A començaments dels 70, la sentíem una mica
pertot, especialment algun cap de setmana en alguna discoteca –de nom que no he
pogut rescatar, a la carretera de Saragossa, per exemple–. Sovint només en
podíem sentir el fragment inicial. Alguna vegada, en horari pla, la versió
sencera, o algun fragment més fora del principal.
Us l’he posat l’any 74 perquè és quan vaig
tenir cotxe, estri necessari per anar a la noesmentada discoteca. Un cotxe del
mateix color verd que la caràtula del single de la cançó.
Com que no existien els videoclips no sabíem quina
cara posar als d’Iron Butterfly, ni tampoc quina posada en escena, a part de la
portada del disc. Això ho hem descobert més tard.
A finals dels seixanta tenia un cert sentit
tot allò del rock psicodèlic, moviments sobtats i alhora sinuosos del cos, i
algun concurs de rock entre adolescents. I el que seria el primer solo de
bateria enregistrat (crec) o, si més no, el primer que sentíem. I no era només un
solo perquè la cançó durés el quart d’hora llarg. I la història del títol In-a-gadda-da-vida que,
segons diuen, era degut a l’excés de LSD consumit a l’hora de malinterpretar un
títol lleugerament més entenedor com “In the Garden of Eden”.
De tota manera, la lletra hi ajuda, bàsicament
perquè no diu res. Pel que diu, podien haver-la fet tota a base de frases
malinterpretades. Hauria tingut una mica més de sentit i misteri.
En aquells anys devíem estar entenent que
tampoc no cal entedre-ho tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada