El jazz és d'una elegància felina (1970)

En Thomas O’Malley era un pinta. Tenia la mateixa veu que el Baloo del Libro de la Selva i que en Little John de Robin Hood. La seva història amb una gata d’alta societat era molt semblant a la de la Dama y el Vagabundo. És a dir, res de massa nou.

Però l’O’Malley era un gat amb estil. Bé, parlar de gat i parlar d’estil és redundant.

Amb els seus col·legues interpretava una proclama swing que es deia Everybody wants to be a cat que en castellà es va traduir com Todos quieren ser Gato Jazz, que no és ben bé el mateix, però que als anys 70 tant li feia.

Aquell any, el 1970, es va estrenar la pel·lícula, Los Aristogatos, una barreja d’història quica i previsible amb músiques que per aquests rodals no eren tan habituals. Tot molt americà però molt assumible.
Qualsevol d’aquells gats suburbans podien correspondre als gats que teníem a la torre. Molts els vam batejar amb noms dels mitjans, com ara el Cat Stevens, però cap no es va dir Thomas O’Malley. Així i tot, la pe·lícula era la demostració subliminal que a casa, lliurats al noble art d’empaitar ratolins, teníem veritables estrelles de cinema, felinament elegants. Tant en Bernat com jo vam caure subjugats pels gats parisencs del jazz.

Anys després, en Josep-Esteve i la Ginesta em permetrien reviure totes i cadascuna d’aquelles fites animades. No recordo si l’apartat dels gats va ser especialment reeixit, però segur que mentre la miràvem, possiblement al vídeo de casa, els ulls infantils no devien ser els més àvids i atents. Ells tastaven un nou menjar, el seu pare el remugava.