L'Annie per aquests mons de déu (2016)

Més d'un i més d'una no entendrà com poso les cançons d'en John Denver el 2016, quan l'home tenia èxit pels anys setanta. En aquella època jo el sentia a la ràdio i no era especialment emocionant. De fet trobada al·lucinant que algú tingués èxit cantant-li a la natura, a la ruralitat, al paisatge i a la integració romàntica amb l'entorn.

D'acord que l'home feia balades xules (amb sucre blanc, sucre negre, estèvia, espartam i glúcids naturals i edulcorants diversos), adients en algun moment tendre, quan a les discoteques posaven les "lentes" i, si podies, t'arrapaves a la balladora, fos habitual o eventual; o, en la major part dels casos, anaves a seure i miraves el personal que es prenia un cubata darrere l'altre, mentre que tu passaves amb un per sessió perquè l'economia no et donava per a més. Economia de cubates i economia de balladores. Doncs, aquest context era el que corresponia a en John Denver. Però pel que fa a les cançons en si i al missatge que el rosset d'ulleres rodones intentava difondre, em quedava força lluny. A casa, tenia paisatge i ruralitat per donar i vendre, i quan anava a Lleida buscava altres estímuls.

Va ser a partir dels 2000 que vaig reenfocar de manera decisiva els meus interessos, incloent-hi els laborals, fins a congeniar, ara un vers ara l'altre, amb les cançons d'en Denver. I ho poso l'any 2016 que va ser l'any que, en jubilar-me, m'hi vaig abocar decididament. També l'hagués pogut situar el 1997, simplement perquè en començar aquell curs escolar, va morir sense jo fixar-m'hi gaire. Va estavellar l'avioneta que pilotava. En aquells moments jo estava en processos personals amb una banda sonora lluny de la balada.

Per tant, ara per ara, podria col·locar aquesta música la Montgrí o al Cap de Creus o als Aiguamolls, o a l'Alta Garrotxa, o a la Garriga d'Empordà, o a l'Albera; llocs que em consta que en John Denver es va perdre i va haver de suplir amb territoris i patrimonis americans, pobret. I passo per alt, perquè no ens va arribar, la seva militància ecologista i humanitària. Però sí recordo els hits que pels setanta van arribar a les ràdios lleidatanes: Take me home, country roads, o Sunshine on my shoulders, o Rocky Mountain High, o Thank God: I'm a country boy, o, especialment, l'Annie's song.