Joan/Neil

Aquest missatge ha estat tramès per en Joan, com a col·laboració al bloc.

El lloc d'honor l'ocuparia, en el meu cas, el ZUMA de Neil Young. Corria l'any 1975-76 i jo m'havia passat l'éstiu treballant en la meva primera feina. Amb els sous a la mà vaig poder fer realitat un dels meus somnis: comprar un nou tocadiscos per a casa per tal de substituir el més que obsolet aparell del que disposàvem. Junt amb el tocadiscos (crec que era de la marca Belter) em vàrem deixar triar un LP i vaig triar aquest, que feia poc que era al mercat. Per mi és un dels millors discs d'en Neil. Ja en el seu moment és va fer molt esment dels seus puntejos i de la historia de ruptures sentimentals que hi havia al darrera. A part d'això destacaria dues cançóns: La primera és Cortez the Killer. El senyor Young demostra com una senzilla tonada de 3 acords super-senzills es pot convertir en una obra mestra. També recordo que aquesta cançó la posaven a la discoteca Charly de Figueres i l'havia cantat més d'una vegada a duo amb un noi de baixava d'Olot i que tenia una certa semblança amb el Neil Young. És una imatge que tinc gravada a la memòria visual i auditiva de manera molt clara.

L'altre és Danger Bird, una preciosa cançó sobre la pèrdua en què la guitarra és capaç de mostrar els sentiments millor que les paraules. És curiós com hi ha àlbums o cançons que porten tota una historia a darrera. Jo també en tinc un bon grapat.

Veig que t'agrada en Graham Nash. A mi m'encanta. El concert que varen fer fa 4 anys amb el David Crosby al Palau de la Música és un dels millors records musicals que tinc. Sobre els discos d'aquest parell tambè hi ha història.