dimarts, de març 28

Foraster en potència (1976)


Sí, poc abans d’anar a fer la mili escoltàvem Izitso, d’un Cat Stevens que perseguia una modernitat sonora sense acabar de renunciar a la base melòdica que havia aconseguit que el definís. Poc després canviaria radicalment de tot, especialment de religió. Això faria que en un posterior viatge al Marroc ens trobéssim que tots els hotels tinguessin música d’ell com a música d’ambient i als fils musicals de les cambres.

Però tornem en aquells darrers anys d’estudiant de Magisteri a Lleida. L’Stevens era important a casa. Uns dels gats de la torre, un de negre amb un medalló blanc al coll, l’havíem «batejat» així: Cat Stevens. Abans de l’Izitso havíem tapat la llarga sequera del músic amb la descoberta – valorada de maneres molt diferents – dels seus primers enregistraments, que potser algun dia s’hauran de comentar perquè hi tinc records directament imbricats.

La darrera aportació en forma de disc llavors recent, que vaig escoltar i escoltar, enregistrat en casset, va ser Foreigner. Una suit a la cara A (Foreigner Suite) i quatre cançons més a la cara B. Pel que es veu, després dels èxits anteriors, en Cat volia fer un disc diferent, més personal, més controlat per ell mateix, més en sintonia amb les músiques que l’havien inspirat de jove, més honest, més imprevisible, més complex, més etc. Les cançons de la cara B estan bé, com no podia ser altrament, però continua inspirant-me més la suit, a vegades una mica apedaçada, del Foreigner. Bàsicament una cançó d’amor escrita des de Sunnyside Road, un carrer que existeix a Londres però que tots ens imaginem una avinguda personal. Us la comparteixo per aquí sota.

Escoltar-la em continua acompanyant als flaixos del Magisteri, de la gent amb qui em trobava, de la gent amb qui sortíem algun vespre, dels locals que freqüentàvem (jo no massa, per motius de disponibilitat horària i econòmica), i aquell títol que pensàvem tan simbòlic (i en realitat era una referència al fet que se n’havia anat a viure a Brasil per no pagar tants impostos).

Anys després en Yusuf Islam (el que havia estat Cat Stevens) interposaria una demanda a Coldplay i a Joe Satriani per plagi d’algun fragment de la seva suit. No és pas aquest el Cat que prefereixo recordar.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada