El back no portava cap problema. El come no gaires; que no es pronunciés la e final ja era normal: s’ho havien copiat dels francesos, i que la o no fos gaire o segurament era perquè es barrejava amb la música i ho deien de pressa, sense fixar-s’hi. La gran novetat era el baby. Que la a la fessin ei, ja era un mica excessiu. I aquella mania per posar una y grega al final de les paraules... Però, vaja, eren anglesos, ja se sap.
La meva vida consistia en treballar a la granja i anar a Lleida a col·legi. El meu amic d’aleshores era el Conesa (amb aquest nom se’l coneixa a classe; per fer-lo enfadar li dèiem Conejo). Vivia a tocar de la plaça Sant Joan (aleshores plaza de España) en una casa que ha desaparegut. Quan hi passo, a hores d’ara, sovint se m’hi va la vista, cap al carreró on vivia el meu amic. ¿Què se’n deu haver fet?
Anàvem i tornàvem junts d’escola. Alguna vegada va venir a la torre. Més de quatre vegades devíem parlar de la cançó de moda. No era pas gaire habitual que una cançó en anglès es posés contínuament a la ràdio. Però aquesta tenia molts avantatges: era enganxosa, repetitiva, no deia res que no es pogués dir. I a la ràdio no es veia la foto: no sabíem que alguns del grup eren negres.
I aquesta no la van traduir al castellà,com se solia fer en altres. Vam començar a aprendre anglès, vés per on. El grup es deia The Equals, però quan a la ràdio es volien marcar un punt, pronunciaven Di Íquals. Vam intuir que allò de l’anglès havia de ser més estrany que un deu en mates.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada