Cel foradat (1994)

1994 – Va aparèixer en José Ángel. Venia amb un nepalí, l’home de la Vicky. Vam anar a l’Estartit perquè hi havia uns parents de la Vicky i perquè el seu home trobés feina per un temps. Els vaig fer de xofer. En José Ángel també necessitava algú que l’ajudés a omplir els papers en anglès, per demanar la residència al Nepal, suposadament per afegir-se a l’associació de la Vicky. També vam passar unes hores redactant aquells formularis.
Una tarda vam anar a Figueres. Em sembla que hi volia anar pels Esclarecidos. Havíem estat parlant de música, tema del que en els nostres temps n’havíem xerrat del dret i del revés. Ell em parlava de grups que jo ignorava completament. Imperdonable, segons ell. Havia de sentir els Esclarecidos. Com que internet no existia, l’única solució era anar a Figueres i buscar-ne un disc a les botigues especialitzades. I així fou. I vam trobar un recopilatori titulat Un agujero en el cielo. Me n’explicava meravelles, d’un tren blau, d’un tucan, d’un club dels innocents. Surrealisme mesetari.
El disc em va agradar molt. Les cançons que ell m’havia dit. I d’altres que s’anaven descobrint a còpia de sentir-ho. Però d’entre totes, i segurament no la millor, ni la de més números, la primera, la del títol del recopilatori. Un forat al cel. Lenta, assossegada, amb la veu de la Cristina Lliso marcant un territori de glaç. Una cançó que demana de parar la música tot seguit, un cop acabada, per esperar que es vagi sedimentant, aglomerant i metamorfosejant; estricta geologia musical.
És una cançó del seu tercer disc, Por amor al comercio. La lletra és de l'Alfonso Pérez, el mateix que toca la bateria.
Ara que fa pocs dies que he sabut que en José Ángel definitivament no va morir al Nepal, sinó que encara és viu, tornen els Esclarecidos, tornant a obrir un forat al cel.