Temptacions inacabables (1973)

Devia estar fent el batxillerat, aquell any una mena d’experiment entre tres centres privats de Lleida que, sorprenentment barrejaven nois i noies, amb detriment d’alguns de nosaltres que, per manca d’habitud, ens trobàvem més desorientats del que corresponia. Les noies em desorientaven. Em resultaven incomprensibles. M'era impossible fer-m'hi comprensible. Eren una temptació inabastable. Juntament amb la matemàtica moderna –que segur que ja he comentat perquè va ser un trauma personal de dimensions incalculables– va ser una època d’habituar-se a les discoteques.

I a les discoteques, encara que sigui difícil d’acceptar, encara era més important la música que les noies. O dit altrament, la música estava garantida i a l’abast; pel que fa a les noies, sí que n’havien però me les mirava de costat, dissimulant. Era l’època de la tanda de moguts i la tanda de lents. Els moguts, a tot color, permetia la participació de tothom, en grup o completament sol. Per als lents, amb llum negra, necessitaves còmplice (o còmpliça). Recordo alguns moments dolços (de conversa fraternal) al JG, amb la Blanca. No crec que tingués gaire volada ni durada. Era una discoteca amb la pista envoltada de miralls. Suposo que això era bo per a la vanitat de balladors i balladores. Però també suposo que aconseguia una amplitud a la sala que no tenia en realitat.

Hi havia una altra sala, més elegant, que vam fer servir durant un temps. No en recordo el nom ni la ubicació exacta. La sala era central, amb quatre columnes que marcaven la zona de ball i eren el suport de llums de colors, focus mòbils, flaixos i boles giratòries. La música constava que també era més selecta. Es va posar de moda –cada vespre la tocaven com a mínim un parell de cops– un grup que cantava una cançó inacabable, que resultava esgotadora, i que devia avorrir de manera tan definitiva que ara només la puc escoltar un cop al mes, i que si passo anys sense escoltar-la tampoc no passa res, però si la sento, em torna aquella temporada, aquella gent, aquells canvis de companyies, aquelles segregacions hormonals indiscriminades. A sobre, el grup es deia The Temptations.

No sé què passava exactament al pare d’aquells negres que responien a aquell nom, amb una estructura rítmica que s’allunyava irremissiblement del rock. Pel que es veu, el seu pare era un tarambana. Ells deien i repetien durant gairebé un quart d'hora que Papa was a rolling stone.