¿De qui és aquesta terra? (1978)

Situem-nos. A Blanes vaig a sessions de cine-club. Estan en el seu màxim esplendor. Recordo especialment «La Sal de la Tierra» que ens fa parlar de temes durant molt de temps prohibits. Tot i ser prohibits, abans, molta gent en parlava, i alguns alguna cosa més que parlar-ne. La sort o la desgràcia va fer que es comencessin a permetre –de mala gana, evidentment– justament quan em començaven a interessar. No sé si en va ser la causa o l’efecte o simplement una d'aquelles casualitats que, com tothom sap, no existeixen. Estic parlant de finals dels setanta.

Una altra pel·lícula que hi vaig veure (o potser va ser en una sala comercial perquè el David Carradine trenia molta tirada de públic) va ser Camino a la gloria (Bound for glory). O potser l’havia vist a Lleida, perquè la pel·lícula s’havia estrenat a les nostres contrades el 78, i recordo haver escoltat el disc d’en Woody Guthrie a la meva cambra de la torre. Però el més probable és que escoltés el disc abans de veure la pel·lícula, ja a les comarques gironines. Un disc amb una sonoritat deficient, com si realment l’haguessin enregistrat en un vagó ple de gent d’un tren, amb les finestres que no ajusten però que deixen veure el territori que és de tots, especialment dels que no tenen res.

La cançó estrella és This Land is Your Land, però no és seva del tot. Als anys trenta hi havia una cançó de moda titulada «God Bless America» que a en Woody se li va fer tan pudenta i pesada, que en va refer la lletra. I aquí teniu el «God Blessed America for Me» que després es titularia «Aquesta terra és la teva terra», que més tard cantaria en Xesco Boix. Diuen que la versió original contenia versos pujats de to reivindicatiu que després no s’han conservat sense que hi hagi cap enregistrament. Però els versos sí que s’han documentat. Això diuen. Recordeu que a la guitarra d'en Woody hi havia un rètol que deia "This machine kills fascists."

Aquella era la primera pel·lícula gravada amb el sistema d’estabilització steadicam, que permetia fer travellings amb una imatge digna portant la càmera a sobre. Una bona coincidència, tenint en compte que servia per explicar el travelling personal i emocional del Woody, dalt d’un tren, precisament. Això li devia valdre l’òscar a la millor fotografia. També va obtenir l’òscar a la millor banda sonora, però no per les cançons d’en Woody, ai las.