A veure, a l’escola no hi havia
noies, només nois. Però alguna hormona per dins ens informava que allò no era
sa; bé, del que ens informava és que calia trobar-hi algun remei. No sé si els
maristes pensaven en això, exactament, quan van deixar que les nenes de la
Sagrada Família entressin a l’escola als cursos de sardanes. El cas és que vaig
esdevenir sardanista a l’instant, amb el permís treballat dels de casa.
Poc o molt m’hi devia fer perquè recordo que
vaig acabar sabent repartir i tot. La sardana perfecta era aquella que et
permet anar comptant i mirant la noia que tens al davant, sabent que la
caloreta de la mà dreta també corresponia a una noia, i igualment la de
l’esquerra.
Ballant sardanes vaig fer alguna amiga amb
dret a rossadura. Curiosament, la rossadura més forta –sense deixar de ser
rossadura estricta, i, a més, malcompartida– la vaig tenir amb una persona amb
qui he coincidit molt després en dies d’hospital (és infermera i no en tenia ni
idea, perquè acabades les sardanes, acabades les rossadures).
Potser les sardanes no són la música que
escolto més. Vaja, que no n’escolto gairebé mai, però són músiques lligades a
aquest país que m’acull i que habito. Quan sentia les notes de l’Empordà, qui m’havia
de dir que hi viuria molt més de la meitat de la meva vida...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada