1985. Sant Miquel de Fluvià. Encara perduraven ideals exòtics amb les seves sonoritats incorporades. Qui més qui menys estava fent els seus viatges astrals, sovint més econòmics que els físics, tot i que no sempre. L’Índia continuava essent un dels referents. I la discogràfica Windhamhill hi (pro)posava bandes sonores.
Una bona sorpresa va ser Shadowfax. Segurament vaig escoltar-lo per la portada. Un vel de color ataronjat sobre un horitzó amb un sol arbre en la penombra del capvespre. Segurament vaig escoltar-lo perquè estava en la zona de catàleg que barrejava el New Age amb el Jazz. Eren els estils que se’m barrejaven llavors en el cap.
La primera que vaig sentir va ser doncs la que us poso: New Electric India. Però, per poc que em deixi anar, us proposaria el disc sencer. Shadowdance, per exemple. I també Brown Rice. I no oblidem A Song for My Brother. Ràpidament vaig buscar més discografia. Llavors ja havien publicat The Dreams of Children. I al cap de poc, un altre, Too Far To Whisper. Tots recomanables.
Segurament el líder reconegut del grup seria en Chuck Greenberg, el que fa sonar aquesta mena de clarinet electrònic batejat com Lyricon. De fet, quan ell va morir el 1995 (el mateix dia que jo feia 39 anys a l'ombra de la Comtessa de Molins) d’un atac de cor, el grup es va desfer. Però em fa l’efecte que acabo preferint els temes compostos per G. E. Stinson, el guitarrista. Ell va plegar del projecte el 1989, quan jo ja no els seguia. Havien canviat els temps i els referents. Havien canviat els viatges astrals i les sonoritats.
Sentir Shadowfax és, si més no, una sotragada en el temps. No arriba a viatge, ara; deixem-ho en sotragada astral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada