dimarts, de maig 16

¿I què és l'Empordà? (1969)


Anava als Maristes de Lleida (sí, que se sàpiga) i s'hi plantejava de fer activitats en què hi podien participar noies (d’una escola de monges, és clar, però noies al cap i a la fi). A més, alguna activitat tenia un potencial regionalista no exempt de perill: ballar sardanes.

Amb aquest començament potser ja heu arribat a un punt important d’alarma social. Especialment, si sou pares i mares de finals dels anys seixanta. No solament a les misses s'hi canten cançons en català (de grups de folk; algunes d’autors estrangers (Escolta la resposta en el vent), fins i tot alguna d’autors catalanistes (Fe no és esperar), però deixem les cerimònies i sortim una estona al pati.

Durant un temps a casa em van deixar ser de la colla sardanista. Això volia dir quedar-me a fer algunes sessions de curset per a aprendre a repartir (i en vaig aprendre), i fins i tot fer alguna excursió en diumenge per anar a ballar a altres centres. Crec que durant un temps vaig conservar una foto –ara ves a saber on para– de la colla ballant a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. No sé si era un concurs o una exhibició. Però recordo que hi vam anar en autocar i que després de ballar ens van donar berenar (gratis!). En aquella ocasió jo vaig fer de cap de colla.

Com que no recordo cap sardana en particular, abans de recórrer a la Santa Espina, que segur que la vam ballar un piló de vegades, m’agradaria rescatar una altra sardana del mateix autor (Enric Morera). Em refereixo a «L’Empordà». No deixa de ser curiós que en aquell moment ni el nom ni el referent no em deia res de res. Ni tan sols era conscient que mon pare havia batejat la primera gossa que vam tindre a la torre com a «Daina», que era un nom que ell portava a la maleta quan va tornar a Lleida de fer tres anys de mili a la Torre d’en Mornau, als Aiguamolls de l’Empordà. L'Empordà era més o menys com Sant Petersburg, que en aquell moment no existia. Ni pastors ni sirenes. Un adolescent ignorant, jo, més indocumentat que feliç. I la sardana com a túnel amb llum al final. La sardana com a revulsiu. L’Empordà com a destí inimaginable.


Per cert, no recordo com es repartia. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada