A mi que m’ho expliquin tot i que no ho penso pas entendre.
Devia sentir la cançó poc després de ser
publicada en el disc Zoot Allures, a Lleida. El senyor Frank Zappa en va fer
diverses versions en diversos àlbums però reconec que el senyor Zappa era massa
trencador perquè el seguís. Vull dir que en devia sentir temes i més temes
sense saber del tot si eren d'ell o si eren cançons noves o antigues
o...
La cançó de què parlo, The Torture Never
Stops, tenia prou elements com per resultar inquietant abans, durant i després
d’escoltar-la.
Els arranjaments, l’atmosfera, la inusual
barreja de baix i guitarra i bateria, els crits femenins d’ambigües connotacions,
la veu xiuxiuejant que va dient coses com “Flies all green and buzzin' in
dungeon of despair. Who are'll those people that is shut away down there? Are
they crazy? Are they sainted? Are they heroes someone painted?”
Sé que hi ha crítics que diuen que fa
referència als camps de concentració nazis. No dic que no. Però segur que hi ha
quelcom més. Segur que hi ha molt més. Jo no ho descobriré pas. Però hi ha més
enllà.
¿Per què és una cançó tan important?
Perquè és recurrent. Dec haver-la tingut en
tots els formats. En cinta de cassette, en disc de vinil, en CD, en mp3 a l’ordinador.
I crec que mai no he estat jo qui l’ha buscada expressament. Algú o altre me l’ha
fet arribar. Crec que la cançó em busca, vagi jo on vagi. Porta quaranta anys empaitant-me. Espero
que això no sigui un mal averany.
De tant en tant apareix i, la veritat, no faig res per evitar-la.
De tant en tant apareix i, la veritat, no faig res per evitar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada