Titella immòbil però somrient (1967)

1967. Vaig començar a anar als Maristes de Lleida. Això volia dir agafar la bicicleta, anar fins a l’estació, allà deixava la bici guardada en un bar que tenia un pati al darrere, o a casa d’uns coneguts dels meus pares que tenien la torre allà mateix. Després quedava travessar tota Lleida, ja que el col·legi estava just a l’altra banda de la ciutat. Em donaven diners per agafar l’autobús. Jo preferia guardar-me els diners i anar d’un costat a l’altre –quatre cops cada dia: dos al matí i dos a la tarda– corrent. Crec que alguna vegada havia comprovat que arribava abans corrent que no pas amb l’autobús. Els diners anaven per altres coses.
En aquella època, ¿quina música escoltava? A escola, poca cosa. No existia una assignatura que es digués música. Cantàvem a missa, els divendres, que ens hi feien anar. Els diumenges no hi anava pas, però tenia instruccions de no dir-ho. A hores d’ara potser ja es pot reconèixer públicament. I a casa hi havia la ràdio de la cuina. Una ràdio típica, enfilada en una plataforma de marbre. I també teníem el televisor al menjador, des de feia un parell d'anys, amb dos canals, un en blanc i negre, i l’altre amb tota la gamma de grisos. La tele era un recurs dels vespres i una mica dels caps de setmana.
Una cita que no es podia eludir era Eurovisió. Mentre escric això estic temptat de posar com a “músicasenselaqualnocrecquejofoselmateix” la sintonia de connexió amb Eurovisió. Però no. Si he de ser sincer, a més de parlar que el concurs hagués nascut el mateix any que un servidor, tot i que Espanya no hi va participar fins el 1961, us hauria de reconèixer algunes cantarelles eurovisives que van alleugerir la meva escassetat musical de llavors: Poupée de cire, poupée de son, Yo soy aquél, Dio, come ti amo...
Però a l'hora de la veritat vull compartir amb vosaltres Puppet on a String; bé, en realitat Marionetas en la cuerda (sí, dit en castellà; de fet, va sortir la cançó en castellà: “Ay, si tu me quisieras lo mismo que yo, pero somos marionetas bailando sin fín en la cuerda del amoooooor”). Ella era una cosa estranya, desmanegada, descalça, amb aquell vestit tan hippy, i amb aquell cabell que aquí no portava ningú. Després es va saber que la Sandie s’ho currava, i que odiava aquella cançó i haver guanyat el concurs i tot el que allò l’obligava a fer, tot i que finalment va reconèixer que “It is a song which has been the source of much grief, hilarity, circumspection and I have to admit, financial reward for many years."