La motosssssssicleta (1968)

1968 – Dotze anys jo tenia, o potser tretze, perquè aleshores les pel·lícules duraven més d’un any en cartellera. El cas és que vaig veure aquella pel·lícula musical que em va fer anar una mica més enllà dels èxits de la ràdio com ara Cuando calienta el sol.
A la pel·li hi havia un grup musical amb un cantant que pronunciava estrany (anys després va anar a parar a l’Escala, com jo, vés per on) que anaven de vacances a la muntanya, molt a prop d’un col·legi de senyoretes. La rígida escola femenina quedava trasbalsada per la proximitat d’aquells paios amb cabells no estrictament curts que reivindicaven que “los chicos con las chicas deben de estar”.
La pel·lícula em devia frapar prou com perquè a hores d’ara encara recordi un munt de cançons, i sentint-les em vinguin flaixos de les imatges del film. El devia veure més d'un cop (aleshores anar al cine estava tirat de preu).
Potser el que em va influir més del grup va ser la mort del teclista –Manolo Fernández– que es va suïcidar després d’haver tingut un accident de cotxe en què va morir la seva dona, amb qui s’acabava de casar. A tretze anys això impressiona.
Una altra cosa que em devia impressionar és Black is black, un enregistrament que segurament no van tocar ells, pel que es va anar sabent. Només hi havia la veu d’en Mike Kennedy. La resta eren músics contractats per a l’ocasió. Sembla que el guitarrista va ser en Jimmy Page, que aleshores era un simple i jove músic d’estudi.
I ja que llavors era un preadolescent –en aquells temps arribàvem més tard a l’adolescència, i ja no diguem a superar-la– segurament estimulat pel missatge de la pel·lícula, i que anava amb bicicleta pertot, jo, doncs una cançoneta com la de la moto em va ajudar a pedalar més d’un dia.
Ara bé, la pel·li era de pura pena. Vinga, va, us en poso un fragment...