I doncs (1986)

1986. Jo treballava a Camallera, emmerdat fins dalt en la lentíssima gestació de la ZER, que aleshores ja era molt més imminent del que es preveia.
Musicalment va ser l’any de So. El primer d’uns quants anys de So. En Peter Gabriel que havia estat fent cosetes després de deixar Genesis en mans d’en Phil Collins, de cop i volta feia un salt mortal, per caure allà mateix, però com si hagués crescut un parell de pams. Potser tot plegat era un miratge, potser meravelles del marqueting, vés a saber si virgueries del vídeo, tal vegada imposicions radiofòniques o macroeconòmiques… Segons en Peter el títol no volia dir res, li agradava com sonava i que només fossin dues lletres, que es podien interpretar de moltes maneres (els discos següents també tenien un títol en la mateixa línia, US i UP)
Qualsevol de les cançons dels disc n’hauria justificat l’adquisició (o el furt o el préstec amb consentiment o sense). Suposo que tothom n’ha sentit els senzills: Red Rain, Sledgehammer, In Your Eyes, Don’t Give Up, That Voice Again, Big Time… Boníssims. Per això m’he decidit a compartir amb vosaltres una que no va ser èxit: Mercy Street.
És una cançó que em va atrapar de seguida, tot i que de la lletra no n’acabava de treure l’entrellat. Però tampoc no era tan difícil. Només calia dedicar-li una estoneta. La cançó estava dedicada a l’Anne Sexton, una poetessa de Boston que després de dures depressions va acabar suicidant-se el 1974. Pòstumament se li van publicar alguns dels seus poemes. Per exemple el recull 45 Mercy Street, al que fa referència la cançó. De tota manera, si doneu un cop d’ull als títols dels llibres que va publicar, veureu que més clar no podia parlar: Live or Die, The Book of Folly, The Death Notebooks, The Awful Rowing Towards God, Words for Dr. Y.