Comença la Ronda (2005)

2005 – ¿Què hi pot tenir a veure un disc anomenat La Revancha del Tango amb una obra austríaca de teatre d’un segle enrere? En principi res, a no ser que s’hi posi pel mig en Josep Maria Cortada. Ell és el pont entre una cosa, l’altra, i un servidor. En Josep Maria va dirigir l’obra La Ronda amb actors de la Funcional de Figueres. La seva concepció escènica passava per projeccions, músiques, coreografies, i una versió del text perquè ningú no pogués dir que es tractava d’un argument superat o anacrònic. Tots els detalls sobre el muntatge els deixo per a una altra ocasió o per a un altre bloc, perquè aquest és musical.
De tota manera l’obra començava amb aquesta música que sentiu, i els actors representaven un joc de les cadires (una ronda, la primera de l’obra) en què anàvem quedant progressivament desclassificats. L’escenografia, de l’Ariadna Bassols, ens va tenir divendres i més divendres assajant. L’inici de la música, a les fosques i amb l’escenari buit, ens posava a tots en tensió (primer) i en moviment (després). Era un tango que ens engegava. Tots agafàvem el taxi –la ronda del qual es projectava– i entràvem de patac en l’espiral psicoanalista de la peça. Hi havia moltes altres cançons a l’espectacle, però aquesta tenia l’honor i el privilegi de començar, de fer-nos prendre la concentració en passos i compassos que no havíem de perdre en cap moment fins al cap de dues hores i escaig.
Encara ara, quan sento el CD que ens va enregistrar el director, em sembla que no hauria d’estar on fos que sigui, sinó tot dret davant de la pantalla, vestit i maquillat per a l’ocasió, conscient que ja no sóc jo sinó allò que la llum, la música, el text i el director havien decidit.