Com que en aquella època jo no en tenia, de toca-discos, em decanto per la versió dels casset. Algú me’n devia passar, i com que no recordo cap ningú en concret, potser és que simplement els anàvem fent circular, així, una mica clandestinament.
Paco tenia una biografia singular la descoberta de la qual era tan revolucionari com la interpretació dels textos de poetes, en clau antifranquista. Tot era molt iniciàtic, fins al punt que no sabíem exactament contra què ens estàvem rebelant. I les cançons endolcien aquella desorientació. I els textos suggerien que fos com fos, allò acabaria sent important.
Franco era al poder i s’hi havia d’anar en contra però ens faltaven moltes dades per entendre-ho. Si s’hagués parlat clarament, a la família, o a l’escola, o entre amics, o allà on fos, potser hi hauríem posat una mica de llum, però tot eren mitges paraules (potser perquè aquell que parlava tampoc les tenia senceres), mitges comprensions, i fes-te el mapa mental com puguis.
En Paco era exiliat, havia après l’ofici d’ebanista, havia tornat a Euscadi quan son pare havia estat fet presoner a França, havia après a tocar la guitarra, i l’any que jo vaig néixer, va fer la primera cançó amb un text de Luis de Góngora. L’any 1964 va aparèixer el primer disc amb la portada feta per en Salvador Dalí. I el 1969 publica el disc de la seva actuació a l’Olympia de París. A partir dels 70 és quan comença a difondre’s entre els adolescents lleidatans que s’allunyaven del redòs.
Les cançons que primer em vénen al cap d’aquella època són A galopar, amb text de Rafael Alberti, o El Lobito bueno amb text de José Agustín Goytisolo.
No us estranyi, doncs, que us comparteixi 17 minuts d’en Paco amb diferents poemes d’aquest darrer poeta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada