1974. Magisteri. Allà hi acabava de conèixer la Queralt. Havia nascut un 4 de setembre, com jo. Vam fer amistat. Fins i tot va integrar-se en els Tranquils, el grup de teatre (sic). En vam fer alguna de grossa (inconscients i agosarats que érem, experimentadors que ens preteníem). La Queralt i la seva companya (¿la Carme?) van agafar un pis al Canyeret. Un suïcidi, van dir tots, de manera especialment insistent en Blanch.
El lloc tenia el seu què, una entrada que t’ho feia pensar dues vegades abans d’entrar, una escala que déu n’hi do d'estreta i aterradora, un terrat insegur, i un pis tristoi. Veïns que no es veien. Independència a poc preu.
Un dels records musicals que tinc associat a aquella època, a aquell pis, a aquella gent, és l’Hotel California. Els Tranquils, puntuals i generosos proveïdors de música, me’l van gravar. I el vaig sentir un piló de vegades, sovint al pis de la Queralt. Recordo especialment un vespre que plovia i jo hi era sol, estudiant o copiant els apunts de la Queralt. I sonava el joc de veus mel-odioses que tot sovint fan els Eagles i que en Boneu tant estimava. El xicot nou del veïnat. Sí, aquell era jo. Un jo ensucrat. Disset anys, a punt de fer els divuit. Acabat d’arribar al Canyeret, a Lleida, a Catalunya, al món, a la llibertat, a la vida. ¿Massa solemne? ¿Massa vehement? New Kid in Town.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada