1984 – Bona part de l’any vam ser celtes, celtes escocesos, celtes bretons, celtes gallecs, celtes bascos, celtes en definitiva. Crec que va ser aquell any que vam anar al festival d’Ortigueira a mostrar-nos com a practicants de celtes. Va ser una bona experiència. La musical, no cal dir-ho. I també conèixer la violència dels antihippies. Si no ho vaig entendre malament –que també podria ser– hi havia gallecs que no supostava que haguéssim anat amb tendes de campanya a omplir l’espai que l’Ajuntament havia cedit amb aquell propòsit, i volia fer mal, robant, rebentant les tendes, aixafant els cotxes o el que fos… És una jugada que d’una experiència d’aquest tipus te’n quedi un resum tan lamentable. Però, bé. Nosaltres no vam rebre gaire. Però gent amb qui vam fer mitja amistat i mig veïnatge, déu n’hi do. I aleshores venia allò tan gratificant d’anar a la Guàrdia Civil que et prengués nota de tot el que havies d’explicar. En fi…
He vist que ara van per la XXV edició. O sigui que aquella devia ser la primera, o de les primeres, si després se’n van saltar algun any o no.
En aquell festival Milladoiro eren els cap de cartell i la principal atracció (la major dels fets que us he referit abans es van produir durant la seva actuació). A casa ja havíem sentit A Galicia de Maeloc i O Berro Seco. En directe ens va sorprendre el rigor en el so (extraordinari, immaculat, exactament igual que en el disc), a més del seu virtuosisme. Se’ls veia estranys, tan seriosos, tan precisos, tan perfectes.
Faig una mica de trampa amb la música que us poso, A Farruquiña. Se’m fa difícil triar entre tots els discos de Milladoiro, i al final us en poso una del disc Castellum Honesti, que és del 1989, una mica posterior.
Us convido a ser celtes durant tres minuts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada