1969-1970. Sexe. Una tercera part de por, o de terror, o
de respecte. Una altra part d’atracció imbatible, fatal. I una última part d’alguna
cosa que no sabíem, digues-li misteri, digues-li absurd.
El sexe era més el que ens explicaven –vés a
saber si era cert– i el que ens imaginàvem –que segur que no era cert– que no
pas el que experimentàvem en primera persona (en primeríssima persona).
Una part de l’aprenentatge sexual també podia
venir per part de la música. Una de lenta i una altra de moguda.
En Serge i la Jane, europeus, hi posaven l’experimentació
morbosa, una cosa que feia gràcia per força o per ignorància, esnobisme, manilles,
fum, lentitud arrossegada, coses de parella... Va ser publicat, és clar, l’any 69.
En James Brown, nord-americà, hi posava el
furor i l’ordinarietat, la insistència mecànica, l’obscenitat riallera, coses de grups sorollosos... Va
ser publicat l’any 70.
I això érem: pedants, ignorants, morbosos,
maquinals, instintius, gentils, obscens...
No sé si eren els mitjans on escoltava música (la
ràdio, les discoteques, els guateques amb els amics) que barrejaven els dos
temes, o si només és la meva ment que n’ha acabat fent un híbrid. Per no acabar
fent res malfet, evito el potipoti de les dues cançons, però segur que us ho
esteu imaginant. Je t’aime get up moi non plus like a sex machine.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada