1974. Estudiant a Lleida. Entrehores anàvem a un bar al costat del col·legi. El local es deia Senglar. Però nosaltres, moderns i saberuts, li dèiem "Sénglar", amb totes les lletres. Quan teníem diners menjàvem un frankfurt i bevíem una cocacola. Que moderns i saberuts que érem. I de tant en tant posàvem música. Posàvem una moneda i premíem la tecla. No ens turnàvem a posar música però quasi. La "jukebox" funcionava pràcticament tothora. En aquell bar no posaven la ràdio. No posaven la tele. La gent es rascava la butxaca perquè sonés la música que volia. Recordar el local em fa tornar cares de gent que ja no sé posar-los-hi nom, i converses possiblement falsejades pel record, però encara vives. Debats no superats. A en Quim no l'he tornat a veure des que tinc vint anys. No sé què se n'ha fet. L'última pista -de fa vint altres anys- el situa de metge a Valladolid.
El 1974 feia ja temps que els Led Zeppelin havien publicat el quart àlbum. I em sembla recordar que per aquell llavors encara hi havia els singles Black dog i Rock'n'roll a les máquines de música. La que no, era la que tots teníem al cap, la que deien les revistes que tots ens emportaríem a una illa deserta. Déu n'hi do aquella Stairway to Heaven.
Us en poso una versió especial. Una en directe d'en Jimmy Page. Sense els histrionismes d'en Plant (i que em perdoni). Una música que m'ha acompanyat des de la seva aparició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada