La festa major dels Alamús era pels voltants de sant Martí, és a dir a mitjans de novembre. Però, per mi, anar als Alamús ja era festa major, fos l’època que fos. Era festa el viatge amb autocar (jo em desplaçava habitualment amb bicicleta), envoltat de gent de la meva edat (en aquell llavors jo rondava els 14 i mon germà els 7), i amb unes possibilitats de llibertat social que a casa es reduïen a obligacions laborals i solitàries. Festa major, ja ho veieu.
Mon cosí Abel mai no parava a casa (a la seva). A vegades se m’emportava i altres no. Cap problema. Múltiples possibilitats. En darrer extrem, sabia en quina habitació del pis de dalt guardava el tocadiscos. Jo no en tenia a casa. Tirava exclusivament de ràdio (o sigui: d’arràdio). I tenia discos, ell. En podia escoltar un darrere l’altre, o repetir el mateix fins que me’n cansés, fins que l’avorrís.
Hi havia uns discos petits que tenien dues cançons per cara. I uns altres ja de més moderns que, ai las, només en tenien una per cara. També hi havia uns discos grossos que en tenien un piló, però cap d’aquells no era yeyè i no m’interessaven.
Un d’especial. Quatre paios peluts i estrafolaris, que tothom en parlava, i que la majoria en malparlava. Si a casa et deixaven portar el cabell una mica més llarg del que era normal tothom et deia Sembles un bítel, que era mig sinònim de modern i mig sinònim de deixat. Ser un bítel era abandonar definitivament la postguerra, la missa de diumenge i la submissió a la parella de guardiacivils.
I una cançó estranyota, llarga, i amb un final repetit, salmòdic, emborratxador. Vaig conèixer els Beatles quan desapareixien, encara recordo les portades de les revistes que deien que se separaven i jo amb prou feines si me’n sabia un parell de cançons, les que deixaven anar a la ràdio amb comptagotes. Hey Jude sí que la coneixia, però, i l’havia sentit centenars de vegades, a ca l’Abel.
Després vaig saber la història de la cançó, el rerefons, però deixeu-me'n respectar la ignorància original, quan donava per fet que era una cançó d'amor convencional, ai las!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada