Anar a viure a Sant Miquel de Fluvià va comportar compartir. Rutines, sorpreses, maldecaps i músiques. Un dels descobriments que tenia en Pep a la seva discografia era Les Luthiers.
Ràpidament vaig fer amistat amb en Yugurthu i l’Oblongo. Al cap de poc ja era íntim d’en Mastropiero. Viatjava per poc preu a arreu del món i el contemplava a través d’uns vidres argentins de molta graduació.
Vaig compartir les noves amistats amb els de Lleida. No va ser gens estrany, doncs, que quan van venir a Barcelona, el febrer del 84, omplíssim un microbús per anar-los a veure al Tívoli. L'espectacle es deia Lutherías. I no ens va defraudar. Durant temps i temps vam seguir compartint-los, ara un acudit, ara un altre, ara un disc, ara una notícia.
Les coses van evolucionant, i de mica en mica vam anar perdent l’interès impetuós i Les Luthiers van anar quedant com un pòsit. I encara hi són.
Segur que m’agradaven pel seu enginy, pels seus jocs visuals i sonors. Però segur que m’agradaven perquè eren bons músics.
No us estranyi, doncs, que per a il·lustrar aquest record recorri a un tema dels menys apreciats, Concerto grosso alla rustica. No és el primer que em ve al cap quan penso en Les Luthiers, i segurament no és cap èxit ni cap tema especialment significatiu, però és dels que no fallen mai quan hi penso una mica més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada