El 1980 moria John Bonham i els Led Zeppelin desapareixien d’escena com a tals. O sigui que el disc de l’estiu anterior passava a ser el darrer enregistrat com a obra sencera. El disc en si –començant pel títol− ja tenia moltes referències a la mort del fill d’en Robert Plant. Per no dir que en aquella època hi havia dos zep tocats: en Bonham amb l’alcohol i en Page amb l’heroïna. Això va fer que aquests dos van estar més absents en tot el procés de composició i enregistrament.
Llavors jo no estava al cas de la seva situació mèdica, i l’arribada del disc va ser balsàmic en molts aspectes. La veritat és que Physical Graffity i encara més Presence havien estat àlbums amb moltes novetats però algunes decebedores (deixem-ho en no suficientment resoltes). In Through the Out Door feia un lleu retorn a velles i reconegudes sonoritats, amb innovacions prou ben dosificades com per molestar.
Com en discos anteriors també jugaven amb la portada. Hi havia sis models diferents amb la mateixa escenificació.
La mort d’un dels meus herois de joventut no va comportar cap trauma personal, però sí musical. Led Zeppelin havien estat la barca sonora en què havia navegat bona part dels mars en la meva descoberta del món.
Com a comiat del grup –no, no em serveix el Coda distribuït un parell d’anys més tard− em quedo amb... ostres, ¿quina? Va, direm In the Evening. És una de les poques en què se senten tots.
Al final resultava profètica la portada del primer disc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada