1975. Sóc al General Britos fent pràctiques. Les notícies només parlen d'un personatge que està a les últimes. Em moc entre gent que en té moltes ganes (que es mori d'una vegada) i altra gent que en passa (fa anys que mentalment l'han enterrat). Doncs, patam, la seva inacabable agonia sembla que es va acabant. Una agonia a l'altura dels seus mèrits. Els diaris ja no saben què dir. Les ràdios ja no saben què dir. I van repetint el mateix, un cop i un altre, un enfadós parte médico. Diuen que hi ha gent que té por. Por que mori. Por que no mori. Por del que passarà quan mori. Por del que no passarà quan mori. Puc constatar que també hi havia gent que no en tenia gaire de por. Tranquils, no diré noms.
I es mor. La cançó del moment consisteix en un silenci atapeït, i un tal Arias Navarro dient quatre paraules que pretenen ser solemnes: "Españoles, Franco ha muerto". Uns anys més tard, un altre polític s'inspiraria en aquella mateixa música tot canviant la lletra: "Catalans, ja sóc aquí". Però això és una altra història, espero.
El cas és que amb la mort d'en Franco es va esdevenir una situació impensable a nivell nacional: van donar una setmana de festa. En aquella setmana es van obrir moltes coses: ampolles de cava, armaris amb camises i jaquetes antigues, cofres ocults, gàbies d'ocells...
Aquí anava: en Pau Casals volia ser enterrat al Vendrell però no mentre en Franco fos al poder. Ara ja podia tornar. Recordo aquells dies haver sentit El Cant dels Ocells. Una modesta celebració. Una melodia popular convertida en símbol. Una cançó de bressol però no per a dormir una criatura, sinó per a despertar un poble. (Ostres, quina frase que m'ha sortit; millor que ho deixi aquí!)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada