Menorca ha acabat essent un lloc, un paisatge, un refugi, un referent important a la meva vida. Crec que el primer viatge és del 96. El primer d’uns quants altres.
Però hi van haver certs precedents. Un precedent és un llibre d'anglès que feien servir on treballava. Tot el llibre era sobre un viatge d'un grup d'estudiants anglesos a Menorca. Era un llibre que vam fer servir uns quants cursos a començaments dels 80. Un altre precedent va ser la pel·lícula El vent de l’illa, d’en Gerard Gormezano. I el precedent incontestable van ser els Ja t’ho diré, en la seva etapa empordanesa.
Els Ja t’ho diré ho feien prou bé a mitjans dels 90. Els havia sentit a la ràdio. El cop important i decisiu va ser veure’ls en directe a Sant Pere Pescador. Va ser un concert compartit entre els Incombustibles, els Glaucs, i els Ja t’ho diré. Una sessió verament memorable. Més que res perquè no se n’han fet gaires més. Millor dit: que jo sàpiga, no se n’ha fet cap més.
Em sembla recordar que en aquell moment els menorquins encara no havien editat el disc Moviments salvatges però el material del disc va servir per a omplir bona part del concert. En tot cas, el disc aquest és el ha quedat adjudicat com a pont entre el grup i la meva memòria. Em fan pensar en la sort immensa que tenim que hi hagi gent i grups disposats a fer música, a inventar, a crear. I no estic defensant els que necessiten els músics per a omplir-se les butxaques i justificar-se els sous. Em refereixo a l’agraïment absolut i recompensat que sento cada cop que assisteixo a un concert que m’agrada, o que escolto música en directe sense ser conscient de tots els intermediaris que en viuen.
Doncs, tornem als Moviments Salvatges, un disc complet. Faig servir la cançó Així i tot com a il·lustració a l’article, i em reprimeixo de posar el Si véns, com a insinuació i homenatge a l’illa.
Menorca, t’he de dir una cosa, però ara encara no...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada