Viatges siderals amb guerra de fons (1978)

Doncs sí, era a Astorga, al quarter. Passava hores a l’oficina. Només d'arribar m'hi van destinar perquè no em van veure facultats d'artiller. En tenia clau, del despatx, i quan no n’eren hores s’hi estava molt tranquil. Podia llegir, podia escriure (fins i tot fent servir la màquina d’escriure, molt més bona que la que tenia a casa, a Lleida), fins i tot podia fer servir la ràdio d’un dels companys de destinació, però no passava gaire sovint (les emissores que podia agafar no acabaven de fer-me el pes, i, a més, a les hores d’oficina, el company tenia la ràdio sempre engegada, amb permís dels brigades, i era com per avorrir-la). Crec recordar que durant un temps vaig disposar d’un casset on podia escoltar –si el connectava al corrent– la música que em donés la gana. El company en qüestió –de veritat que no en recordo el nom– també tenia en un calaix i també amb permís dels brigades, algunes revistes pornogràfiques. I sí, també les feia servir, amb música o sense.

El cas és que en aquell any, un diumenge vam anar al cinema. Era habitual que els diumenges tothom sortís, érem molt pocs que es quedàvem a engolir el ranxo del quarter, però si la pel·lícula tenia un mínim d’interès hi anàvem. Amb un valencià que es deia –i encara es deu dir, suposo– Paco Salas vam anar a veure la gran novetat: La Guerra de las Galaxias. Les expectatives a les estrelles. La realitat amb prou feines va superar el nivell dels núvols.

No us diré res de la pel·lícula, dirigida per l'Steven Spielberg. Aquest blog va de músiques. Vet-ho aquí. La musiqueta de l’escena de la cantina, composada per en John Williams, la vaig escoltar manta vegades en els viatges en autocar a Lleida. I per un motiu o un altre va acabar donant-me una sensació de pausa, de treva, de pseudoalliberament. M’explico.

Ens donaven permís cada dos mesos, em sembla recordar, i un parell de vegades vaig aprofitar-ho per tornar a casa. Crec que marxàvem el dijous de nit (per arribar divendres de bon matí) i tornàvem diumenge de nit (per arribar dilluns de bon matí), i devia ser l’únic casset que tenien a l’autobús. Música més o menys variada i entre les cançons que sonaven i que no recordo, hi havia la de les galàxies. No solia anar-hi gaire gent als autobusos i molts anaven baixant pel recorregut (a Valladolid, a Burgos, a Logroño...) i un es podia permetre el luxe de sentir-se sol al seient i concentrar-se en la música que sonava pels altaveus i que devia tenir l’objectiu bàsic d’apaivagar les feres i, si pot ser, d’adormir-les. Lamentablement no era temps de walkmans. Hauria estat la meva salvació musical. A manca de tecnologia, un acollia de bon grat qualsevol aportació sonora. I aquesta era una d’elles. Un trajecte a la llum de les estrelles (les que veia a través de la finestra de l’autocar).