escoltar aquella cançó centenars de vegades gràcies al cassette. Al final tot s’acaba trobant, amb una certa decepció, no cal dir-ho. No m’hagués pas sabut greu que la cançó no es publiqués mai, i, fins i tot, que haguessin desaparegut totes les còpies d’aquell single de la sala de màquines.