Torno als carrers de Lleida, a la zona de la
Paeria, a tocar del Principal. Allà hi havia alguna cosa de Juventud o
semblant. Devia ser l’època que el règim jugava amb maquillatges de la senyoreta
Democratis. Algú dels Maristes (¿en Pueyo?) va fundar una mena de grup mixt amb
no sé quina finalitat. A mi em va interessar, no la finalitat, sinó el fet que
fos mixt. Vaig caure automàticament enamorat d’una tal Marta. Només de veure-la començava a sonar el piano.
Ens reuníem al pis aquell del Principal –o ens vam reunir un cert temps–
on discutíem del que fos, i podíem demanar el tocadiscos i escoltàvem música.
Dissortadament tenien molt pocs discos. Era l’època d’en Gual perquè recordo la
cançó Well, well, well, que ell pronunciava Gual, gual, gual. Si em poso a
recordar en Gual les músiques es barregen, però si em centro en el grup –tenia
un nom pompós, totalment desproporcionat, però m’ha fugit del cap–, la cançó
per excel·lència és la tonada ensucrada del Whitout you.
Una cançó per a un sapastre enamoradís,
aprenent d’aficionat i aficionat a aprendre. I can’t live if living is whitout
you. Primeres morts d’amor.
Curiosament en John Lennon (el del Well, well, well) i en Harry Nilsson (el del Whitout you) van ser companys de disbauxa i fins van fer una cançó plegats. Però això són històries que no acaben de venir al cas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada