Renaissance és un retorn a un lloc específic, a Blanes, al Jardín de Alá; és un retorn a unes persones específiques, a Habibi, a Joaquín, a José Angel, a Pilar, a Teresa; a una època específica, al canvi de dècada, a l’arribada als països de la tramuntana, als països de la negació per disminució i no pas per anul·lació, als països que tot i la costa calia anar en contra dels braus, i com a exemple el toro Fernando.
Renaissance és aquella veu de l’Annie Haslam, aquell ritme d’en Jim McCarty (que havia estat també bateria dels Yardbirds), aquells arranjaments, però també aquells descobriments culinaris, sanitaris, filosòfics, degustatius, ecològics, naturistes, macrobiòtics, integrals, polítics, reivindicatius, religiosos, mentals, artístics, autogestius...
Hom podia anar vestit d’una altra manera, compartir l’espai amb gent que tenia altres fums, parlar d’una manera que feia fàcil l’entesa amb un somriure, refer la xarxa d’un mateix no pas amb nous elements, sinó amb nous fils, com un macaramé vital. Un renaixement.
Us poso allò que devíem sentir milions de vegades al canvi de dècada, tot i que la cançó era del 73. Catifa del sol. Quan les cendres encara cremen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada