Una criatura en una granja de la carretera de Corbins. Si busco els records més allunyats, recupero algunes imatges d’un estable amb una vaca, un videll i una mula, amarrats a una menjadora, una corralina amb quatre tossinos. Gallines i conills. Pura subsistència. La vaca calia munyir-la cada dia, de tant en tant la munyia el videll, que no era seu, i si la vaca s’hi negava, rebia la dosi pertinent de garrotades. Era la pedagogia de l’època. Tots érem educats de la mateixa manera, si més no a casa.
Suposo que a moltes altres llars la cosa devia anar si fa no fa. Però la visió que es promovia des dels poders era de pur optimisme. De fet, continuàvem salvats de la barbàrie republicana, a les portes del desarrollismo que anava de bracet de l’obra de déu. La nota musical la posava un tal Fernando García Morcillo que a través d'unes veus femenines fatxendejava de tenir una vaca lletera, que li donava llet i a saber quantes coses més. El disc «Mi vaca lechera», pel que es veu un fox-trot amb algun toc que semblava jazz, havia sortit deu anys abans que jo nasqués, el 1946. Pel que es veu, en aquells moments, les cançons duraven i duraven; potser és que a les ràdios no tenien gaires discos.
A saber què hi entenia jo de paraules com prado, cencerro, novillo, merengada...
Mon germà assegura que ell va arribar a veure la vaca, a veure-la munyir. Això voldria dir que els records no són tan endarrerits en el temps com em semblava. Jo no hi recordo mon germà, en aquest decorat, ni tampoc sé si ell recorda aquesta cançó de la ràdio, per això situo aquest record l’any del seu naixement, suposant que aquella situació ramadera es mantingués uns quants anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada