Això era ritme! (1976)

1976. He de reconèixer que en qüestions musicals sempre he tingut molta informació (és a dir, manca absoluta de formació). I amb l’ús fraudulent de la paraula informació hi podria afegir tots els derivats i relatius: aformació, deformació, desformació, transformació, malformació…
En aquest context el meu acostament vers la música clàssica va anar a batzegades, contradient tota la lògica i tots els processos convencionals. No deixa de ser sorprenent com moltes músiques de les anomenades clàssiques s’han anat guanyant territori en la banda sonora de la meva vida.
A mitjans dels setanta jo bevia de dues fonts musicals: els Tranquils (sí, amb majúscula, ja ho explicaré en un altre moment) i la colla de Magisteri (capitanejada musicalment per l’Aïda). De tota manera el camí que du fins a la Consagració de la Primavera no passava per aquest territori. Segurament devia ser una casualitat, com tantes coses a la vida. No recordo com.
No devia ser a través de la pel·lícula Fantasia de la factoria Disney; pel·lícula que em vaig afartar de veure quan els meus fills eren petits (i a en Josep-Esteve li agradava molt la seqüència dels dinosaures). Tampoc devia ser per la novel·la de l’Alejo Carpentier que va aparèixer el 1978 i que vaig llegir i gaudir d’una manera especial.
Mentre escric el missatge em vénen ganes d’entrar al rebost dels horrors i perdre les hores necessàries per a trobar un llibre de versos que vaig fer sobre la Consagració de la Primavera. Propòsit perillós perquè sempre que llegeixo textos propis d’aquella època se’m posen els pèls de punta. Quedo atònit, com a mínim. I cal suposar que més que això, tenint en compte que era un text sobre un ballet que ni havia vist ni coneixia, i sobre una mitologia i simbologia que segurament llavors –i probablement encara ara– em venien grosses. Si el trobo ja us ho faré saber.
Per cert, em vaig perdre la projecció de Rhythm is it! ¿Algú sap com es pot trobar?
Com podeu veure us he posat el segon “moviment”, el que s’anomena Auguris Primaverals – Dansa dels Adolescents. La versió és d’en Claudio Abbado, que no és la meva preferida, però és la que tinc a mà. I després del missatge us enllaço l'obra sencera, per si algú se sent temptat de tornar a sentir l'obra sencera. Recordeu de tancar els ulls.