Doncs jo devia ser a Tossa, al principi dels meus anys gironins, quan si no em perdia per cales d'accés impossible, algun cap de setmana anava a Lleida, i em trobava amb els Tranquils, el grup de teatre que anava fent de les seves, entre les quals no perdre pistonada amb el tema musical.
El disc d’en Joe versionava, segons ell mateix, «unes quantes cançons de pub, per fer uns riures». Eren cançons jazz i swing dels 40, entre les quals un parell escrites per Cab Calloway, concretament la del títol del disc, «Jumpin’ Jive» i també «We the Cats (Shall Hep Ya)», les meves preferides, per més informació.
No sé si com a fons en un pub funcionen, però a casa sí que funcionen, repartint bon rotllo, com la major part de les cançons d’aquest senyor, vull dir d’en Jackson.
Aquella època, a Tossa, realment era una temporada de bon rotllo. Eren els inicis de la relació amb l’Annabel, i per allà també rondava en José Ángel, que després desapareixeria, i continua desaparegut, crec que intencionadament. Els de ca l'Avi m'havien deixat un pis vell per revelar en blanc i negre. Amb els alumnes de 8è vam anar a Eivissa. Vaig participar amb ells al toquen-a-córrer. També havia seguit el pare Peregrí fins a Santa Coloma...
Doncs us/em poso un cop més aquest Swing Saltarí (Jumpin’ Jive) que, segons la cançó, ens fa sortir el nostre costat més suau. I a sota, la versió original d'en Cab Calloway, amb un inevitable i dolorós (només de mirar-ho) número de claqué. Sense perdre el somriure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada