Doncs us parlo d’un dia que havia anat a Menàrguens, però no recordo el motiu. Potser era una festa major; hi anava perquè hi tenia balladora (potser dos anys, crec recordar, però no en recordo ni el nom), i potser per encàrrec de la mare vaig visitar la Rossita, la mare del Santiago. El Santiago era molt amic de mon germà i la Rossita molt amiga de la meva mare. Recordo que al pis de baix hi havia el garatge que segurament havien estat les quadres i corrals. Es pujaven unes escales fins al menjafor i la resta del pis de dalt. Pel motiu que fos m’havia d’esperar una mica i la Rossita em va dir que el Santiago tenia uns discos nous que a ella també l’encantaven. Que el quarto del Santiago era al fons del passadís, que els veuria, que els escoltés, que segur que també m’agradarien, que era música moderna però molt fina, molt bonica, que ella també n’estava encantada.
Així és que vaig engegar el tocadiscos i vaig posar el disc. A la portada hi havia un tipus molt estrany, amb una gorra i uns cabells molt peculiars. Heus aquí com vaig escoltar el primer disc de reggae, i com vaig conèixer en Bob Marley.
Crec que era el disc Exodus. En devia escoltar les primeres cançons (Natural Mystic, So Much Things to Say...). Diria que era l’any 1977. Jo tenia els 20 anys de feia poc. Ja devia estar enllestint els estudis de mestre. Em devia faltar poc per anar a la mili (vés tu que aquella visita a la Rossita no formés part del via-crucis que se solia fer per la família abans de marxar a la mili, però no n’estic segur).
Un munt de coses que no recordo, però podeu estar segurs que va ser el primer contacte amb els rastafaris i aquella manera de tocar la guitarra que sonava reggae-reggae.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada