Setembre per a tots els gustos (2006)

Va ser l’any abans (el 2005) que en Josep-Esteve va portar el disc. Va començar a córrer per casa, pel cotxe, pels ordinadors… Recordo que ell em demanava si coneixia els Green Day d’abans, i li reconeixia que sí però que molt limitadament, no n’havia fet gaire cas abans, la veritat. I també li havia de reconèixer que el disc American Idiot era simplement imprescindible. Si no s’hagués fet hi hauria un buit –que no es notaria, és clar– en el món de la música recent, i vés a saber si de la música en general.
I del disc jo em quedo amb una cançó en particular, una que em torna i em torna. Una que passa per ser una balada. Amb una bateria que no es pot descriure, només es pot sentir; amb unes guitarrades esfereïdores. D’aquelles cançons que t’has de controlar, per por d’acabar-les avorrint a base d’excessos auditius, rebentant els bafles i renyint amb tots els veïns. Wake me up when September ends.
Vaig llegir que algú –nordamericà, inevitablement– elucubrava que la cançó parlés del setembre aquell que els americans tenen gravat a l'estómac. Trobo que els catalans també podríem reivindicar que la cançó parlés del nostre setembre, aquell que diuen que malrecordem. A casa, però, al setembre celebrem un piló d’aniversaris.
Tanmateix l’autor de la lletra, en Billy Joe Amstrong, va explicar que era un homenatge al seu pare, que havia mort un setembre quan ell era petit. Son pare –bateria de jazz i conductor de camions– havia mort el 10 de setembre de 1982, quan el que seria cantant de Green Day tenia 10 anys.
Doncs, en solidaritat, que no ens despertin fins que s'acabi el setembre.