diumenge, de gener 14

Sonata refugi (1975)


Érem xicots. Tal com s’era xicot a l’època entre un pagès en procés d’urbanització i una urbanita que després estudiaria agrònoms. Tots dos virginals, però un dels dos amb molt reduïdes ganes de continuar essent-ho.

Devia córrer el setembre del 75, quan en vaig fer divuit, poc abans de disposar de cotxe, un Seat 127 de color verd. El regal d’aniversari va ser un disc, segons ella un enregistrament excepcional – li ho devia dir qui la va atendre a la botiga de discos – d’una obra poc coneguda d’en Txaikovski.

En aquella època jo devia estar una mica pesat amb aquest tema. Recordo que la Lebanna –com m’hi referia– treballava a la fira de Sant Miquel, en una parada de maquinària agrícola, i que havia tingut una llarga conversa amb el seu encarregat –o potser era l’amo de l'empresa– sobre l’artista rus, en presència d’ella. Segurament s’hi va inspirar llavors, o no, perquè de fet coneixia de sobres la meva flaca d’aleshores pel neoromanticisme.

Conservo el vinil, i tot i que no l’escolto pràcticament mai –ni tan sols tinc reproductor de vinils–, constato que durant un temps vaig escoltar-lo repetidament, qui sap si obsessivament. El primer disc que algú em regalava.

Lebanna me’l va presentar com un enregistrament únic, atorgant al regal un aire de premisteri i postelitisme que per força havia de seduir-me. Parlo de la sonata per piano opus 80 –en una cara– i les peces per piano opus 19 –per l’altra.

Durant un temps, quan podia, desava les meves sovintejades malenconies a la caixa del piano d’en Pyotr Ilych Tchaikovsky, que és com s'hi referien a la caràtula del disc.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada