1972 – Crec que vaig entrar en contacte amb Creedence Clearwater Revival als Alamús, a casa del meu cosí Abel. Ell tenia tocadiscos. Jo tenia casset. Ell tenia accés a discos dels seus amics. Jo em dedicava a aprofitar-ho ampliant el meu més que migrat fons musical. Recordo haver enregistrat discos amb el micro del cassete davant de l’únic bafle-tapa del tocadiscos de l’Abel. I així vaig conèixer els Creedence, crec que el 1970, minut amunt, lustre avall. Rarament sonaven a la ràdio i era tota una aventura anar aconseguint les músiques. El primer disc que vaig sentir diria que va ser un dels darrers del grup, Mardi Grass. Ni de bon tros és dels millors, però moltes vegades la porta és més determinant que la cambra a què dóna accés. La porta va ser, doncs, la cançó que se’m gravà més en el tendre cervell d’adolescent.
La meva porta d’entrada era la porta de sortida del grup. Aquell era el seu darrer disc, farcit amb materials diversos, els que trobaven per fer l’última jugada. Però alguna cosa se salvava. En alguna s’hi podia pujar i fer autostop. Jo en triaria Sweet Hitch-Hiker. Poc després sentiria altres cançons anteriors, segurament millors, però... Potser per allò de la motosssssicleta.
La cançó esmenta El Cerrito (Califòrnia), lloc d’on procedia el grup. L’autor, lògicament, era John Fogerty.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada