1978. En aquella època vaig estar fent el que s'anomenava mili, o servei militar, o fot-li com vulguis. Petits enviaments musicals via correu ordinari (no n'havia d'altre, ai las) eren esperats i agraïts com bafarades d'aire pur en la facècia anaeròbica de guàrdies, imaginàries i maniobres. Un parell de discos d'en Ramon Muntaner van ajudar a fer aquesta feina. El segon disc contenia moltes lletres que ja coneixíem del poeta que ens havia ajudat a molts a congeniar poesia i país. En el primer, però, i amb lletra de Pere Quart, ens ensenyava el camí més curt cap a nosaltres.
La lletra començava "quan tindré cinquanta anys / no vull ser com el pare..." Bé, ara ja tinc cinquanta anys, i no tinc ni idea si sóc com el pare o no, ni si el que diu a la cançó es correspon amb el que hi ha al voltant.
En aquell moment, però, el missatge era clar, simple, concís, directe, activador, compartit. Una de les poques cançons que durant temps hagués pogut cantar de cap a cap. Una cançó que no ha resistit el pas del temps. La cançó ha patit el mateix deteriorament que l'adolescent que la prenia com a bandera. Cançó de carrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada