1973 – No recordo com es deia, però el coneixíem com Tinito. Alguna vegada jo havia anat a casa seva, i sempre hi girava alguna novetat o algun descobriment al tocadiscos. Una de les que recordo és Life is a long song dels Jethro Tull. En aquella temporada el seu Aqualung el posaven fins i tot a les discoteques, i tots sortíem a ballar amb la mà dreta ventant-nos el sagí i l’esquerra a mig aire aguantant justament això, l’aire, l’aire sonor. Tocàvem la guitarra fins i tot en els temes en què la guitarra no sonava. Puntejàvem. Tocar la guitarra era una actitud, un símbol, un eufemisme, una metàfora i un senyal dels temps.
Tenia l’Aqualung –el disc doble– enregistrat en casset (suposo que l’Antoni dels Tranquils se n’havia encarregat) i encara que contenia coses que costaven d’entrar, no hauríem gosat dir-ne res de dolent, ni de displicent. Seguíem gratant la guitarra inexistent, i no la flauta travessera de l’Ian, però no hi hauríem canviat res.
Després la col·lecció s’aniria completant, amb l’Ian Anderson i el seu rebuf frenètic. Thick as a brick és dels que guardo un record més intens. I coses que han perdurat com Too old to Rock’n’roll: too young to die, fins i tot Stormwatch que en Pep traginava quan va venir a Blanes. I altres que no sé si passaran a cap història musical. A hores d’ara encara donen guerra. Aquí enllaceu amb el seu web.
Però, és clar, Aqualung, era la cançó, i continua essent la cançó.
Sembla que parla de déu encarnat en un rodamon, el qual respira amb un soroll com el dels bussos sota aigua, digueu-li bombolleig, d’aquí el nom. I encara una altra més, el nom estava registrat per l’inefable Cousteau (pulmó aquàtic) però l’Ian i en Jacques ho van resoldre com a col·leguis. A destacar el solo de guitarra d’en Martin Barre, del que s’explica (del solo) que va tenir un moment d’interrupció quan a l’estudi va entrar en Jimmy Page i en Martin va aixecar la mà per saludar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada