Maragatan Star bars (1978)

L’any 1978 el vaig dedicar a preparar-me per defensar la tercera mare que tots tenim. Suposo que ja sabeu que la primera mare és la que ens ha parit, a cadascú la seva. La segona és la Mare de Déu que fa que tots els batejats siguem germans. I la tercera, la que per mi protagonitzava aquell any, era España, la nostra pàtria, sense possibilitat de discussió.

Després d’uns mesos al Ferral del Bernesga, criant penellons, em van enviar a Astorga, tot un any. No us explicaré la mili ni les coses que realment hi vaig aprendre. Permeteu-me, però, informar-vos que allà vaig incorporar una paraula nova al meu vocabulari: escaquejar-se. També hi vaig fer amistats eternes, bàsicament persones que no he tornat a veure ni a sentir-ne parlar.

Aquell gener, o potser era al febrer, a Astorga, amb la Maragatería ben nevada, al cinema del poble van estrenar La Guerra de las Galaxias, que al món s’havia estrenat l’estiu anterior. Hi va anar el quarter sencer. Esperava sortir-ne emocionat, la publicitat havia elevat les perspectives fins a nivells inimaginables. I no va ser tant. Però la cançó que sortia a l’escena de la cantina es va fer força famosa. També el tema del final que era una mena de resum rimbombant de la música de tota la pel·lícula. La música era d'en John Williams. Posaven la cançó, la que crec recordar, a la ràdio –estri vital mentre fas el servei militar, si més no a finals dels setanta– i també entre la música adotzenada que posaven als autocars que ens portaven a casa i ens en retornàvem un cop cada tres mesos, però que invertien més de vuit hores nocturnes de trajecte i sovint sense canviar de cinta de casset en tot el recorregut, mentre maldormíem i pitjorvetllàvem en seients que es negaven a adaptar-se a cap forma del nostre cos.

Així i tot el que recordava sona diferent dels fragments que he trobat a la xarxa. No sé si són les disgressions que provoquen els records agafats amb pinces, o bé que no he acabat de trobar la versió que se’m va instal·lar en la memòria.