1972. La ràdio de la cuina. Se sent un paio de veu ronca que acaba de trencar peres amb el seu grup, The Faces. En aquella època es publiquen uns discos de vinil amb dues cançons, que es diuen single o senzill. Són els que sonen per la ràdio. Concretament la cara A. La cara B és per omplir. Només són els fanàtics que compren el LP sencer.
Doncs el paio aquell de veu ronca en canta una que es diu Reason to Believe, però ningú no li fa gaire cas. I a la cara B n’ha posat una altra. Maggie May. Vés a saber quin il·luminat li ho ha aconsellat. La melodia és d’en Quittenton i hi sona la mandolina tota curiosa que toca en Ray Jackson (el de Lindisfarne). Una mala peça, la Maggie de la cançó.
Doncs vés per on va ser la cara B la que fou un èxit. Un èxit que va sonar anys. A casa sonava als vespres, després de sopar, a la ràdio de la cuina. Els pares miraven la tele al menjador o potser ja se n’havien anat a dormir, com mon germà petit.
A les nits, a Radio Lérida feien un programa de músiques “modernetes i diferents”, d’allò que escoltava el jovent. El jovent com jo, que me les començava a donar de modernet i diferent.
Rod Stewart, en aquell moment una ànima del rock, per acabar sent un pallasso del pop, va ser un dels guies dels camins tortuosos a la recerca de llums musicals. No ben bé ell, sinó la cançó que cantava. Encara em guia. Una mala companyia. Paraula d’adolescent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada