Creure, sobretot (1968)

Si busco busco entre el que ens arribava de música moderna quan tenia poc més de deu anys –mon germà Bernat entre els tres i els quatre– ja podem començar a remenar entre els programes televisius, en blanc i negre, quan potser ja hi havien dos canals (VHF i UHF).

Devia ser un dissabte (posem que del 1968) que vaig arribar a la torre, segurament de Lleida, i tot i que havia d’anar a la quadra, em vaig entretenir al menjador perquè feien un programa una mica diferent, una sèrie, de fet. Parlo de The Monkees, un grup pop que cantaven de tant en tant i entre cançó i cançó tenien aventures difícils de creure, molt desinhibits, molt desenfadats, molt desvergonyits, molt irreverents. Quan em va trobar mon pare ningú no em va salvar de la bronca. I de baixar cap a la quadra cames ajudeu-me.

Era una sèrie i prou, en un horari que no podia seguir. En aquell moment, pel poc que en sabia, ni idea del que deien quan cantaven, ni de com havien arribat a ser un grup (en un càsting en què havien descartat bons músics que després serien famosos, com l’Stephen Stills). I d’entre el perit arsenal de cançons, deixeu-me destacar-ne una que segurament us sonarà, però de molts anys després.

La cançó és I'm a believer. Però no és pas dels Monkees, els hi va composar en Neil Diamond.