La primera cançò que em ve al cap es Cantares, el poema de Machado musicat per Serrat. A casa tenim una habitació on els pares passen moltes hores, hi ha l'ordinador del papa, la taula de planxar (que bàsicament toca la mama) i l'equip de música (a més de milers de paper que guarda el diògenes del meu pare...). Doncs recordo estar a la meva habitació (veient la tele, llegint, jugant a la play...) i sentir repetidament cançons de Serrat i per sobre de totes recordo Cantares.
Vaig conèixer la Penélope i la Lucía jugant vora el Mediterraneo, cantaven Hoy puede ser un gran día , eren Aquellas pequeñas cosas que van marcar Mi niñez, La saeta, Fiesta i, es clar, les Paraules d'amor que algún día cantaré a cau d'orella. Totes elles em van ensenyar el poder de la paraula, a admirar els artistes que eren capaços de moldejar la llengua per dir allò que jo pensaba (o sentia, o volia, o somiava) pero que no era capaç de transmetre. I al final, aquesta es la màgia de les cançons.
Pero com dic, sempre que escolto Cantares penso en el meu poble, els camins que algún dia van ser trepitjats per gent que fugia de la por d'una guerra sagnant, de persones que l'última imatge que van tenir del seu país es la que jo gaudeixo cada matí mentre esmorzo veient la inmensitat d'aquest Mediterraneo que tant agrada en Serrat. I em fa feliç poder fer-ho, i inconscientment el meu cap torna a la infància i s'em dibuixa el somriure als llavis...
Com que soc un desastre i no ser posar cançons:
http://www.goear.com/listenwin.php?v=739aa5b
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada