1987 - Jo baixava de l’hort, amb els pantalons de fangar. Visitàvem en Jordi, que tenia una enorme reputació musical. I entre pilons de discos de música clàssica tenia el The Joshua Tree dels U2. Simplement el vaig veure. No el vaig escoltar, llavors. Però ja ho vaig tenir clar.
Quan el vaig tenir, al cap de poc, el portava a un dinar a Parlavà on va ser destripat del davant i del darrera. Qui em pensava que l’assaboriria proclamava que era poca cosa més que sorollós.
Això separa les persones. Aquella vetllada em va portar més a prop de la guitarra de The Edge i dels bleixos d’en Bono.
Un cop superades les cançons estrella, com Where the streets have no name, I still haven’t found what I’m looking for, With or without you, que, a més a més, eren les tres primeres, van anar arribant les altres.
D’entre la segona línia de foc, he estat dubtant entre One Tree Hill i In God’s Country, totes dues amb un fort component paisatgístic. A hores d’ara ja deveu haver endevinat que he optat per la segona, no sense problemes de consciència.
Potser és el seu àlbum més americà. Però no importa, si l’Amèrica amb que sintonitza és el desert de Mohave i els seus arbres que semblen implorar déu. Recordem el fort component catòlic dels irlandesos. Encara ressonen el Desert sky a les parets de "la cambra de música", tot i que la cambra ja ha desaparegut. O això crec.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada